La sal de les ferides 22/60

Sé que el Lluís no pot evitar-me encara que vulgui, perquè el destí s’ha encarregat de què ens creuem a la mateixa vorera. Se’m queda mirant fixament, però sense pronunciar cap paraula al carrer desert, perquè sembla que tot el mobiliari urbà hagi desaparegut per a apropar-nos de nou.

Els nostres espills es contemplen llargament. Tan sols ell i jo, en la immensitat de l’asfalt.

—Hola Lluis —trenco el silenci—. Ho sento molt...

—Ja... Però ho haguessis hagut de pensar abans. No creus?

—Cert. Vols anar a prendre un cafè i ho parlem?

Les meues esperances es tenyeixen de blau juvenil quan el Lluis accepta. Retornem al mateix parc, a la mateixa terrassa amb les taules i cadires de vímet, que ara venen acompanyades per unes estufes d’exterior. Seiem i contemplo els arbres despullats, que em bolquen a una tristesa desmesurada de somnis trencats.
Remoc el cafè. Aquest cop l’he demanat sol, ho faig amb lentitud, perquè estic analitzant i estudiant les meues paraules:

—Vaig cometre un gran error—. I el contemplo fixament, perquè espero que ell em cregui en el que li vaig a dir—. Quan el passat, que encara no tens superat, et crida és molt difícil dir-li que no.

—Quin passat, Elisa?

I sé que ha arribat el moment de parlar-li del Nasi, vull sincerar-me amb ell i així ho faig. Ell m’escolta. Els seus ulls es tornen foscos. Sé que li estic fent mal malgrat intento ser suau en les meues explicacions.

—Què he sigut jo per a tu, Elisa? Un entreteniment?

—No, Lluis. En serio, t’ho dic. Amb tu he tornat a sentir sensacions, que creia que s’havien mort definitivament per a mi... Soc una idiota. Podràs arribar a perdonar-me algun dia?

—Potser. Les magdalenes no tenen el mateix gust des que no estàs.

—No vull perdre’t, Lluis.

Les meues paraules són directes. M’estic adonant que per una vegada en la meua vida tinc clar que vull lluitar per ell, que vull traçar un futur al seu costat. La meua mà dreta busca la seva per damunt de la taula i quan la troba no la solta.

—Tens les mans fredes, Elisa.

—Més glaçat tinc el cor, si tu estàs lluny de mi. Vull que em deixis tornar al teu costat...

—T’ho permetré només amb una condició.

—Quina? —Vull saber amb la meua ànima desbocada.

—Que no tornis a beure. Si tornes a beure alcohol, no et tornaré a dirigir la paraula.
No m’esperava aquesta condició, i sé que, si me l’ha posat és perquè m’estima. M’aixeco de la cadira, m’aproximo a ell i el beso.

Una petita flama torna a rebrotar en mi. La seua fragància perfectament masculina m’envolta i el seu sabor retorna de nou als meus llavis. Quan ens separem d’aquest bes intens, li dic:

—Sí, Lluis. Vaig a ser capaç.

I mai ho he tingut tan clar a la meua vida. En l’alcohol, quan arribes a una situació límit, que et fa tocar fons, tan sols existeixen dos possibilitats. O sucumbir en les seues profunditats, o treure forces, imposar-te i sortir. Jo he escollit aquesta segona opció, en aquesta part de lluminoses oportunitats obertes.

—Vols venir a casa meua? —pregunta.

—Sí, no saps quant.

El seu pis està bastant desordenat, molt diferent a l’últim cop que hi vaig anar.

—És el caos interior, que portava aquests últims dies —es disculpa el Lluis.
.
Entre tots dos fem una mica d’espai, per a poder estimar-nos sobre el sofà. Les seues mans em recorren i tremolo de l’emoció que em produeixen. Tenim tota la tarda per a nosaltres i anem a aprofitar-la per a explorar-nos, fins que quedi cap part per besar, llepar i acariciar.

El dilluns arriba amb un bon record del passat aquest diumenge. Em vesteixo i me’n vaig a treballar a l’acadèmia. Avui anirem a un altra part de la ciutat, a pintar la muntanya que es veu una mica llunyana.

Recorro els carrers del meu antic barri amb els meus alumnes, que no saben que me’l conec com el palmell de les meues mans. Passo per davant del portal del meu pis anterior i veig com hi ha cortines a les finestres. «L’hauran tornat a llogar», penso.

Quan arribem a la zona on tenim permís per a pintar, plantem els cavallets i traiem les pintures. La vegetació està morta, malgrat latent, el fred i el dur final de la tardor se deposita en ella i aquesta es dorm al seus crus braços. Hi ha una mica de neu a la cima de la muntanya, que aprofitarem per a donar-li color al nostre quadre,
Estem una llarga estona fins que quasi no sentim les nostres mans a causa del fred.
—Ja és suficient —els hi dic als meus alumnes i retornem a l’acadèmia on continuaré amb una mica de classe teòrica.

El Lluis m’espera a la sortida del treball, segons ell, per a què no em perdi. Tornem al seu pis i veig com ha acabat recollint-ho tot i ara està pulcre i ordenat.

—Elisa... —Em diu—. He estat pensant si vols venir a viure aquí amb mi.

—Lluis... De moment, anirem poquet a poquet, val?

Les seues paraules m’han calat, però no vull cometre els mateixos errors del passat. La seua mirada accepta les meues paraules, però puc veure una mica de decepció al seus ulls.

—No estiguis trist. Algun dia vindre.

—No estàs segura de nosaltres, veritat?

—No és això, Lluis, l’únic que no vull precipitar-me.

—Encara penses en el Nasi aquest?

El mòbil de Lluis comença a sonar i m’alleugera de no tenir que contestar-li. L’agafa. El té a l’altra punta del pis. Quan torna, els seus ulls han canviat:

—Era Toni, han detingut la Maria. Creuen que ha matat a sa germana.

Sé que he tingut alguna cosa a veure en això. Trago saliva i espero que el Lluis no m’ho noti.

—El Jesús deu estar amb ella a la policia, ¿no?

—No —diu Lluis—. El Toni m’ha dit que no la pot defensar.

—Com? Per què?

—Perquè el Jesús forma part de la seua coartada i el Toni també. La Maria estava amb ells jugant a la PSP el dia que algú va assassinar a la Llum...

—I tu? No estaves amb ells?

—No, jo estava en tu, recordes? Fèiem la llista del que ens havíem d’emportar a la maleta per als Pirineus.

El record d’aquest dia m’aborrona. Què imbècil vaig ser!

—Podrem anar algun dia a la caseta rural? —li pregunto mentre aparto dels meus pensaments a la Llum, al Nasi i la Maria.

—És clar —em diu ell—. A les pròximes vacances. Pot ser...

El beso. No em fa falta escoltar res més.