Cercador


Llista categories

A tu

Un relat de: ITACA

A tu que plores per la insignificança de la realitat en el teu món,
A tu que esperes el demà del braç del passat,
A tu també que trenques l'engany sense veritat,
Tan sols la trenques pintant els dubtes que mai resoldràs.
I sopes sense gana i empasses llunes sols llàgrimes i tristesa,
I regues les plantes, planxes la roba,
sobrevisqueres a les reunions insofribles dels veïns.
A tu Ruben, ara ja no se si regues o planxes,
Si plores o rius, si algun dia tornaràs o no ...

A tu Ruben ... et trobo molt a faltar, on estas ?

Comentaris

Afegir comentari
  • Trist i nostàlgic...[Ofensiu]
    ROSASP | 15-09-2005

    Extreus els moments compartits amb melangia.
    En un intent de comprendre aquella inquietud sense nom que no deixa comprendre, que es rebota contra totes les coses, t'endinses sense jutjar ni envair en la solitud de l'altre.
    Enyorança i tristor que es desvesteixen en forma de paraules.
    El suau i profunda contemplació que fas de la vida és un creixement que et permet créixer per dins i acaronar l'esperit de les coses.

    Una abraçada Clara!

  • Sentiments a flor de pell[Ofensiu]
    angie | 15-09-2005 | Valoració: 7

    Plorar amb les paraules escrites és una manera de desfogar-se. El trobo molt autobiogràfic, amb molt sentiment. Penso que és reflexe d'una realitat.

  • ***[Ofensiu]
    Llibre | 15-09-2005

    L'evocació d'una persona que s'ha allunyat de nosaltres... (pel que veig, no de manera voluntària).

    El poema traspua melangia. Tristor. Però alhora manté la necessitat de la retrobada. Tal volta és en aquest sentiment on ens hem d'agafar.

    LLIBRE

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

142312 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Afegir a preferits
Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.






Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >