Cercador
Amarcord.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Amb el tip que me n'he fet, de saltar d'enllaç a enllaç a la Viquipèdia, en la preparació del relat precedent, "L'amic Ludwig", m'he adonat que, utilitzant-la de forma discrecional i intel·ligent, un no es converteix miraculosament en sabedor del que no sabia, però sí que acaba amb una noció difusa de per on van els trets d'allò que ha consultat. Amb aquesta eina, per exemple, es pot comptar amb un ajut, que abans no existia, a l'hora de prendre decisions i, en concret, un pot escurçar l'amplada de l'inevitable salt al buit que representa, acabats els estudis de secundària, escollir una carrera universitària (i, en menor mesura, en formació professional, un cicle formatiu de grau superior) a partir d'una vocació més o menys definida. Tot això, com a introducció a la murga d'aguantar amb benevolència un episodi més de la meva vida.
Us diré que, de ben menut, dibuixava força bé i les matemàtiques no m'espantaven. Això va donar peu a més d'un, abundant en el tòpic que un arquitecte és meitat tècnic i meitat artista, a pontificar que havia d'orientar els meus passos cap a aquesta professió. He dit més d'un, però la veritat és que gairebé tothom que em coneixia i havia de pronunciar-se sobre el meu futur, subscrivia aquesta opinió. Però jo no ho tenia gens clar. Què volia ser de gran, doncs, jo?
No em va donar per dir que volia ser bomber o explorador: de ben menut i fins als tretze anys, tenia claríssim que volia ser ninotaire, és a dir, dibuixant d'historietes. I, a partir d'aquesta edat, que volia ser pintor. Els meus pares no s'hi oposaven frontalment, però argumentaven que, com que només un ínfim percentatge de pintors aconseguia viure dels pinzells, em convindría exercir alguna altra professió que, sense resultar-me desagradable, em permetés menjar calent dos cops al dia. Tanmateix jo no veia quina podia ser, aquesta altra professió.
En aquesta situació em trobava encara en 1963, quan estudiava preuniversitari a l'Institut Balmes. El company d'estudis més íntim, a qui coneixia des que fèiem batxillerat elemental al Col·legi dels Maristes de Sants, m'havia dit que pensava cursar Arquitectura. A mi m'hauria agradat seguir-lo, però això de projectar edificis tan lletjos com els que veia pel carrer no em feia gens el pes. (Curiosament, ell va suspendre els exàmens d'accés a la universitat i va haver de repetir el preu. I un cop a l'Escola d'Arquitectura, jo vaig passar el primer curs a la primera, mentre que ell també va haver de repetir. Així que, separats ja per dos cursos, vam perdre definitivament el contacte.)
L'epifania que em va revelar els estudis d'Arquitectura com a destí inexorable, tan irracional com un amor a primera vista, va tenir lloc en aquestes circumstàncies, per la conjunció de dos fets:
1) Crec que era a Ràdio Espanya de Barcelona, l'emissora de la Rambla dels Estudis, que els dissabtes, cap a les onze de la nit, feien un programa a càrrec d'estudiants de la Universitat de Barcelona, l'única en aquella època. Es deia "Universidad en el aire", l'escoltava al llit, amb el petit radiotransistor enganxat a l'orella, i recordo perfectament la sintonia musical que, anys a venir, vaig localitzar: la peça "Popo" del saxofonista Art Pepper. Va ser en aquest programa, que també s'ocupava de jazz, on vaig sentir parlar per primer cop de Sonny Rollins i John Coltrane. Però, tornant a la primera llumeta que se'm va encendre, en una d'aquelles emissions van parlar de la nova Escola d'Arquitectura, que havia començat a funcionar a Pedralbes, al costat de la d'Enginyers Industrials i a un quart d'hora de casa (Comandant Benítez, a tocar de Travessera de Les Corts).
