ADÉU

ADÉU
Aquesta és la meva epístola vivent per a les teves oïdes. La fada de la mort amb el seu tul transparent a la fi s’ha deixat seduir. La teva darrera parella de ball. M’assec a la tova cadira dels records i no t’explicaré res que no hagis viscut i no et dibuixaré res tampoc que no hagis sabut. Amb un somriure més ample que la tristor, de ben segur que seguiré compartint amb tu les paraules que tant estimes, encara que em perdré les teves dissertacions aclaparadores sobre els seus orígens etimològics, variants, arrels i d’altres connotacions. El teu saber ha esdevingut una lliçó. Ja no escoltaré més els noms i cognoms de pes que t’has trobat pel camí però pensaré en els títols dels llibres que t’has cruspit i rellegit, Em perdré els apunts de les classes d’una història inacabable però escoltaré la música fidel d’un temps, d’un país, que ha fluid pels solcs i al caprici d’una agulla. Seguiré el rastre del tou de pel·lícules, totes a l’arxiu de la memòria, que tu t’has empassat. La pel·lícula que tu has escrit, dirigit i protagonitzat, entre el blanc i negre i el tecnicolor, s’ha acabat. Els títols de crèdit s’allargaran indefinidament i la crítica, que hi serà, hi dirà la seva. La teva l’hem anat coneixent. Entre les hores compartides, els lligams que ens han agermanat i el teu somriure afable, irònic a voltes, acarono la fortuna d’haver-te conegut i assegut avui a les fosques, enyoro les trobades de tota mena, estimo les teves arrels i els seus fruits i penso també en les teves absències. Penso en les set lletres que tant t’han desmanegat l’ànima i potser no l’esperit que, malgrat tot i la coneixença de la malesa, sempre s’havia aixecat dempeus. A cau d’orella et diré i amb un toc d’humor negre, del que tu en feies bandera, que t’hem parat una festa sorpresa de comiat. La gent que t’estima et respecta i et vol dir adeu, sense escarafalls, amb plors de dol sentit, converses de retrobament i potser algun somriure, el meu, que recorda l’empremta que has deixat.