17N

Feia fred la nit que vas venir al món. Massa fred per ser novembre. Jo tornava de treballar, em sentia forta tot i la panxa que arrossegava, i m’havia de trobar amb el teu pare per fer junts, passejant, el camí cap a casa. Tots dos estiràvem les cames, parlàvem del dia i ens retrobàvem amb la vida més nostra. Era un dels millors moments del dia, més tard en descobriríem més.

Aquell fred que jo tenia no era normal. Faltaven gairebé dos mesos perquè nasquessis però sentia que alguna cosa no anava bé. El teu pare va fer el sopar aquell vespre, caldo, perquè entrés en calor. Vam sopar, vam fer petits plans, em va abraçar una estona al sofà i ens en vam anar a dormir. L’endemà definitivament, començaríem a preparar la bossa per quan calgués córrer.

A quarts de dues de la matinada, aquella nit, vaig trencar aigües. Sabíem que era massa aviat, que teníem dret a tenir por, que moltes coses podien anar malament. Però vam ser àgils. Vam volar cap al Vall d’Hebron. Jo no estava preparada, el teu pare tampoc i tu havies decidit que, malgrat no fos l’hora, volies néixer un disset de novembre.

Recordo el ritme frenètic del personal de l’hospital. La mà ferma del teu pare nerviós i atent als seus moviments i a mi. Recordo una infermera, no gaire alta, amb el cabell castany clar recollit en una cua, duia ulleres i s’adreçava a mi somrient. Em parlava amb tanta serenor que per instants em feia creure que tot aniria bé. Sempre hi ha una persona així al moments difícils, algú que et dona pau, t’hi has fixat? Tenia raó. Tot va anar bé. Eres la criatura més menuda que mai havia vist. Semblaves fràgil potser, però no ho has estat mai. Vas fer 1790 grams de ganes de lluita, d’esperança, d’emoció, d’il·lusió que compensen de grat les setmanes viscudes a l’hospital. Una mica més d’un quilet i mig de vida que avui ens mira i somriu. Ets el final feliç de la nostra història d’una nit massa freda de novembre. Ets vida que arriba, inesperada i inexperta, carregada de somnis per viure plegats.

Time