5 SEGONS

5 SEGONS.

De tots els destins possibles que podia elegir pel viatge inaugural, s’havia decidit per aquell on, trenta anys enrere, tot va començar. La casualitat havia fet que ell i el doctor X coincidissin a l’ascensor de la facultat en un viatge llampec que aquest havia fet a la ciutat. Congeniaren de seguida i, pocs dies més tard, quan ja era evident que els seus neguits científics eren coincidents, començaren a treballar plegats en el projecte de la màquina del temps. Sovint els seus col·legues en feien befa, refermant-se en el tòpic de que, si fos possible viatjar al passat, ja els haurien visitat turistes provinents del venidor. Tant el doctor X com ell en feien cas omís d’aquella xerrameca, tothora convençuts de les seves possibilitats. I ara per fi, podrien demostrar a l’acadèmia que no anaven errats.
Amagat al fosc carreró que donava a l’edifici on residia quan la fortuna l’alià amb el doctor X, ocult entre les ombres, esperava impacient veure sortir el seu jo pretèrit camí del preuat destí. No hagué d’esperar gaire. A l’hora en punt, la porta s’obrí i aquell jove amarat d’il·lusions que havia estat ell, s’encaminà vers l’avinguda principal. Aclaparat per l’ emoció, el vell científic cometé l’error d’abocar-se sobre el cubell de la brossa i aquest cedí uns centímetres, trencant el silenci de la nit amb un xerric agut que posà en perill el seu anonimat. No el suficient per a ser descobert, però sí perquè el jove s’aturés per a escodrinyar els encontorns. Cinc segons només. En principi res massa greu. No fou fins que el jove desaparegué cantonada enllà, que fou conscient de les implicacions d’aquell succés. Aquells cinc segons eren la diferència entre arribar a temps a l’ascensor o no fer-ho. I si no hi arribava, ell i el doctor X mai es coneixerien i el projecte no es duria a terme. Intentà sortir corrents rere el jo que fou per a apressar-lo, però el cos no respongué. De seguida s’adonà de que la seva essència començava a fondre’s en un no res.

Pseudònim autor
Hedi.