A la bondat per la caritat

Un dia vaig decidir ser una bona persona. I, amb eixe objectiu, vaig començar a practicar la caritat.

Em vaig organitzar. Vaig agafar un full que contenia una gran quadrícula —semblant a les dels mots encreuats, però tota blanca— i el vaig penjar a l’habitació. Com que, una estona abans, havia dipositat una moneda de cinquanta cèntims en la mà arrugada i bruta d’un captaire, vaig marcar una ics en el primer requadre de la primera línia. Havia encetat, així, una nova etapa en la meua vida.

A partir d’aquell moment, vaig millorar molt com a persona. Em vaig apuntar a tres ONG i, quasi tots els dies, donava almoina als pobres que hi havia pel carrer. Cada quota mensual es traduïa en una nova creu al full; també cada moneda, de vint o deu cèntims, deixada caure als peus d’aquells mendicants que desprenien un desagradable tuf d’alcohol i runa acumulada.

Una vegada, un d’aquests pobres, assegut a un carrer de vianants del centre, em va recriminar que li haguera donat cinc cèntims.

—No t’arruïnaràs, fill de puta! —va cridar, mentre exhibia una boca desdentada i alçava, amb actitud amenaçadora, una botella buida de cervesa.

La bondat no és, sempre, un camí fàcil. Vaig viure altres situacions semblants i, fins i tot, em vaig veure obligat a modificar alguns trajectes quan caminava per la ciutat. Tanmateix, les ics no paraven d’augmentar a la quadrícula.

Una nit, vaig posar l’última creu al full. Havia assolit la condició de bona persona en la seua totalitat. Aleshores, vaig decidir que ja no calia practicar més la caritat: em vaig donar de baixa de les ONG i ja no em va fer falta gastar més diners en almoina per als captaires. Hui, vaig per la vida amb el cap ben alt, satisfet amb mi i amb la bondat que he adquirit.