A recer

Tots necessitem moments "a recer", instants de comunicació íntima amb la natura, racons on trobar la pau aturant el temps si convé per recobrar l'equilibri perdut entre presses i pressions.

Tu ho has expressat bellament i sincera, transmetent la sensació d'esgotament primer, d'acollida després, de calma final.

És una sort conèixer com es pot aconseguir aquest retorn per a un mateix, com assolir l'assossec que ens permet compensar tensions o tristeses, ja que per a cada persona és diferent i no existeixen receptes magistrals.

Bona nit, amiga meva, m'ha agradat coincidir amb tu,
Unaquimera

Reconfortant

Fabulós això mateix m'ha passat avui a casa de la meva germana, voltant i revoltant pel seu jardí.
Jo estava atabalat, i al passejar-me tot mirant i gaudir de la seva bellesa, m'he recuperat.
Felicitats pel teu escrit tan ben detallat i explicat.

En el poema s'endevina que en el procés de la vida, fet d'estones, hi ha entrades i eixides, sensacions d'angoixa que et duen a fugir.
Sensacions tranquil·les on la natura t'embolcalla i t'hi trobes bé.

Tenim tantes claus com portes hi ha a l'univers.
Cal cercar-les d'una en una en el pregon assossec.
La saviesa és en saber triar la que més ens convé. Només de nosaltres depèn.

Felicitats
Joanalvol

per rellegir-lo més d'una vegada.
Sort que tens aquest racó prop de les aigües on regeneres les teves marees interiors de dona-persona. És com si t'oxigenessis de vida, de somni, del perfum de la felicitat, malgrat que quan es fa fosc retornes a la realitat...


Sort Naiade.
onatge

es podria qualificar aquest poema. Això de fondre's amb la natura em fa pensar en paisatges idílics, purs i gairebé impossibles de trobar.

Però no, aquests paisatges existeixen i abunden més del què pensem. La naturalesa ens abraça i els humans li retem homenatge.

Cada vegada n'aprenc més dels teus poemes, et felicito.

...com si el temps no existís, com si el cos ens abandonàs, com si haguéssim entrat en perfecta comunió amb tot el que ens envolta i agombola i, per fi, ens fonguéssim amb una natura de la qual només en som un element més. Ho has expressat molt bé i els teus versos m'han duit, no sé per què, a moments de la infantesa, quan encara no havíem fet tant de mal al medi ambient, quan encara era possible que "el sol fes obrir les flors
i somriure a cada fulla".
Poema de reconciliació.

per combatre la rutina estressant del dia a dia. Aturar-se i contemplar. Poder i saber oblidar-se de tot. Entre les heures. Notar com el temps s'atura. Acariciar l'aigua dolça. Sentir-se dins d'un bressol de pau i harmonia. Amb el sol obrint les flors i els conills i ratolins jugant a cuit i amagar. Fins que tot és fosc. Quan l'encís s'acaba. O millor dit, quan un encís s'acaba. El de la nit, tindrà unes altres textures, uns altres colors i uns altres sons.

És un poema preciós!!! I molt indicat per al concurs (la qual cosa em fa pensar que encara no hi he enviat res... serà qüestió d'espavilar-me, jeje!). Només et comento que el "qual camaleó" del segon vers em fa dubtar. No sé si és una traducció massa directa del castellà... Potser hauria de ser "com un camaleó".

Però el poema em sembla sensacional! Gràcies per compartir aquest moment màgic de calma i descans per a la ment. I gràcies també pel comentari!!!

Una abraçada!!!

Vicenç

Retrobar-se amb la natura,
com germans que es retroben,
en el llindar del dia i la nit,
quan els colors s' esborren.

Avet

... en el que trobis el teu jo. Aquesta es la sensació que m'ha donat el teu relat. Tu. amb la natura, tu amb els arbres i les seves fulles, tu i l'encant del vent i de l'aigua, tu i només tu. Un poema molt bonic. Tots tenim aquest món on ens agrada refugiar-nos.
Per sort, de vegades, aquest món el trobem més a prop nostre del que sembla, de vegades només em de fixar la mirada per veure'l.
Molts petons i gràcies per comentar :)