Al tombar la tercera cantonada (i II)

Un relat de: pèrdix

El to de la seva veu m'esgarrifà, em va deixar clavat a terra. Sobreposant-me al terror que m'envaïa per moments, vaig donar-me la volta.

Al meu davant tenia una noia resplendent i lletosa, com la primera fantasma. Anava vestida amb roba senzilla, un vestit esparracat que un dia llunyà va ser de color marró, només una sabata i amb trossos de carn sanguinolenta que sortien d'entre els esparracs de la roba. La noia era maca, morena, cabell llarg, ulls verds, expressió dolça, però tenia la desagradable qualitat d'estar decapitada; portava el cap recolzat a la cintura, agafat amb el braç com si fos una gerra.

Vaig mirar a la vella que ara reia a cor que vols. Malgrat els seus anys, semblava ben bé una criatura.

- Ara traurem l'entrellat, Miquel- va dir, satisfeta- el Sistema a vegades falla però tenim la capacitat de rectificar molt ràpid. Has de tenir en compte que, a part de les tres dimensions espacials corpòries, en tenim deu d'incorpòries i sis de volàtils. Si a això li sumes el fet que som eteris i eterns, es molt fàcil comprendre que de tant en tant, ens fotem petits embolics amb això de l'espai i del temps. En el fons tant ens fa segle u com vint-i-u - sentencià amb jovialitat.

- I si pel camí, entre confusió i confusió, us endueu amb vosaltres, de propina, alguna animeta, doncs mira, això que tenim guanyat, no?- vaig dir una mica irònic. Aquella dona, amb la seva benevolència i suficiència, tenia la capacitat de fer-me oblidar la por i treure'm de polleguera.

- Ai, com ets, Miquel!- va dir animosa, quasi coqueta. A la punyetera semblava que li feia gràcia tot allò.

La noia restava encara muda. Feia una fila força estranya, tètrica i grotesca allí dempeus. Vaig pensar que el fet d'estar decapitada podia haver-li provocat alguna afecció a la parla, però vaig descartar ràpidament aquesta docta conclusió. Segurament no volia parlar perquè estava molt emprenyada per la crítica ferotge que havia realitzat del seu talent literari i rumiava quin podia ser el meu càstig.
Vaig agafar aire, una mica de valor i li vaig dir:

- Estava força bé el teu relat, eh?. Algun problema de puntuació, algun que altre "que" de més, alguna paraula repetida, però en general molt, molt bé. Segur que, avui dia, ja hagués estat un clàssic de les lletres nostrades.

- Ets molt amable, Miquel- va dir el cap amb una veu molt melosa.- El pare sempre deia que m'hi havia de dedicar però ja veus, se'm va esvair la vida quan tot just la començava a gaudir.

Callà de nou. Semblava que no s'havia donat per al·ludida amb els meus comentaris i això em va tranquil·litzar una mica, doncs no portava intencions venjatives. Els ulls de la noia em miraven plàcidament, silenciosos, amb expressió alienada. La situació era una mica incòmoda i ridícula, talment com quan puges en ascensor amb altri, però en decapitat i fantasmagòric.

- Deu n'hi do!- em vaig exclamar, per dir alguna cosa- Els talls que tens al cos ja me'ls esperava, però això d'haver-te tallat també el cap, em sembla increïble. Quin acarnissament!

- Ja ho pots ben dir- contestà- els que entenen d'aquestes coses diuen que un cop t'enganxa és molt difícil aturar-se. No m'esperava trobar la mort d'una manera tan sobtada en el moment que havia trobat l'amor. L'amor, la mort, semblen ben bé la mateixa paraula, no es cert?

- Cert del tot- vaig dir, complaent. "Tornem als tòpics" vaig pensar.

La noia, després d'un sospir malenconiós, s'havia tornat a quedar callada, mirant-me amb expressió absent. M'estava oblidant de la singularitat de la situació que vivia i el nerviosisme s'estava tornant a apoderar de mi.

