Cercador
Addenda al relat precedent. [temps real de lectura: 2 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
"Variacions Goldberg" (J. S. Bach, 1741).
Una de les excentricitats del pianista Glenn Gould, en 1981, va ser gravar-ne una versió amb un tempo exageradament lent.
Les línies precedents us mostren un dels relats ultracurts que pensava incloure en el recull "Vint nanorelats sobre RITME!", però a última hora em vaig fer enrere perquè em va semblar que el tema donava per més i la reducció a vint paraules d’extensió el distorsionava massa. Així que l’ampliaré i em permetré una breu introducció històrica.
Com que no va ser fins al classicisme que les partitures van començar a incloure especificacions sobre el tempo de cada passatge, en l’execució de les composicions de l’època barroca la dosi de subjetivitat per part de l’intèrpret era superior a l’habitual, circumstància que en la música de Bach és ben palesa. Fins els anys seixanta del segle XX, en què dominava un estil d’interpretació hereva del romanticisme, no va prendre el relleu el moviment anomenat historicista, que d’una banda propugnava l’ús d’instruments d’època —el clavicèmbal o clavecí, en lloc del piano— i de l’altra assegurava haver esbrinat per via indirecta quins eren els temps amb què foren concebudes les obres, donant lloc a execucions generalment més ràpides.
Però en el cas de pianista canadenc Glenn Gould la cosa va anar a l’inrevés, al menys pel que fa a les dues interpretacions de les "Variacions Goldberg", BWV 988, gravades en estudi, ambdues disponibles en Youtube. Si prenem com a referència l’ària inicial que es repeteix en últim lloc, la de 1955 és equilibrada, mentre que la de 1981, un any abans de la seva mort prematura, és exasperantment lenta, passant d’adagio a lento moderato; pel que fa a les trenta variacions intermèdies, de mitjana també són més lentes —alguna de ràpida, com la quarta, més ràpida encara— però sense la distància perceptible en l’ària. D’alguna manera podríem afirmar que la primera està dictada pel seny i la segona per la rauxa, accentuant els contrastos. I, com era previsible, per al gran públic Gould serà reconegut sobretot per la versió de 1981.
Una de les excentricitats del pianista Glenn Gould, en 1981, va ser gravar-ne una versió amb un tempo exageradament lent.
Les línies precedents us mostren un dels relats ultracurts que pensava incloure en el recull "Vint nanorelats sobre RITME!", però a última hora em vaig fer enrere perquè em va semblar que el tema donava per més i la reducció a vint paraules d’extensió el distorsionava massa. Així que l’ampliaré i em permetré una breu introducció històrica.
Com que no va ser fins al classicisme que les partitures van començar a incloure especificacions sobre el tempo de cada passatge, en l’execució de les composicions de l’època barroca la dosi de subjetivitat per part de l’intèrpret era superior a l’habitual, circumstància que en la música de Bach és ben palesa. Fins els anys seixanta del segle XX, en què dominava un estil d’interpretació hereva del romanticisme, no va prendre el relleu el moviment anomenat historicista, que d’una banda propugnava l’ús d’instruments d’època —el clavicèmbal o clavecí, en lloc del piano— i de l’altra assegurava haver esbrinat per via indirecta quins eren els temps amb què foren concebudes les obres, donant lloc a execucions generalment més ràpides.
Però en el cas de pianista canadenc Glenn Gould la cosa va anar a l’inrevés, al menys pel que fa a les dues interpretacions de les "Variacions Goldberg", BWV 988, gravades en estudi, ambdues disponibles en Youtube. Si prenem com a referència l’ària inicial que es repeteix en últim lloc, la de 1955 és equilibrada, mentre que la de 1981, un any abans de la seva mort prematura, és exasperantment lenta, passant d’adagio a lento moderato; pel que fa a les trenta variacions intermèdies, de mitjana també són més lentes —alguna de ràpida, com la quarta, més ràpida encara— però sense la distància perceptible en l’ària. D’alguna manera podríem afirmar que la primera està dictada pel seny i la segona per la rauxa, accentuant els contrastos. I, com era previsible, per al gran públic Gould serà reconegut sobretot per la versió de 1981.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Fibonacci i cia. [temps real de lectura: 14 minuts]
- Fantasmes quotidians. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre INFIDELITAT.