A l'ombra de Santa Maria del Mar - 1ª part

Eren les 10 del vespre d'un dia qualsevol, quan una dona atractiva d'uns 35 anys, va entrar a un restaurant situat enfront de l'església de Sta. Maria del Mar. Una mitja melena de color castany clar li amagava un bell rostre, de pòmuls marcats.

-Mar, som aquí!- Van cridar-li des d'una taula quatre homes amb pinta d'executius, que l'esperaven.
Ella es va asseure al mig d'ells, somrient, segura de si mateixa. Ràpidament es va integrar al grup del que es va convertir en el centre d'atenció.
A la noia, no li va passar per alt l'insistent mirada, d'un home d'aspecte interessant que devia ratllar la cinquantena, assegut tot sol a una taula propera. Se'l veia alt i fornit, de cabells foscos i arrissats, amb un lleu toc canós a les temples.
Tota l'estona es van anar intercanviant mirades furtives.
En acabar de sopar, ella es va aixecar, encaminant-se cap a la barra, amb una excusa; per tal de passar a frec de taula d'aquell home que l'havia encisat. Volent cridar la seva atenció, va adoptar un posat insinuant, deixant entreveure a traves de l'accentuat tall de la faldilla, les seves esplèndides cames realçades per unes mitges de blonda negra.
L'home responent amb un ràpid impuls a la provocació, es va aixecar, i sense tallar-se gens, va dir-li:
- Perdona, però no me'n he pogut estar d'admirar-te i m'agradaria conèixer-te. Em dic Leo. Puc convidar-te a una copa?
Ella va somriure, i simulant una timidesa que no sentia, li va respondre que anava acompanyada i a més no el coneixia de res.
Ell no es va donar per vençut i amb un accent italià inconfusible, va dir-li, que s'havia quedat impressionat des que l'havia vist entrar.
La Mar sense deixar de mirar-lo als ulls que la fitaven fixament, va dir-li, que encara que no era el seu estil acceptar copes de cap desconegut, aquest cop, faria una excepció. Mentre els seus companys de feina l'observaven enriolats, ella els hi va fer un senyal, volent fer-los entendre que l'esperessin.
Es va asseure amb posat insegur al costat d'en Leo, que va començar a parlar; explicant-li que ell es dedicava a la musica, que era d'origen Italià, nascut a Florència, lloc on hi tenia la seva residència. Ara passava una temporada a Barcelona, ja que l'havien contractat de pianista al Palau de la Música per unes quantes actuacions i vivia en un pis de lloguer a aquell mateix barri, molt proper al restaurant on eren.
Ella, va dir-li que era advocada, executiva d'una important empresa d'assegurances situada al Carrer Pau Claris, i per tal de què no hi hagués equívocs, va afegir que estava casada i tenia una filla de quatre anys.
No es va adonar que els seus companys van entendre tot el contrari del que ella havia pretès, i van anar marxant dissimuladament.
Ja era tard però ella no se n'adonava, i poc a poc anava caient a la xarxa que en Leo teixia amb tanta habilitat. Cap dels dos pretenia el mateix de l'altre, però allà va començar a gestar-se una història d'amor que els marcaria per tota la vida.

La Mar, mai s'havia proposat enganyar en Jordi el seu marit, encara que la relació que mantenien no era precisament la d'un matrimoni, enamorat. Ell viatjava molt, degut als negocis, i ella havia trobat el seu equilibri a la feina, on tenia molt bona relació amb els companys, sobretot amb els de gènere masculí que acostumaven a adular-la i, com que era coqueta de mena, li encantava jugar a seduir. Li agradava sentir-se desitjada, potser precisament perquè era el que a casa li mancava, però sabent que malgrat les bromes, els companys la respectaven.

Tot sovint, en acabar la feina, sortien plegats a sopar o a prendre una copa pels voltants de Sta. Maria del Mar, ja que els hi agradava l'ambient de la zona i a més era proper al despatx.
Ella havia nascut i crescut al barri de la Ribera. El nom de Mar, li venia d'aquella església, on també hi havia estat batejada. Hi tenia molts bons records d'infantesa i sempre que podia li encantava vagarejar per aquells entorns. El fet d'anar a conèixer precisament allà en Leo, aquell home tan interessant, atractiu, de tarannà artístic i bohemi, que la mirava amb admiració, va acabar per encisar-la completament.
Una forta química va sorgir d'ambdós, fent-los sentir propers, com si es coneguessin de sempre.
Ja era tard i es van acomiadar amb recança, quedant per l'endemà al vespre al mateix lloc.

El dia següent, la Mar no en feia ni una de bona a la feina. Tota la jornada va estar neguitosa i a més va haver de suportar les bromes dels col·legues.
Sortint de treballar, va anar a casa seva, a la zona alta de Barcelona per tal de veure una estona la seva filla i donar instruccions a la cangur. Aquest cop va anar-li bé que en Jordi tornes a estar de viatge.
Després de canviar-se tres cops de vestit, va sortir apressadament fins trobar un taxi que la va deixar just al carrer Pau Claris amb Argenteria. Va caminar absent al que l'envoltava, amb ganes d'arribar a la cita. En Leo ja hi era i de seguida els van servir una copa de vi blanc, que ell ja havia encomanat. Van intercanviar alguns mots mentre es miraven extasiats l'un a l'altre. Més tard en Leo va portar-la a sopar a un restaurant del carrer d'Argenteria, un espai noucentista molt ben restaurat, que guardava fidelment l'estil de l'època.
Van sopar al primer pis, a un petit i íntim menjador. Amb prou feines van tastar el menjar, sentint com s'anaven submergint dins un ambient irreal, abstrets de tot el que els envoltava. Sense necessitat de dir-se res per entendre's; en Leo va prendre -la de la mà, van baixar les escales i sense sortir del local, van creuar el petit passadís que comunica el restaurant amb la recepció de l'hotel, on ell va demanar les claus de la suite principal, que ja havia reservat. Ella no va oposar-hi cap resistència, seguia el seu instint sense qüestionar-se res, com si allò fos el més normal del món. Van entrar a la cambra sense fixar-se amb res més que no foren ells. En Leo va prendre la iniciativa, i atansant-se a ella, li va enretirar dolçament la cabellera del rostre, i es va endinsar en els seus grans ulls bruns deixant-se seduir per la profunditat de la seva mirada...