30 m2

De les teories científiques que tracten de l'estat del cosmos, les més acceptades pel món acadèmic són les que afirmen que l'univers, des del Big bang, està en contínua expansió. Aquest fet, que respon a fenòmens físics tan complexos com un microxip a mans d'un filòsof, només ens demostra que el mercat immobiliari va contra natura. Que amb les calors sufocants del canvi climàtic, enlloc de dilatar-se, l'habitatge s'encongeixi, no és gaire científic. Ho dic perquè al català mitjà, aquell que estudia una carrera amb futur dubtós, o rep un sou infantil, el que ara li preocupa és com s'encabirà en un pis de 30m2, amb cuina, sofà, llit, taula, rentadora, lavabo… i, amb sort, amb un mínim d'espai lliure per passar sense necessitat de saltar per sobre la tele, ni haver d'escalar la butaca.

És a dir, mentre l'espai exterior cada vegada és més gran; el nostre món particular i més íntim, que és casa nostra, cada vegada s'assembla més a una broma habitacional. Podrem resistir aquest atrofiament vital que ens puja per l'esquena? Serem capaços d'endinsar-nos més a la cova i, allà on gairebé no podem moure'ns perquè la gruta ens acorrala, fer una parada, respirar fondo i dir: "ja hem arribat, això és casa nostra". Perquè aquest procés implica un conformisme brutal i exigeix grans dosis d'optimisme; qui, si no, és capaç de dormir tranquil comprant una rajola a preu de caviar?

"Tenim els dies contats, la felicitat i la il·lusió s'acabaran amb 30 m2", algú podria pensar. Amb tot, encara podrem recobrar part de l'esperança perduda si confiem en la gran capacitat d'adaptació de l'espècie humana. No em facin recodar com ens vam adaptar al cos de l'australophitecus o, en els nostres dies, com n'hi ha alguns que fins i tot s'adapten a l'uniforme dels cossos policials o militars. Per tant, cal esperar que bona part dels veïns de 30m2 continuaran les seves vides sense necessitat d'acudir a cap doctor especialista.

Solucionat el risc de perdre la xaveta, encara queden altres possibles transtorns que cal prevenir. Acceptant que la vida en 30m2, si bé no ens privarà de la llibertat d'expressió, sí que ens limitarà força la de moviment; també modificarà algunes percepcions molt nostrades. Per exemple, els viatges en metro en hora punta, fins ara un pèl incomodes, passaran a formar part de la nostra vida familiar. Quan notem que la senyora que ve del súper ens esclafa l'enciam a la cuixa, o se'ns clava una ampolla de gasosa pel darrera, ens sentirem oprimits com a casa nostra; on, en la comoditat de 30m2, ens serà possible orinar mentre remenem l'escudella i hi afegim una mica de sal. Per altra banda, com que gairebé no tindrem mobiliari, guanyarem temps d'oci, ja que s'acabaran els típics diumenges destinats a canviar bombetes, penjar quadres o reparar frontisses dels armaris. El canvi, en definitiva, serà tan important que fins i tot la nostra Llengua se'n ressentirà. Així, expressions tan populars com "fer dissabte", perdran el sentit. I és que en 30m2 no hi haurà espai ni per la pols.

És clar, després d'aquestes consideracions, que la generació que viurà la construcció dels pisos de 30m2 sobreviurà sense grans traumes. Els problemes gruixuts vindran quan aquests vulguin tenir descendència. On posarem les papilles i el tricicle? I si el nadó no cap al bidet, estarà còmode sobre el marbre de la cuina, recolzat a la torradora? Aquestes seran les verdaderes preocupacions dels pares del futur, i no les places de guarderia. Malgrat tot, la gran incògnita continuarà sent fins quan podrem aguantar aquest procés de minimització de l'habitatge mínim. Perquè quan els nostres fills, si a desgrat de tot els tenim, vulguin emancipar-se, serem prou cínics per inventar els minipisos de 7m2, amb opció a compartir l'oxigen amb la comunitat? Qui sap. Mentrestant, nosaltres a "lo nostre", que la hipoteca, per molt que sigui de "La Caixa", no parla ni perdona.