Abismes.3

Un relat de: franz appa

Potser l'amor és al cos estimat
com el riu en la llera que el veu passar,
corre i se'n va, aigua indòmita i sense fre,
i malgrat tot tan constant.
Potser sé que no t'aturaràs mai,
i encara així no puc sortir de tu,
transcorro als teus meandres i sóc
un límit a la frontera de la teva pell.
Et busco a cegues en la nit,
els teus ulls com focs entre el rocall,
a les quietes ombres i a les mòbils boires,
i tanmateix ets una part de mi:
les corbes i giragonses que m'emmotllen
amb l'exacta precisió de la mancança,
amb l'ardent passió de la cobejança,
amb la pueril certitud d'una ànima fidel.
Els teus peus, la teva sina, les teves mans,
les espatlles, el teu pubis, el teu front,
seu i deu d'ànsies que
no devoren les distàncies,
idees també, i paraules,
signes sobre un mapa de massa escala
per reproduir un territori,
un món,
un amor.


Comentaris

  • gypsy | 26-04-2008 | Valoració: 10

    De passions, de cossos, de sensacions enceses a foc lent, perquè siguin duradores en l'horitzó del record, allò que ens queda després de viure.
    Fer-ne mots eterns, aturar l'instant i congelar la seva bellesa irrepetible.
    Això fas tu, Franz.

  • Em sap greu[Ofensiu]

    Sap greu arribar tard perquè ja tot està dit i és una pena quedar-me sense paraules davant el teu poema. Encisador, sincerament.

  • Simplement[Ofensiu]
    Sílvia | 06-04-2008

    Genial.

  • arribo tard[Ofensiu]

    com tantes altres vegades a fer els comentaris, i em trobo que gairebé tot ja és dit.
    Em quedo amb una expressió: "sóc un límit a la frontera de la teva pell". Tot i que és una frase ambígua, ja que pot, en certa manera, canviar de sentit segons l'entonació de la pausa.

    Per cert, t'agraeixo el darrer comentari al meu poema "T'estimes més Samarcanda...". Com sempre, has reblat el clau.

    Gràcies.

    ACP

  • Un abisme encisador[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-04-2008

    Només donar el primer cop d'ull al tercer dels teus abismes, m'ha sobtat el to i la mida de la primera imatge abastada: L'amor és ... com aigua indòmita i sense fre.
    Corpresa, he fet a poc a poc, amb calma, el recorregut pels versos i el trajecte entre línies, intentant no perdre de vista cap detall, cap ombra, cap raig.
    No tinc més paraules que una de sola per resumir, per intentar descriure la sensació que m'amara davant el paisatge: encisada.
    No només per la bellesa formal dels mots, ni per la manifesta delicadesa del conjunt, sinó pels relleus i les textures que evoquen les expressions, per la generositat dels contrastos conceptuals oferts.

    T'envio una abraçada ben apamada,
    Unaquimera

  • EXTRAORDINARI[Ofensiu]
    Lolita | 05-04-2008

    waw, m'he quedat sense paraules. aquest poema me'l copio i me'l guardo en algun lloc. és genial, fantàstic!
    d'aquí a una estona et responc els mails.. que ja porto cert retràs... ais!
    vaig a continuar amb altres poemes! :)

  • Clar de lluna | 01-04-2008 | Valoració: 10

    ...l'amor en si és un abisme? O alguns abismes porten a l'amor? No sé...Bell poema franz, amb un final preciós,

    Els teus peus, la teva sina, les teves mans,
    les espatlles, el teu pubis, el teu front,
    seu i deu d'ànsies que
    no devoren les distàncies,
    idees també, i paraules,
    signes sobre un mapa de massa escala
    per reproduir un territori,
    un món,
    un amor.


    Gràces per les teves paraules!

    Una abraçada!

  • No sé pas...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 01-04-2008 | Valoració: 10

    com és que no t'havia llegit fins ara. He fet un curt recorregut pel darrer que has penjat i sé que m'ha agradat i que hi passaré amb més temps per llegir-m'ho amb la calma que es mereixen els teus mots.
    Del poema, què podria dir-te després de tot el que t'han comentat? potser només que m'ha emocionat tanta bellesa.
    Una abraçada

  • Límits a l'amor?[Ofensiu]
    somniseva | 01-04-2008 | Valoració: 10

    Sembla que tenim la necessitat de ficar límits a l'amor, perquè a que així sembli que el tenim controlat. Però molts cops l'amor es desborda i ens desborda.
    Però ja se sap, les dones no sabem com tornar a plegar els mapes, per tant, perquè no es poden deixar desplegats? i així si tothom ens perdem en un moment o altre de la nostra vida,
    doncs no seria tant catastròfic.

    Gràcies per canviar els mapes per les poesies.

    Una abraçada,

  • Necessitat[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 01-04-2008 | Valoració: 10

    El sexe caduca? No ho sé. En tot cas pell a pell s'hi pot estar molt confortable. Tant de bo no caduqui.

  • El que és bonic[Ofensiu]
    Melcior | 01-04-2008 | Valoració: 10

    no hi seràn sobreres , unes floretes ,ni que creixin amb abismes perillosos . Felicitats .
    Endavant!

  • l'home d'arena | 31-03-2008 | Valoració: 10

    Un arpegi delicat, d'una voluptuosa calidesa.

    "amb l'exacta precisió de la mancança"
    Res millor per expressar allò que acobla.

    Bell i daurat. Salut, poeta.

  • Ser jaç i riu...[Ofensiu]
    Anagnost | 31-03-2008 | Valoració: 10

    Ser llera i ser riu. Ambdues coses, per separat i al mateix temps. Estimar i sentir-se estimat. Sentir el cos de l'altre discórrer pels teus meandres, i ser aigua en el jaç que t'acull.
    Es tracta, sens dubte, d'un bell, delicat poema, que ens infon tot de sensacions, plenes de lirisme. La comparació no pot ser més evocadora.

  • "Amb la ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 31-03-2008 | Valoració: 10

    ... pueril certitud d'un ànima fidel...", açò és amor, la genuïna ingenuïtat de l'amor, com si la nostra estimada fora sempre esperant-nos a nosaltres, això és l'amor, és un deixar-se endur per la innocència i dir aquesta dona m'estima, els que som més aviat "resaviados" no el tenim, i no el fruïm d'aquesta manera i busquem una cara bonica o un cos bonic al que fer-li un fill o si més no, una carícia. Però l'amor ha de tenir aquella dosi d'ingenuïtat de la que els nihilistes diuen fe o fe en sí mateixos però és la ingenuïtat que ens cal per poder seguir vius.
    Molt bo, una perfecta exposició del que és l'amor en totes les seues cares, el desig per la dona, l'esperança etc. Molt bo.

  • Corrent que no s'atura[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 31-03-2008

    Un corrent que no s'atura, que enriqueix alhora que erosiona. Que transforma. Hom se sent aigua de riu perquè no pot ni vol ni deu, entre altres coses, lluitar contracorrent. I alhora hi ha la por a la pèrdua, a l'aigua que no s'atura, que no és sinó l'altra cara de la voluntat de permanència amb l'altre i en l'altre.
    No és potser la poesia el més bell simulacre que hom ha inventat? I de vegades, no obstant, necessitem tant els actes, la presència, que el bàlsam que aconsegueixen els versos un dia, a l'altre no és suficient. No sempre els mots reflecteixen el que un, -o una-, pretén amb tot l'abast de detalls, els corporals, els anímics, els vivencials, això és ben cert. Però és millor, malgrat tot, cartografiar allò viscut amb paraules, sempre que hi haja la necessitat. Fer el mapa de l'abisme.
    Sentir algú llunyà i tenir-lo dins... sempre encertes amb els mots, Franz.
    Un petó.

  • Potser l'amor és al cos estimat[Ofensiu]
    deòmises | 31-03-2008 | Valoració: 10

    I la sentència resum tot el poema, aquest nou abisme tan ple de llum que ofereixes, amic franz. Que desgranes amb noves sentències encara més astoradores (Et busco a cegues en la nit... i tanmateix ets una part de mi...).

    Bell poema i bella forma per a declarar l'amor a l'altra persona.

    Gràcies per compartir-lo amb mi, ara que tinc un espai per a comentar-te, ho faig. Gràcies, franz. d.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

158753 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com