2) A la mateixa època, una tarda vaig acompanyar els meus pares a una exposició muntada en un extens local comercial que situo a l'actual botiga de papereria i joguines d'Abacus, amb entrada per Balmes i Còrsega. Crec recordar que la base de l'exposició era mobiliari, cuines i electrodomèstics, raó per la qual sempre he cregut que es tractava d'Hogarotel, tot i que a Internet em surt que aquesta fira, entre 1962 i 1980 i sempre en novembre, s'havia celebrat a Montjuïc, primer ocupant el Palau de les Nacions i després els altres pavellons al voltant de la Plaça de l'Univers. Fos o no Hogarotel, el que fa al cas és que, mentre els meus pares s'entretenien en no sé què, d'un estand de llibres em va cridar l'atenció la coberta d'un volum: el títol era "Frank Lloyd Wright" i un dibuix reproduïa la perspectiva de la casa Kaufmann, més coneguda com la Casa de la Cascada. Vaig agafar-lo i mentre l'anava fullejant se'm va encendre la segona llumeta: no parava de pensar, admirativament, que l'arquitectura TAMBÉ PODIA SER ALLÒ.
No sé si el fet de fracassar professionalment i acabar de professor a la Politècnica, en el Departament d'Expressió Gràfica a l'Enginyeria, es degué, entre altres circumstàncies, al feble fonament de la decisió que havia pres, bàsicament emocional. Ningú m'havia advertit que un arquitecte havia de ser un bon coordinador i un bon relacions públiques, qualitats aquestes que mai no he tingut.
Apèndix:
En quina mesura la disponibilitat actual d'una Viquipèdia (mai de la vida confiaria aquest tema a la IA) permet optimitzar l'elecció dels estudis universitaris? Deixant a banda el perfil personal més adient per a una professió, sí que el sistema d'enllaços mitjançant hipertextos proporciona una immediatesa d'accés als temes relacionats, impensable en una enciclopèdia convencional. Si, per exemple, el punt de partença és l'article "Frank Lloyd Wright" i prescindim dels enllaços a dades biogràfiques, de les 21 obres importants que esmenta, només 2, la "Casa de la Cascada" i el "Museu Guggenheim" de Nova York, tenen enllaços, i 3 estan pendents de redacció: els de la "Casa Robie", la "Casa Taliesin" i l'"Hotel Imperial" de Tòquio. (A la Wikipedia en castellà, tanmateix, l'article "Frank Lloyd Wright" n'esmenta 42, d'obres importants, 30 de les quals tenen enllaços i 12 estan pendents.) D'enllaços a d'altres arquitectes només tenim "Louis Henri Sullivan", "Paolo Soleri" i "Richard Neutra". Però a l'últim apartat, "Significat de l'obra de Frank Lloyd Wright", hi ha enllaços a "arquitectura orgànica" (això posa l'hipertext, que en realitat enllaça amb "Arquitectura moderna", article aquest, al seu torn, amb un fotimer d'enllaços), "estètica", "arquitectura racionalista" (que torna a enllaçar amb "Arquitectura moderna") i "Le Corbusier", i l'últim paràgraf resumeix el contingut del llibre de 1939 "L'Arquitectura orgánica". És entre el fotimer d'enllaços de l'esmentat article "Arquitectura moderna", on tenim informació significativa: "estils", "arquitectura", "formes", "ornament", "composició", "art modern", "cubisme", "expressionisme", "neoplasticisme", "futurisme", "formigó armat", "construir", "edificis", "Bruno Taut", "façana", "carrer", "pati", "casa", "expressió artística", "arquitectura racionalista", "urbanístiques", "William Morris", "Arts and Crafts", "objectes", "arquitectura gòtica", "teories higienistes", "socialisme utòpic", "disseny", "Art Nouveau", "Sezession", "Jugendstil", "Modernisme", "academicisme", "Torre Eiffel", "Exposició Universal de París (1889)", "Victor Horta", "Henry van de Velde", "Josef Hoffmann", "Adolf Loos", "Bauhaus", "Walter Gropius", "Mies van der Rohe", "Alvar Aalto", "GATCPAC", "CIAM", "urbanista", "Frederick L. Olmsted", "Central Park", "gratacels", "Escola de Chicago", "Arne Jacobsen", "estil internacional", "funcionalista" i "Carta d'Atenes", amb els articles pendents "sistema constructiu", "planta", "Galerie des Machines", "Maison du Peuple" i "Werkbund".
