Camisa d'onze vares

Un relat de: pèrdix

Un escriptor local presenta el seu llibre a la petita llibreria del barri. He decidit anar-hi conscient de la necessitat de donar suport als nous escriptors i d'apartar-li, com a consumidor cultural, alguna pedreta del camí que du cap a la fama i el reconeixement. No conec l'autor, no conec la seva obra, no he trobat referències a la sacrosanta xarxa global de comunicació, no he llegit el seu llibre. La meva presència a la presentació té una barreja d'acte de fe i d'encuriosiment. Del que pugui deduir de la xerrada i, sobretot, del debat posterior, en sortirà la decisió de comprar o no el llibre.

Em trobo amb la sorpresa que la resposta a la convocatòria ha estat més aviat migrada, escassa, gosaria dir, ridícula. El còmput global de l'acte és de nou persones, però si descomptem el propi escriptor i els dos representants de l'editorial, asseguts a la taula, l'amo de la llibreria i les dues noies de la televisió local que filmen quinze minuts i marxen, queda reduït a quatre lectors potencials. Així, els representants del Públic, asseguts en cadires plegables molt a prop de la taula, som, una parella d'avis que han llegit el llibre, segons escolto, un noi d'uns 20 anys, immutable, i jo, absolutament cohibit davant l'òbvia impossibilitat de passar desapercebut.

Poc comunicatiu com sóc quan no tinc confiança, tímid fins l'absurd en els actes socials, la situació m'incomoda d'una manera tal que sóc incapaç de entendre completament la introducció a l'obra que fan els editors ni la reflexió del propi, i pedant, autor. Quan sento a l'editora citar Kant, tremolo lleument i quan l'autor aporta que la cita fou després matisada i desenvolupada per Schopenhauer, em sento tan inferior intel·lectualment que m'anul·lo com a ens pensant i potencialment opinant.

La timidesa i la inseguretat cròniques, amb l'addenda de la ignorància comparativa i l'objectiu de la càmera de televisió, que no goso mirar ni de reüll, m'estan convertint en una massa de carn i ossos encaparrada en mirar, somriure, dissimular i consumir aire.

L'escriptor xerra i xerra sobre la solitud i les conductes aberrants amb una seguretat, un entusiasme, una enteresa, un professionalisme i una sang freda absolutament admirables tenint en compte el panorama. Mentre parla, intento pensar en alguna pregunta intel·ligent amb la qual encetar un debat, o cobrir l'expedient, però com sempre en aquestes situacions, oblido que mai de la vida he sabut fer, en calent i en públic, una pregunta intel·ligent sobre cap tema. Les tres tipologies neuronals que disposo en usdefruit, a saber, les inerts, les catatòniques i les lentes, mai han sabut donar-me una satisfacció en aquestes situacions susceptibles de proporcionar prestigi social. Al contrari, la recerca de la pregunta em bloqueja la concentració de tal manera que enceto un bucle en el que no hi ha preguntes bàsicament perquè no deixo entrar la informació. Quan les dades ja no són més que espurnes d'aigua que reboten en la meva closca impermeable, em converteixo en un enze completament invàlid per al raonament.

L'autor finalitza ràpidament la seva exposició i comença el torn de paraules. S'enceta un silenci ple de mirades saltironejants. S'escolta, de fons, el soroll del carrer.

- El llibre és molt maco- diu de sobte la senyora gran.

- Gràcies senyora- diu l'autor- però no ens hem de quedar amb una primera lectura.

Nou silenci. Ens mira, expectant, al noi i a mi. Jo aguanto la mirada i somric, completament mut.

- Si teniu algun comentari, al final del llibre hi ha l'adreça de l'editorial- diu l'escriptor

- Bo és saber-ho- dic jo, enrojolat, embarbussat, amb un fil imperceptible de veu que ni tan sols el meu veí de cadira escolta.

Silenci. Mirades interrogants. La situació es torna ara incòmoda i com sempre, hi hagin quatre o quatre-cents, em sento responsable del mutisme de la sala.