- Nena, espavila!. Explica el motiu de la teva visita que no tenim tot el temps del mon!- afortunadament, la dona m'estava tirant un cable, encara que la frase era una mica incoherent. I mirant-me- Perdona-la Miquel, és la seva primera actuació espectral i encara no sap separar del tot el professional del personal.

La noia, teatralment, va deixar el cap sobre la tauleta de nit i em va començar a explicar una història amb l'estil cursi que la caracteritzava. El nerviosisme m'anava marxant i estava essent substituït, de nou, per la impaciència.

- La història de la meva vida és molt desgraciada- començà a explicar- totes les il·lusions que havien dipositat en mi se'n van anar en orris a causa del destí capriciós. El meu pare era la bondat personificada, el referent de la meva vida, i se'ns va anar molt aviat a causa d'un mal lleig quan jo tot just deixava l'adolescència. Sense la guia de la seva llum, la vida regalada que havia portat fins aleshores es va extingir com una espelma, a l'alba, després d'una nit d'amor i em va obligar a agafar viaranys que no s'adeien en absolut amb la meva classe social. Em vaig veure obligada a deixar els estudis i treballar, de Sol a Sol, en una repugnant fàbrica d'obrers. La meva mare es va tornar a casar però el meu padrastre em maltractava... bé, però això ja ho has de saber, t'ho deu haver explicat la Medium, no?

- La Medium? Quina Medium?- vaig contestar, veient-me-les venir.

- La Medium a la que tu vas anar a consultar pels malsons que tenies cada nit de manera reiterativa- va contestar, segura d'ella- La vaig inspirar per què escrivís la història de la meva vida i mort.

- Però quina mania teniu al Més Enllà amb els meus somnis!- vaig dir, cridant, mirant també de reüll a la dona- Jo no he visitat cap Medium, el relat dels pebrots el vaig perpetrar jo mateix per inspiració esotèrica i a sobre, la història que estàs explicant no té res a veure amb la meva!

El cap de la noia, situat entre el despertador i el paquet de condons, em mirava perplex des de la tauleta de nit,. M'estaven entrant ganes, si hagués estat viable, d'escanyar-la.

- Au Miquel, no siguis exagerat!- va intervenir la dona, conciliadora- Ets molt exigent. Es cert que hi ha hagut un petit error amb el tema de la Medium, però el relat només té unes petites diferències de matís, unes lleugeres desviacions que ens amplien la informació que ja teníem. Segur que al final en traurem l'entrellat.

Va mirar a la noia i li digué, amb veu dolça:

- Apa bonica, caparronet, explica'ns amb pèls i senyals com va anar allò de les ganivetades sota el castanyer bord.

- Quines ganivetades, mestressa?- contestà sobtada, mirant-la de reüll- A mi em va atropellar el tramvia quan tornava a casa des de l'hostal on havia fet l'amor amb el meu amant!. Diuen, els que entenen, que quan el tramvia agafa velocitat és molt difícil aturar-lo. Entre la inèrcia i el temps que passa fins que el maquinista no troba el fre de mà, ja t'han fotut. A mi em va tocar el rebre al cap...

- El cap, el cap, a l'enteniment et va tocar! Em voleu fer parar boig, però ja en tinc prou de tanta comèdia!.

La paciència se m'havia acabat del tot. Vaig sortir de l'habitació, donant grans passes, cap a la porta de l'entrada. Obrint-la de bat a bat els vaig cridar:

- Fora de casa meva! les dues!. Em teniu fart amb tanta incompetència espectral. La propera vegada que necessiteu un viu per què us solucioni algun dels vostres estúpids problemes paranoics, una de dos, o organitzeu bé la logística o a escolliu a algú que cregui en totes aquestes collonades. Han de saber, amigues meves, per què li comuniqueu a qui calgui, que sóc agnòstic, no crec en l'Absolut, penso que la vida és una anomalia termodinàmica que ve de la foscor i acaba en el no res, m'enteneu? Per tant, la vostre existència o inexistència o el que sigui que tingueu vosaltres, el que sigui que feu aquí, no té cap sentit per a mi. M'heu entès? Cap sentit! Ara, si no us sap greu, feu el favor de descansar en pau i de deixar-me en pau.- els vaig dir assenyalant la sortida.

