La sal de les ferides 25/60

Els meus passos segurs em porten a encarregar una mica de material per a l’acadèmia com m’ha demanat la senyora Fernàndez. La botiga es troba a prop de «La petita taberna» i passo per davant ràpidament. Escolto una veu perfectament coneguda darrera meu.

—Elisa! —em crida.

Em giro lentament i puc veure el Nasi amb un cigarret apagat entre els seus dits, que no tarda en encendre.

—Com estàs? —em pregunta.

—Bé, i tu?

—Tirant. Ja veus. Tens un moment? —Aspira el cigar i em tira el fum.

I tots els moments del món tinc, sí, però sé que no em puc quedar allí. Les pedres han tornat a relliscar i a envair el meu camí. No vull entropessar amb elles de nou.

—Tinc pressa.

Em giro i em disposo a anar-me’n, però la seua mà m’agafa un canell.

Un calfred em recorre sencera.

—Serà només un moment —insisteix.

Em quedo de peu i em perdo entre els seus ulls, que em mostren la necessitat de dir-me el que ve a continuació:

—No puc parar de pensar en tu.

—Nasi, no segueixis per aquest camí, si us plau.
.
—No, escolta’m. Sento tot el dany que he pogut fer-te. Tornar a estar en tu a la platja em va fer adonar de què no et vull perdre.

Se m’apropa encara una mica més i m’acaricia una metxa del cabell.

—Ja m’has perdut, Nasi. Allò va ser un error.

I li aparto la mà que segueix al meu cabell.

—En serio?

I els seus ulls s’han tornat ombrívols i combinen núvols de tempesta.

—Sí.

—Mai em perdonaràs?

—Si ja t’he perdonat, Nasi. No és això. Simplement que vull refer la meua vida sense tu, sense l’alcohol...

—Estàs en una altra persona? És això, no?

—Sí...

—Quina sort tenen alguns! Què puc fer per a que canviïs d’opinió?

—Nasi, no canviaré.

—Mira’m als ulls i explica’m que ja no sents res per mi.

I en aquest moment d’il·luminació, clavo la meua mirada als seus ulls lleugerament humits i, entre ombres de flors músties, floreixen dels meus llavis les següents paraules:

—Nasi, ja no ho sento, val? —I em poso una mà a sobre del meu cor que, encara que batega acceleradament, els meus batecs estan continguts dintre de l’abric gruixut que porto—. Podem ser amics, si vols...

—Bonica forma per a dir-me que no —remuga àcid.

—Nasi, adeu... Que tinguis un Bon Nadal.


Em perdo sense mirar enrere per la vorera entre el bullici de la gent, que ha començat a fer les compres de les festes nadalenques.

Els llums ja fa estona que s’han encès i brillen. Mostren un colorit de dibuixos, que m’aporten calma.

Mentre camino, noto com el meu nus ha començat a afluixar i em deixa respirar sense quasi notar-lo, durant un llarg temps.

Entro dintre la botiga i encarrego el material, que m’ha demanat la senyora Fernàndez.

De pas també en compro una mica per a mi. Vull regalar-li un quadre al Lluis per a què les seues parets deixin d’estar despullades.

—Ha trucat ta mare —em diu la Sandra en arribar a casa—. T’havies deixat el mòbil, i al veure que era ella, li he contestat.

Els meus pares... Quant de temps sense saber d’ells! Sé que he viscut els darrers mesos com si no existiren. Ara que s’aproximen aquestes dates, no puc fallar-los. Des que es van jubilar i se’n van anar a viure al poble del meu pare, les meus visiten han estat poques.

Agafo el mòbil que segueix a la tauleta de nit i truco a ma mare. Contesta al tercer to, una veu propera allunyada per quilòmetres de carretera.

—Hola, mama...

—Eli! En serio que ets tu?

—Sí, mama... Com esteu?

—Bé, amor. Vas a pujar al poble?

No ho tenia pensat, però no vull decebre-la. El temps d’aquests últims dies se m’ha tirat al damunt d’una manera veloç.

—Sí, per la Nit de Nadal estaré. Agafaré l’autobús del matí.

—Tinc moltes ganes de veure’t...

—Jo també, mama. Fins aviat.

Penjo la trucada del mòbil amb una sensació de records, que floten per l’aire de la meua habitació. Escoltar la veu de la meua mare, m’ha omplert de ganes de pintar i preparo el material que acabo de comprar.

Si he d’anar al poble, vull acabar el quadre pel Lluis abans. Tinc una setmana de temps.

La meua mà vola pel llenç. Estic pintant una sortida del sol de futur ara que les meues ferides han sanat completament. No deixa d’haver un blau tímid al voltant del llenç, malgrat l’ompli a poc a poc la llum del sol. Grocs, ataronjats i ocres són els colors, que estic utilitzant per a què em donin energia, si alguna vegada em decideixi a viure en el Lluis.

El temps, ple de saviesa, traçarà la meua decisió de manera gradual. De moment, prefereixo esperar. Tinc temor de tornar-me a equivocar.

—Què és el que estàs pintant? —em pregunta la Sandra, que acaba d’entrar a l’habitació.

—El regal pel Lluis...

—Elisa, la cosa promet! Quin gran detall!

—Necessito regalar-li un trosset de mi, ara que me’n vaig al poble amb els meus pares durant aquestes dates. No vull que s’oblidi de mi...

—Què se’n va a oblidar si el tens completament enamorat?

Somric a la Sandra i a la vida en majúscules per descobrir-me de nou les ganes de respirar, sense el nus que s’ha afluixat fins que ha acabat caient al terra.