Tot aquest llarg paràgraf, del qual he omès pudorosament l'article sobre l'anomenada "Arquitectura posmoderna", sols tenia el propòsit de mostrar l'extensa informació sobre arquitectura de què pot disposar ara un jovenet de disset anys que, com jo en fa seixanta-un, vulgui saber de què va aquesta disciplina, només picant enllaços a la pantalla del portàtil i fent marxa enrere per tornar al punt de partença. I, qui diu "Arquitectura", diu "Enginyeria", "Filosofia" o "Matemàtiques".
Us diré que, de ben menut, dibuixava força bé i les matemàtiques no m'espantaven. Això va donar peu a més d'un, abundant en el tòpic que un arquitecte és meitat tècnic i meitat artista, a pontificar que havia d'orientar els meus passos cap a aquesta professió. He dit més d'un, però la veritat és que gairebé tothom que em coneixia i havia de pronunciar-se sobre el meu futur, subscrivia aquesta opinió. Però jo no ho tenia gens clar. Què volia ser de gran, doncs, jo?
No em va donar per dir que volia ser bomber o explorador: de ben menut i fins als tretze anys, tenia claríssim que volia ser ninotaire, és a dir, dibuixant d'historietes. I, a partir d'aquesta edat, que volia ser pintor. Els meus pares no s'hi oposaven frontalment, però argumentaven que, com que només un ínfim percentatge de pintors aconseguia viure dels pinzells, em convindría exercir alguna altra professió que, sense resultar-me desagradable, em permetés menjar calent dos cops al dia. Tanmateix jo no veia quina podia ser, aquesta altra professió.
En aquesta situació em trobava encara en 1963, quan estudiava preuniversitari a l'Institut Balmes. El company d'estudis més íntim, a qui coneixia des que fèiem batxillerat elemental al Col·legi dels Maristes de Sants, m'havia dit que pensava cursar Arquitectura. A mi m'hauria agradat seguir-lo, però això de projectar edificis tan lletjos com els que veia pel carrer no em feia gens el pes. (Curiosament, ell va suspendre els exàmens d'accés a la universitat i va haver de repetir el preu. I un cop a l'Escola d'Arquitectura, jo vaig passar el primer curs a la primera, mentre que ell també va haver de repetir. Així que, separats ja per dos cursos, vam perdre definitivament el contacte.)
L'epifania que em va revelar els estudis d'Arquitectura com a destí inexorable, tan irracional com un amor a primera vista, va tenir lloc en aquestes circumstàncies, per la conjunció de dos fets:
1) Crec que era a Ràdio Espanya de Barcelona, l'emissora de la Rambla dels Estudis, que els dissabtes, cap a les onze de la nit, feien un programa a càrrec d'estudiants de la Universitat de Barcelona, l'única en aquella època. Es deia "Universidad en el aire", l'escoltava al llit, amb el petit radiotransistor enganxat a l'orella, i recordo perfectament la sintonia musical que, anys a venir, vaig localitzar: la peça "Popo" del saxofonista Art Pepper. Va ser en aquest programa, que també s'ocupava de jazz, on vaig sentir parlar per primer cop de Sonny Rollins i John Coltrane. Però, tornant a la primera llumeta que se'm va encendre, en una d'aquelles emissions van parlar de la nova Escola d'Arquitectura, que havia començat a funcionar a Pedralbes, al costat de la d'Enginyers Industrials i a un quart d'hora de casa (Comandant Benítez, a tocar de Travessera de Les Corts).
2) A la mateixa època, una tarda vaig acompanyar els meus pares a una exposició muntada en un extens local comercial que situo a l'actual botiga de papereria i joguines d'Abacus, amb entrada per Balmes i Còrsega. Crec recordar que la base de l'exposició era mobiliari, cuines i electrodomèstics, raó per la qual sempre he cregut que es tractava d'Hogarotel, tot i que a Internet em surt que aquesta fira, entre 1962 i 1980 i sempre en novembre, s'havia celebrat a Montjuïc, primer ocupant el Palau de les Nacions i després els altres pavellons al voltant de la Plaça de l'Univers. Fos o no Hogarotel, el que fa al cas és que, mentre els meus pares s'entretenien en no sé què, d'un estand de llibres em va cridar l'atenció la coberta d'un volum: el títol era "Frank Lloyd Wright" i un dibuix reproduïa la perspectiva de la casa Kaufmann, més coneguda com la Casa de la Cascada. Vaig agafar-lo i mentre l'anava fullejant se'm va encendre la segona llumeta: no parava de pensar, admirativament, que l'arquitectura TAMBÉ PODIA SER ALLÒ.
No sé si el fet de fracassar professionalment i acabar de professor a la Politècnica, en el Departament d'Expressió Gràfica a l'Enginyeria, es degué, entre altres circumstàncies, al feble fonament de la decisió que havia pres, bàsicament emocional. Ningú m'havia advertit que un arquitecte havia de ser un bon coordinador i un bon relacions públiques, qualitats aquestes que mai no he tingut.
Apèndix:
En quina mesura la disponibilitat actual d'una Viquipèdia (mai de la vida confiaria aquest tema a la IA) permet optimitzar l'elecció dels estudis universitaris? Deixant a banda el perfil personal més adient per a una professió, sí que el sistema d'enllaços mitjançant hipertextos proporciona una immediatesa d'accés als temes relacionats, impensable en una enciclopèdia convencional. Si, per exemple, el punt de partença és l'article "Frank Lloyd Wright" i prescindim dels enllaços a dades biogràfiques, de les 21 obres importants que esmenta, només 2, la "Casa de la Cascada" i el "Museu Guggenheim" de Nova York, tenen enllaços, i 3 estan pendents de redacció: els de la "Casa Robie", la "Casa Taliesin" i l'"Hotel Imperial" de Tòquio. (A la Wikipedia en castellà, tanmateix, l'article "Frank Lloyd Wright" n'esmenta 42, d'obres importants, 30 de les quals tenen enllaços i 12 estan pendents.) D'enllaços a d'altres arquitectes només tenim "Louis Henri Sullivan", "Paolo Soleri" i "Richard Neutra". Però a l'últim apartat, "Significat de l'obra de Frank Lloyd Wright", hi ha enllaços a "arquitectura orgànica" (això posa l'hipertext, que en realitat enllaça amb "Arquitectura moderna", article aquest, al seu torn, amb un fotimer d'enllaços), "estètica", "arquitectura racionalista" (que torna a enllaçar amb "Arquitectura moderna") i "Le Corbusier", i l'últim paràgraf resumeix el contingut del llibre de 1939 "L'Arquitectura orgánica". És entre el fotimer d'enllaços de l'esmentat article "Arquitectura moderna", on tenim informació significativa: "estils", "arquitectura", "formes", "ornament", "composició", "art modern", "cubisme", "expressionisme", "neoplasticisme", "futurisme", "formigó armat", "construir", "edificis", "Bruno Taut", "façana", "carrer", "pati", "casa", "expressió artística", "arquitectura racionalista", "urbanístiques", "William Morris", "Arts and Crafts", "objectes", "arquitectura gòtica", "teories higienistes", "socialisme utòpic", "disseny", "Art Nouveau", "Sezession", "Jugendstil", "Modernisme", "academicisme", "Torre Eiffel", "Exposició Universal de París (1889)", "Victor Horta", "Henry van de Velde", "Josef Hoffmann", "Adolf Loos", "Bauhaus", "Walter Gropius", "Mies van der Rohe", "Alvar Aalto", "GATCPAC", "CIAM", "urbanista", "Frederick L. Olmsted", "Central Park", "gratacels", "Escola de Chicago", "Arne Jacobsen", "estil internacional", "funcionalista" i "Carta d'Atenes", amb els articles pendents "sistema constructiu", "planta", "Galerie des Machines", "Maison du Peuple" i "Werkbund".
