Cercador
A la vora del foc
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Cada vespre s’asseia a la vora del foc i amb un tros de redolta fogonejava tot deixant la ment lliure a propòsit de mil i un pensaments. Ells seus ulls vius tacats de color de cel, ara es concentraven en el vermell rogent d’aquelles brases. Demà acompanyaré l’àvia pel camí del torrent a collir la flor de Sant Joan. Va ser un pensament fugisser. Havia esbarriat les brases talment com els pensaments que envaïen la seva ment.
-Teresa, para taula.
La Teresa va deixar anar la redolta i d’una revolada es va girar cap a la mare. Estava tan immersa en el seu món interior que aquelles paraules l’havien espantada. Abans d’alçar-se va tornar a agafar la redolta que uns segons abans havia abandonat precipitadament i la va llençar al foc. Va contemplar com es cremava i sense més ni més es va aixecar.
-Avui l’àvia no ha baixat. Aniré a dalt a buscar-la.
Sempre havia estat al costat de l’àvia, sobretot al vespre. Quan la mare feia el sopar, ella i l’àvia s’asseien a la vora del foc. L’àvia era una dona que es feia escoltar, sempre tenia quelcom interessant per dir. Era diferent de les altres àvies, si més no així ho sentia la Teresa. De cua d’ull, mestre s’entretenia esbarriant les teies, observava aquelles mans resseques i envellides que l’empremta de la vida li havia deixat.
-Nena, no has dit que anaves a buscar l’àvia.
Això sí que ho tenia la Teresa, era cançonera. El seu cap donava tantes volta que perdia l’energia i el temps se li escolava entre els dits sense ben bé saber com.
Quan pujava escales a munt, rumiava que quan anessin al torrent li diria a l’àvia que li expliqués altra volta la història del seu naixement. Absorta en aquests pensaments ni se’n va adonar que ja havia arribat al replà de dalt, just al davant de la porta de l’habitació de l’àvia.
-Àvia, baixa a sopar.
Era tan baladrera que ni tan sols s’havia esperat a rebre una resposta. El que no sabia és que l’àvia, asseguda al balancí des del qual veia la plaça, s’havia adormit per sempre.
Joma
-Teresa, para taula.
La Teresa va deixar anar la redolta i d’una revolada es va girar cap a la mare. Estava tan immersa en el seu món interior que aquelles paraules l’havien espantada. Abans d’alçar-se va tornar a agafar la redolta que uns segons abans havia abandonat precipitadament i la va llençar al foc. Va contemplar com es cremava i sense més ni més es va aixecar.
-Avui l’àvia no ha baixat. Aniré a dalt a buscar-la.
Sempre havia estat al costat de l’àvia, sobretot al vespre. Quan la mare feia el sopar, ella i l’àvia s’asseien a la vora del foc. L’àvia era una dona que es feia escoltar, sempre tenia quelcom interessant per dir. Era diferent de les altres àvies, si més no així ho sentia la Teresa. De cua d’ull, mestre s’entretenia esbarriant les teies, observava aquelles mans resseques i envellides que l’empremta de la vida li havia deixat.
-Nena, no has dit que anaves a buscar l’àvia.
Això sí que ho tenia la Teresa, era cançonera. El seu cap donava tantes volta que perdia l’energia i el temps se li escolava entre els dits sense ben bé saber com.
Quan pujava escales a munt, rumiava que quan anessin al torrent li diria a l’àvia que li expliqués altra volta la història del seu naixement. Absorta en aquests pensaments ni se’n va adonar que ja havia arribat al replà de dalt, just al davant de la porta de l’habitació de l’àvia.
-Àvia, baixa a sopar.
Era tan baladrera que ni tan sols s’havia esperat a rebre una resposta. El que no sabia és que l’àvia, asseguda al balancí des del qual veia la plaça, s’havia adormit per sempre.
Joma
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!