Torno a somriure.

L'amfitrió, conscient del seu paper, fa una pregunta interessant sobre influències i el límit entre còpia i plagi que l'autor respon gustós.

Torna el silenci. Torno a somriure, ara arronsant les espatlles.

- Bé, doncs si no hi han més preguntes...potser ja podríem acabar, no?- diu l'autor.

Assenteixo. Somric.

Donem per acabat l'acte i el llibreter ens convidarà a cava. El noi jove s'aixeca i fot el camp acomiadant-se educadament. Jo l'envejo secretament, però tinc el defecte de no saber marxar dels llocs i em quedo.

Mentre espero la beguda fullejo el llibre presentat, però l'idioma em sembla estrany, insondable. Arriba el cava, m'aferro a la copa, m'apropo a la taula sense abandonar el somriure, i l'autor engega una petita tertúlia sobre la poesia i la gent, es a dir, el públic potencial, que ni llegeix i ni té criteri. Sort en tenim d'ell.

No acabo de coincidir amb alguna de les opinions però a aquestes alçades sóc incapaç de fer un raonament lúcid i encara menys d'articular una sola paraula. Observador inclassificable d'una tertúlia a la qual no m'han convidat, tan sols puc deixar anar un adeu! sense pretensions quan marxo, discret , cap a la porta.

Al sortir al carrer l'aire fresc em fa revifar.

Comentaris

  • pobre home[Ofensiu]
    gypsy | 19-12-2007 | Valoració: 10

    com l'entenc!!, que bé, jeje, saber que hi ha més gent així, absurdament antisocial com jo.

    M'ha encantat molt ben escrit. Deixa un bon rotllo als rarillos, espectacular!

    Gràcies!!

  • Lleugeresa aparent[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 09-09-2005


    Rere la lleugeresa aparent, s'amaga una radiografia exacta d'una situació en la qual tots, en un o altre context, ens hem trobat.

    Molt bo, perdix...

    P.D. Moltes vegades he pensat que no hi ha ningú que hagi llegit a gent com Kant o Schopenhauer, però que els citea (prèvia consulta) per cobrir suposats expedients "d'intel.lectualisme"...

    Sergi

  • m'hi he trobat[Ofensiu]
    neret | 19-08-2005

    ja que continues de vacances o segrestat a l'inframón de l'oficina i fa dies que no ens regales cap relat nou, m'he decidit a acabar de llegir els que tenia pendents.

    D'aquest, m'ha fet somriure l'ambientació i sobretot com et recrees en els pensaments del protagonista. Jo tmabé soc tímid de mena i en alguns d'aquests casos em sento amb l'obligació de dir alguna cosa quan veig ben clar que sóc incapaça de fer cap aportació intel.ligent. I llavors encara ho passo pitjor!

    Et diria, no sé si és un comentari encertat, que m'ha semblat molt de ciències la descripció, crec que ja t'ho havia comentat en algun altre relat. Entengui's per "de ciències" que empres un llenguatge entre tècnic i científic, i no pas cap mena d'alèrgia a les lletres, ni molt menys!

    em quedo amb la descripció, però se m'ha fet curt, crec que esperava que hi passés alguna cosa més, potser era simplement curiositat per saber de que anava el llibre...

    apa, felicitats i fins aviat

  • dues complementacions que vindrien al cas[Ofensiu]
    subal | 30-12-2004 | Valoració: 9

    molt ben expressada aquesta angoixa... qui no l'ha tingut, en un moment o altre?

    També hagués estat interessant imaginar-se com deuria estar la cap de premsa de l'editorial... potser m' hagués agradat palpar el terrible fracàs de convocatòria, que no deixa de ser culpa seva... o el punt de vista de l'escriptor. Ummmm el fracàs, com n' és d'amarga la paraula!!