Tot aquest llarg paràgraf, del qual he omès pudorosament l'article sobre l'anomenada "Arquitectura posmoderna", sols tenia el propòsit de mostrar l'extensa informació sobre arquitectura de què pot disposar ara un jovenet de disset anys que, com jo en fa seixanta-un, vulgui saber de què va aquesta disciplina, només picant enllaços a la pantalla del portàtil i fent marxa enrere per tornar al punt de partença. I, qui diu "Arquitectura", diu "Enginyeria", "Filosofia" o "Matemàtiques".
Comentaris
-
Amarcord millor.[Ofensiu]Joan Colom | 01-11-2025
Amb un retard de mes i mig, he recordat que en el sisè paràgraf hi havia una inexactitud, pel que fa a les sintonies musicals. Hauria d'haver dit aixó:
1) Crec que era a Ràdio Espanya de Barcelona, l'emissora de la Rambla dels Estudis, que els dissabtes, cap a les onze de la nit, feien un programa a càrrec d'estudiants de la Universitat de Barcelona, l'única en aquella època. Es deia "Universidad en el aire", l'escoltava al llit, amb el petit radiotransistor enganxat a l'orella, i recordo perfectament que la sintonia musical era el "Gaudeamus igitur". Un dels espais del programa s'ocupava de jazz i tenia una sintonia que, anys a venir, vaig localitzar: la peça "Popo" del saxofonista Art Pepper. Va ser en aquest espai on vaig sentir parlar per primer cop de Sonny Rollins i John Coltrane. Però, tornant a la primera llumeta que se'm va encendre, en una d'aquelles emissions van parlar de la nova Escola d'Arquitectura, que havia començat a funcionar a Pedralbes, al costat de la d'Enginyers Industrials i a un quart d'hora de casa (Comandant Benítez, a tocar de Travessera de Les Corts). -
La clau[Ofensiu]kefas | 16-09-2025
Digue'm poeta, però això de fer servir tantes lletres perquè entaforem el cap entre unes mamelles em sembla excessiu. -
La lluita [Ofensiu]Maculan | 16-09-2025 | Valoració: 10
Un relat autobiogràfic que ens mostra la lluita i l'èxit d'una persona que va saber aprofitar uns dons naturals. Dedicar una vida a l'ensenyament està molt bé. Ara, a fer relats. Per molts anys.
-
Un pou[Ofensiu]Prou bé | 15-09-2025
Un pou de coneixements adquirits "picant pedra" .
Amb total cordialitat
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre UN ELECTRODOMÈSTIC AMB VIDA PRÒPIA. [text no creat amb IA]
- Penúltim relat de Joan Colom. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre UNA DE DETECTIUS. [text no creat amb IA]
- Elogi del microrelat. [text no creat amb IA]
- Un, dos, tres. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre L'HIVERN / LA MITJA TARONJA. [text no creat amb IA]
- Polisèmia de "bon any". [text no creat amb IA]
- Memento mori. [text no creat amb IA]
- Tres impacients. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre ADEU, 2025, I/O HOLA, 2026! [text no creat amb IA]
- Excentricitats. [text no creat amb IA]
- La zona de confort. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre NEOLOGISMES. [text no creat amb IA]
- Experiència completa de la mort (ECM). [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]