La sal de les ferides 12/60

A través dels espills de l’habitació del Lluis, m’abandono a un munt de sensacions imparables, que recorren la meua pell i em fan estremir.

La roba ha caigut a poc a poc sobre la moqueta blau celeste, i ambdós completament despullats ens gitem sobre el llit, que és bastant gran. M’agrada explorar el seu cos amb les meues mans, la meua boca i la meua llengua i ell fa el mateix amb mi.

El Lluis recorre el meu cos amb els seus llavis carnosos i es deté al meu lunar, que tinc de naixement al melic. Me mira amb uns ulls plens de desig i s’apropa en direcció cap avall. Mentrestant, gaudeixo d’aquestes carícies ardents. Puc veure’m a l’espill, que ocupa pràcticament tota la paret.

És realment excitant comprovar com la teua cara passa de l’anhel al desig, del desig a l’excitació, i de l’excitació al plaer intens, que m’omple llargament i s’ha instal·lat al meu sexe càlid per a quedar-se. Al cap d’una estona, es col·loca un preservatiu i tots dos dansem sobre el llit, nos acoblem i gaudim del moment.

Ell està sobre meu. L’espill em retorna l’òptica del seu cul tebi que acaricio amb les meues mans, agafant-lo mentre sento onejades com volcans en erupció al meu interior.

Canviem, m’abalanço sobre ell i, sé que ara qui tindrà la imatge del meu cul serà el Lluis. M’acaricia també els pits, m’absorbeix els mugrons durs, que estan creixent dintre de la seua boca.

Gemecs aguts i més greus envaeixen l’ambient, vapors calents, que surten de la nostra boca, que esgarren l’aire més fred de l’habitació. Una corrent elèctrica ens sacsa el cos i entre fines convulsions ens abandonem. Sento com una aurèola de foc em cobreix sencera, que poc a poc es va tornant transparent fins que a la fi desapareix.

Estic exhausta per tot el que acabo de sentir amb el Lluis i la meua ànima, que s’ha vist reflectida a l’espill durant tot l’encontre, es queda en aquesta habitació per un llarg temps més.

És tard ja, m’arrauleixo entre els seus braços i m’adormo.

Em desperto desorientada i no sé on estic. Estic sola, i a poc a poc, vaig recordant al Lluis i el seus llavis sobre meu. Diumenge, les deu del matí senyala el meu rellotge.
M’aixeco, encenc el llum, recullo la meua roba, que encara està per terra i, descalça, busco les meues sabates fins que a la fi les trobo. Surto de l’habitació del Lluis. El pis està totalment silenciós i vaig directa al bany on encara hi ha una mica de vapor.
L’aire fa olor d’ell, a la seua fragància masculina fresca i penetrable i el meu nas agraeix aquest aroma.

Miro el gel de dutxa que usa: un envàs gris, que està mullada per gotetes d’aigua i m’imagino l’escuma recorrent la seua pell. El destapo, l’oloro i me’n poso una mica entre els meus dits. La seua textura és densa i de color blau mar, després de tenir-ho una estona entre les meues mans, me les envaneixo baix del grifo. Observo l’escuma d’afaitar, la gavineta, la pinta, el raspall i la pasta de dents i, per últim, uns flascons de perfum.

No sé quin de tots portava ahir i em decideixo a olorar-los tots, fins que un esprai de metall cilíndric i platejat, em transporta de nou al record càlid del llit. Somric davant de la lluna del bany i em rento la cara per a després eixugar-la amb una tovallola.
Segons després, sento com s’obre la porta de l’entrada. Surto del bany i em trobo amb els ulls del Lluis que em llencen un somriure només veure’m:

—Ja t’has despertat? He anat a la fleca a comprar l’esmorzar —em diu mentre deixa una bossa de paper sobre el marbre de la cuina—. Vols cafè, llet, potser un té?

—Un cafè, gràcies.

Encén la cafetera, que tarda un poc en escalfar-se, i prepara dos cafès amb dues càpsules. Anem cap al menjador, jo amb els cafès i ell amb una bossa de paper, que no triga en obrir. Uns cruassans, ensaïmades i magdalenes de xocolata és el que hi ha al seu interior. La veritat és que tinc bastanta gana i, mentre dono glops lents al cafè, mossego una magdalena, que té petites de xocolata per fora i una fina crema per dintre.

—Estan boníssimes.

—Son les meues favorites —diu Lluis mentre se seca la boca amb un tovalló de paper.

