Adeu

Penja el telèfon de cop, es gira cap a ell i se’l queda mirant horroritzada, com si no l’hagués tingut mai davant.
–Què et passa? –ell intenta acostar-se.
–No em toquis, ni te m’acostis!
Ell no li fa cas, ella el fa fora com qui espanta un vol d’abelles.
–Qui t’ha trucat?
–No n’has de fotre res. Jo ja ho sospitava, però no m’ho volia creure. Ets un malparit!
–Vols calmar-te i explicar-me qui t’ha trucat i què t’ha dit.
–Tota la meva vida ha estat una merda, un engany. Tot m’ha sortit malament. He de marxar, desaparèixer. No t’aguanto més, t’odio.
–Què dius? No pots marxar, tu ho ets tot per mi. He construït el meu projecte al teu voltant i n’estic orgullós i vull que continuï així molts anys.
Ella es deixa caure desplomada al sofà i arrenca a plorar.
–Primer m’acusen d’atropellar un ciclista, després em quedo sense feina, fa quinze dies es mor la mare i ara això.
–No sé què és això, però t’estimo i vull que sàpigues que pots comptar amb mi pel que necessitis.
–Calla, si us plau! Tu no m’has estimat mai. Tu només t’estimes a tu i els teus negocis. Me’n vaig i no tractis d’aturar-me!
–Què faràs sola? Em necessites i jo et necessito a tu. Tots dos som feliços junts. Res del que hagi pogut dir o fer t’ha de portar a marxar d’aquesta manera i...
–I, què? –crida desesperada–. Digues, tens por que em mati? Doncs no vas gens desencaminat. Ho he pensat tantes vegades...
–No diguis això. Ja veuràs com tot anirà bé.
–No em fotis riure. Es veu que has vist moltes pel·lis perquè m’estàs fotent tots els tòpics de tele.
Ell s’asseu al seu costat i intenta arreglar-li els cabells, ella s’aixeca i s’acosta al finestral, l’obra i respira fondo com si li faltés l’aire.
–S’ha acabat.
–Nena, no facis cap bestiesa!
–Vols parar amb aquest joc, ni nena hi hòsties! Com vols que continuï amb tu si m’acaben de confirmar que vas pagar a la màfia russa per adoptar-me. Ni tu ets el meu pare ni jo... jo ja no sé qui soc...
–Tots tenim pecats que... T’ho volia dir, però...
–Adéu pare.