Alto el foc

ALTO EL FOC


Ara que la batalla ens dona una treva, és moment de recuperar forces i fer balanç, que el recompte de baixes -tot i l'encanteri escut de la mestra fetillera- serà descoratjador:


Les femelles Lu-hà supervivents es llepen les ferides unes a altres amb les seues llengües bífides, arraulides dins del rogle místic d’un ritual que no entenc, però respecte. 

També hem perdut una esquadra de la infanteria Mantú; i encara sort del seu coratge, que els donava un plus de resistència davant d'un enemic superior en número, però amb un perfil de combat inferior. Guerrers Iouns contra la infanteria Mantú? Estratègia de desgast per a debilitar-nos, òbviament.

Fer ús del duel de la singularitat també ha estat un sacrifici inútil. I això que el nostre paladí era una bèstia de les contrades de Mihmb, però com imaginar que disposaven d'una abominació Korgj en estat adult. I les víbries… Per què estan intactes? Se senten inferiors per l’aire o ens preparen un parany?


Tanmateix, el preu que estem pagant és excessiu. Si la nostra fora una conquesta èpica, de les que canten les cròniques honorant amb respecte vencedors i vençuts... Però no. La nostra és una baralla per un tros de terra erma. La lluita de qui no disposa de temps per abastir empreses de major nivell i exigència. I jo? Senyor de la guerra? Cabdill d'exèrcits? Comande les tropes, sí, però el meu lideratge és testimonial, simbòlic: No soc jo qui pren les decisions sinó l'humà que, havent acabat el descans, torna al seu lloc de la taula. D'ell depenen l'èxit o la desfeta de la disputa. I ara ha d'adonar-se que la millor opció passa per endinsar-nos en el bosc de Sohor i reagrupar-nos. Així que hauria de traure, mínim, la suma de vint i esperar que l'enemic no iguale la tirada. Una carta amb tropes de reforç i medecines o queviures tampoc no ens vindria malament, que les forces flaquegen i la sort fins ara ens és esquiva. 


Alerta companys! Toqueu ferro!

Roden els daus.



Signat:
Manuel Pérez Alegre