Lluny de conèixer-nos massa, comparteixo amb ell l’opinió de que son les millor magdalenes que he provat. «Ja tenim alguna cosa en comú», penso. Vull parlar més en ell, esmicolar-lo amb la meua mirada d’ulls alegres, però ell se m’avança:

—T’ho vas passar bé ahir? —em pregunta.

—Tu què creus? —li responc i la meua mirada brilla.

Somriu, un somriure ampli i als seu ulls apareix un resplendor, que m’encén. Però sé que després d’esmorzar, me n’he d’anar.

La Sandra estarà preocupada, perquè no li he dit res més. Miro el meu mòbil que està en silenci i veig que tinc dues trucades perdudes d’ella.

M’acabo el cafè i li dic:

—Lluis, ara sí que me n’he d’anar. Gràcies per tot.

M’aixeco de la cadira, ell posa cara de decepció i la seua cara s’enfosqueix.

—Ens veiem dimarts, doncs? —li dic.

—Sí, quin remei!

I em besa, un bes fresc on percebo l’aroma del seu cabell suau, que acaricio amb els dits. Per últim, m’agafa fermament la barbeta per a què el miri directament als ulls per a dir-me:

—Pensaré en tu mentrestant.

I jo... I jo! Però no li ho dic. Obro la porta, me’n vaig amb passos contents i mentre camino, sento que volo.

Camino ràpidament les tres maçanes que ens separen, per a entrar a l’edifici ataronjat de la Sandra. Pujo fins a l’àtic amb l’ascensor, obro la porta amb les meus claus i entro.

Ghat em mira amb els seus ulls hipnòtics i s’alegra de veure’m.

—Elisa! Pensava que t’havia passat alguna cosa —em diu una Sandra preocupada.

—No, ja veus, estic perfectament, pots comprovar-ho per tu mateixa.

—Podries haver-me dit que no vindries a dormir —em renya—. Pensava que... Oh, mare meua! No saps la d’imatges que m’han vingut a la ment aquesta nit.
..
—Creies que havia tornat a beure, oi? Tranquil·la, no ho he fet. Aquesta nit no he tingut temps de pensar en l’alcohol.

I m’adono que per primer cop no l’he necessitat. I em sento molt satisfeta, tot i que entenc a la meua amiga i les seus temors. He estat tan inestable en els últims temps... Té molts motius per a desconfiar de mi.

—Vaig a trucar al Jaume. Ha sortit a buscar-te per si et veia perduda per qualsevol bar. Jo m’he quedat aquí per si tornaves.

I agafa el seu telèfon i marca el número del seu marit ràpidament. Em sento malament amb mi mateixa, per haver-los ocasionat tants mals de cap.

—Perdona’m, Sandra —li dic mentre m’assec al seu costat—. He passat tota la nit amb el Lluis. Ha estat meravellós.

—Ja veig —diu Sandra i la veig de nou somriure—. Vull els detalls.

Li faig un resum amb emoció de la meua vetllada i ella m’escolta atentament. Puc veure com respira d’alleujament.

—Saps què? He tornat a sentir moltes ganes de pintar, Sandra. I encara no m’han desaparegut. Aquesta tarda la dedicaré a la pintura.

—Això és meravellós, Elisa


Després de dinar, preparo les pintures, el cavallet i un llenç nou. Ho preparo a la meua habitació, perquè ha començat a ploure i no puc estar a la terrassa, però no vull que la inspiració, que porto dintre, s’aturi.

La tinc que materialitzar d’alguna forma. Miro els diferents colors de la paleta i trio diferents tonalitats del color blau, que he mesclat per a transmetre diferents sensacions cromàtiques.

Creo unes onades de mar que emmarquen els texans blaus de Lluis, la seua camiseta blau elèctric, la moqueta blau celeste, el cobrellit blau turquesa... No m’importa abusar d’aquest color ja que em produeix tranquil·litat i em sana les ferides, que lentament es van tancant.

El Lluis és el blau juvenil i enigmàtic que m’acull. Al centre del dibuix, poso unes ombres grises que simbolitzen la meua cova obscura i profunda, on el Lluis ha entrat aquesta nit i m’ha fet sentir completa. I no he necessitat res més que a ell.

Contemplo com m’ha quedat el quadre i m’agrada el que he transmès. No em queda més que res que titular-lo «Sensacions màgiques d’una cova».

Continuarà...