  • Aquesta....[Ofensiu]
    Linkinpark | 18-12-2004 | Valoració: 8

    no m'ha agradat tant com les altres, pot ser per que no té un tema clar o alguna coasa així, però ho torno a dir, escrius molt bé, no se'm fa pesat cap relat teu.

  • Bona aquesta[Ofensiu]
    Biel Martí | 30-11-2004 | Valoració: 9

    Bona aquesta situació, que tots els que t'hem comentat fins ara sembla que hi som adictes, però he de dir que difícilment l'hauria (d)escrita tant bé. Això que ens passa de sentir-nos protagonistes podriem enclaustrar-ho dins l'egocentrisme adolescent que vaig estudiar a Psicologia de la UB i que estic convençut que no em desapareixerà mai, ja sigui per immadur de per vida o per què sé jo. M'ha agradat molt el relat, certament.

    I gràcies pel teu comentari a Victòria Grim, que m'ha fet somriure d'orella a orella (egomaníac que sóc) i, de pas, per tots els altres.

    Biel.

  • exacte[Ofensiu]
    peres | 20-11-2004 | Valoració: 9

    Ahir mateix em va passar, en un acte públic. Tenia moltes ganes de dir una cosa i ningú intervenia i jo em sentia culpable per no gosar demanar la paraula, com si el pes de l'acte recaigués damunt meu. I després em vaig maleir per no haver-me atrevit a dir res, perquè hauria estat una bona aportació, però si no saps parlar en públic, o no tens el dia (que era el meu cas d'ahir, perquè parlar en públic ho faig sovint), és millor que no ho provis, perquè després te'n penediràs. M'ha passat un munt de vegades.

    Ahir, però, la veritat sigui dita, no em vaig atrevir a parlar perquè hi havia molta gent, moltíssima, estava atapeït. I en casos com aquest, que encara fa més vergonya de l'habitual, has de tenir molt clar el que vols dir, fins i tot portar-ho escrit i, com deia, tenir un bon dia.

  • Vicenç Ambrós i Besa | 19-11-2004 | Valoració: 10

    Em sóna de altres cròniques que m'han explicat respecte a presentacions poc concorregudes. Ara bé, en aquest cas té aquest caire irònic accentuat per la magnanimitat del (en teoria) protagonista del moment, l'autor.
    Ja sé que no ho hauria de dir, però si n'era gaire, de pedant... bé, deixem-ho estar.
    Dir-te per últim, perdix, que potser no ets dels més prolífics, però m'encanta llegir-te perquè quan escrius, sempre innoves. Gràcies per aquesta anècdota i... bé, doncs això, que et planyo per la incomoditat d'aquell fatídic moment.
    Salutacions!

  • Vés per on[Ofensiu]

    No t'hauràs inspirat en mi, com a protagonista del relat, oi?.

    Si mai vaig a algun d'aquests actes socioculturals, tinc la sensació que l'autor s'està adreçant només a mi: tota l'estona la seva mirada fixada en la meva, i jo vinga anar fent que si amb el cap, com si la cosa m'interessés molt. I NO L'ESTIC ESCOLTANT.

    Per això, ara sempre procuro quedar-me a les darreres files.

    El mateix em pasa a les reunions de la feina. Són tan interessants! Feines tinc a no adormir-me ...

    Ah!, que satisfet he quedat deixant-ho anar.

    Perd(ix)ona per aquesta llicència personal, però és que no puc +

    No cal dir que m'ha agradat el relat, eh?

  • Qualsevol[Ofensiu]
    XvI | 19-11-2004

    Em passa com al personatge, no se m'acut un titol que em sembli prou digne. I no és en l'única cosa que m'hi he pogut sentir identificat. Bona complicitat la que transmet el teu relat.
    Aprofito per dir-te que hi ha dos relats més teus que m'agraden: "De vuit a cinc" i "Atzucacs". En total tres que, si tenim en compte que fins ara només he llegit aquests tres, representen un "pleno al tres"

    salut!

Valoració mitja: 9.14

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: