A Venècia

A VENECIA

Com cada tarda des de feia un any, l’home sortia del portal de casa la Lucia.
Per un moment donava la sensació d’estar desorientat, després deixava anar un sospir tot acomodant els ossos de l’espinada i es quedava en actitud d’espera. El gondoler que tenia contractat per recollir-lo no trigaria a arribar.
Avui, l’home alt i prim, havia deixat de tocar el violí abans d’acabar la peça. S’havia adonat que aquella música entristia la Lucia, quan una llàgrima havia rodolat galta avall travessant els solcs de les arrugues.
Tots dos eren vells; no pas tant, però, com la casa de Cannaregio que tenia la façana escrostonada i guardava en les taques d’humitat els records d’un temps llunyà, que a la pobra Lucia se li escapava.
Cada tarda la música del seu violí trenava un vencilló entre l’un i l’altra.
De vegades ella, sense recordar que havien estat casats, li donava les gràcies: “És vostè tan amable, de venir a tocar la música que m’agrada…”
Ell, només somreia i callava.

MOSTELA