Administració mòbil

Un relat de: Magda Garcia
Allí estava. Amb ulleres fosques a l’andana. S’havia convertit en una experta en detecció de lladres d’ordinadors personals. De vegades portava la motxilla dins d’una bossa d’anar a comprar, per dissimular, i sempre es calçava còmodament per si havia de córrer rere algú. I és que d’ençà que els obligaven a carregar-lo amunt i avall se’n recordava dels anys d’estudiant. Amb el termo, l’entrepà... Mai hagués pensat que acabaria carregada com una mula per anar a treballar, amb tot l’equipament a sobre. I és que el teletreball havia estat només el preàmbul d’una nova etapa en la qual cadascú creava el seu espai de treball ara que s’havien reincorporat presencialment. Només calia trobar l’endoll i el seient on connectar-se. Havia desaparegut el concepte de despatx personalitzat, amb les fotos dels nens penjades al suro, amb armaris i calaixos plens de carpetes acumulades durant anys. Ara tot era virtual i quan pujava al tren sabia que estaria anant amunt i avall durant hores dins d’un tren. Se’n feia creus de com la pandèmia ho havia capgirat tot. Els responsables dels ferrocarrils havien proposat un nou sistema administratiu per evitar pagar lloguers d’immobles i per això, en cada vagó, hi havia uns seients específics per a personal de l’administració. Tothom estava vacunat i automàticament, un làser detectava en entrar al tren, si algú tenia febre impedint-li l’entrada. Les embarassades, els avis i àvies, les persones amb dificultats de mobilitat i el personal de l’administració eren les categories de ciutadans que tenia dret a seure en seients reservats. Els hi digueren que així treballarien més a prop de la ciutadania i s’estalviaven un munt de milions d’euros en despeses immobiliàries. Tanmateix, quedava enrere la pausa per esmorzar, les xerrades amb els companys de feina per explicar com havien anat les vacances...ara ja no hi havia ni tan sols reunions de cap tipus perquè els trens eren silenciosos i tot es gestionava a través de les pàgines web i del correu electrònic. El cas és que cadascú triava els dies setmanals que treballaria fora de casa i aleshores amb un bitllet especial de tren entraven en una estació amb un vagó assignat i fins que no arribava l’hora de plegar anaven amunt i avall. Alguns companys havien arribat fins i tot a pujar en trens que els havien portat fins a França, Aragó o València. Mai s’haguessin imaginat en aprovar les oposicions que viatjarien arreu del territori en horari laboral. I es veu que vist l’èxit d’aquesta iniciativa properament s’iniciaria un nou sistema dins la xarxa d’autobusos...i és que l’administració mòbil no té preu!

Comentaris

  • Incerteses[Ofensiu]
    Magda Garcia | 08-09-2021

    Gestionar les incerteses és el que comporten aquests nous temps de la nova normalitat que ningú sap molt bé què vol dir encara...us estic molt agraïda pel vostre comentari. Gràcies!

  • incertesa[Ofensiu]
    Atlantis | 08-09-2021

    Potser no és tan lluny de la realitat. No només la Covid, sinó els nous temps fa que tot s’hagi capgirat. L’altre dia m’explicaven que inclús a les oficines ningú té un lloc assignat. També el treball ‘ha convertit en un indret on domina la incertesa del món on vivim.
    Ben trobat.

l´Autor

Foto de perfil de Magda  Garcia

Magda Garcia

145 Relats

479 Comentaris

37806 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí (Vallès Occidental). Treballo a l'administració pública catalana. He residit a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions creant personatges que mereixen volar per sí mateixos.

He guanyat el primer premi de microrelats de Sant Jordi del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya (abril 2023) i el 1er Premi de Narrativa del Patronat de l'Ermita dels Sants Metges Sant Damià i Sant Cosme de Sarral (Conca de Barberà) els anys 2022 i 2023.

Tinc un parell de contes publicats en llibres digitals a l'Argentina, un relat penjat al blog guimera.info i he estat finalista de diferents concursos.