Aïllament

Aïllament

En Cesc passava totes les estones lliures que tenia a les llibreries. Allà s'hi sentia a gust ja que satisfeia la seva necessitat: llegir atentament els títols dels llibres exposats i les ressenyes corresponents. Era com una mania que arrossegava des de feia un temps. L'època de lector empedreït quedava enrere, ara havia canviat les biblioteques per les llibreries. L'explicació era molt senzilla: s'havia passat a l'altra banda i es dedicava a escriure a les nits. De dia s'alimentava fullejant llibres i agafant idees només llegint la immensitat de títols que tenia al seu abast. Tan sols respirava llibres. Menyspreava el contacte humà.
Un dia, la Marta, venedora de la llibreria que més freqüentava en Cesc no va poder resistir la seva curiositat i li va dir:
- Perdoni, senyor! Veurà… fa un temps que l'observo i veig que li agrada passar llargues estones prenent nota dels títols dels llibres. Potser necessita alguna cosa especial o alguna ajuda?
En Cesc ni s'havia adonat que la jove treballava en aquella llibreria ni era massa conscient tampoc del temps que hi esmerçava prenent notes. Estava tan capficat que semblava aliè a tota realitat. D'entrada es va estranyar davant d'aquella pregunta tan directa però al cap d'uns segons intentà reaccionar per sortir-se del mal tràngol que estava passant. De fet en Cesc feia molt de temps que no parlava gairebé amb ningú i s'havia tancat en el seu món imaginari. Des de petit llegia llibres de ciència-ficció i encara seguia cavil·lant sobre aquesta temàtica. El seu aspecte era una mica desangelat, se'l veia despistat i innocent malgrat l'edat que deurIa fregar la seixantena. S'expressava força malament, acostumat com estava a no parlar gaire. Respondre a la Marta li va suposar un cert esforç. Sabia que no calia donar cap explicació sobre els seus actes però es disposà a contestar aquella noia tan amable.
- Miri, de fet vinc a inspirar-me per trobar un títol a la novel·la que acabo d'escriure. M'ha costat uns anys acabar-la i ja he canviat el títol infinitat de vegades. Bé… unes quantes vegades, volia dir.
-Doncs, no es preocupi. Tinc una idea: vostè em deixa el seu original per llegir-lo a casa i jo li suggereixo algun títol. Què li sembla?
En Cesc no se'n sabia avenir de tanta amabilitat. Quedà molt sorprès de veure que algú s'interessava per ell i va enrogir de cop. No sabia què contestar. Era una situació desconeguda i una mica incòmoda. Finalment, davant aquells ulls negres que esperaven una resposta va reaccionar.
-Veurà… Crec que no cal que li deixi el meu original perquè m'estan venint moltes idees al cap. D'allò... ho sento! De tota manera li agraeixo el seu interès. Me n'he d'anar ara mateix, senyoreta Marta! (acabava de llegir el seu nom a la tarja que penjava del pit esquerre)
Aquesta situació deixà la jove amb un pam de nas. No entenia res. Durant un temps no va entendre res. Aquell home no passà més per la llibreria i es preguntava si estaria malalt. No sabia com posar-se en contacte amb ell i, sense saber per què, cada dia es mostrava més amoïnada.
Van passar un parell de mesos i la preocupació va desaparèixer tot d'una quan va veure una partida de llibres amb la foto d'aquell ésser tan misteriós. Era ell. Va començar pel títol: "Ulls divins" Realment deuria estar ben inspirat l'home- va pensar- I sense poder-ho evitar s'emocionà quan llegí la dedicatòria: " A la Marta, amb tot el meu agraïment. Cesc"