Les dues van sortir de l'habitació a pas ferm. La dona em va mirar amb menyspreu, altiva, acusadora, com tirant-me en cara el meu escepticisme i la meva repel·lència . Em va fer sentir una mica culpable.

- Perdonin un moment- els vaig dir quan estaven a punt de sortir.

- Després del teu comportament lamentable- va dir la dona - em sembla que és massa tard per a intentar demanar disculpes, no et sembla?. S'ha de tenir la ment molt més oberta a les noves experiències, amic meu.

Me la vaig mirar amb un somriure triomfal:

- La seva companya s'ha deixat el cap a la meva habitació. Seria convenient que se l'endugués.

Quan la noia va tornar amb el cap sota el braç, les dues es van apropar cap a mi. Em van mirar amb un desdeny infinit i van marxar, desafiants, travessant la paret del menjador.

Jo em vaig quedar aguantant la porta, amb un pam de nas, una pila de deures existencials per a resoldre i sense saber que collons va passar realment "al tombar la tercera cantonada".

Comentaris

  • passava per aquí...[Ofensiu]
    neret | 27-12-2005

    he vist el títol als destacats i també m'ha entrat el dubte de què passava al tombar la tercera cantonada...

    ... i la veritat és que m'has fet riure molt! feia temps que no llegia res teu i ja no recordava aquest estil tan teu... la barreja de fantasia, escriptura i realitat (tipus el sutge de lisboa), diàlegs frescos... i aquest paràgraf embafador del començament... realment te l'has currat, potser t'hi podries guanyar la vida escrivint noveletes cursis romànticones!! :-)

    apa, i a veure si tornes a penjar alguna cosa que se't troba a faltar!!

  • si, però....[Ofensiu]
    Linkinpark | 18-12-2004 | Valoració: 9

    Si volies fer humor, falta més humor, si volies ser seriós, falta serietat, si volies ambdues coses molt bé. Tens molt bona escritura tu, molt bé!

  • Genial![Ofensiu]
    NinniN | 13-10-2004 | Valoració: 9

    Si senyor, diferent, ocurrent, i molt ben desenvolupat.

    Jo també vull saber què va passar a la tercera cantonada!!!

    Una abraçada, i segueix publicant, que en saps molt!

    NinniN

  • Terrible[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-10-2004 | Valoració: 9

    Terrible, perdix, de debò. Coincideixo plenament amb en Vicenç al felicitar-te en majúscules. Incomensurable (ara no recordo exactament què vol dir això però queda molt bé). I resalto específicament aquesta frase: "penso que la vida és una anomalia termodinàmica que ve de la foscor i acaba en el no res", que hauria de ser capdal en l'estudi de la filosofia, l'ergonomia i la paralelepipedologia. Ara parlant seriosament (però m'has posat de bon humor, son les 2:39 de la matinada, diumenge vaig tenir un casament i encara em dura la resaca), m'ha semblat formidable tot el plantejament de la història i els personatges genials també. Destaco que és la vegada que més a prop he estat d'un 10 i encara que no és perfecte (la perfecció no existeix perquè ser perfecte és un defecte) al meu humil parer s'hi acosta. FELICITATS.


    I gràcies per toooots els comentaris que he anat llegint teus als meus relats.

    Biel (en format virtuoespectraloide).

  • Boníssim[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 11-10-2004 | Valoració: 10

    Una ironia fina d'aquelles que les deixa anar quan meny te l'esperes i, la veritat, m'he petat de riure. Comencem pel tema del cap; una qualitat com una altra, s'ha de dir. Hi ha gent que se l'afaita, n'hi ha que s'hi fa rastes, quatre imbècils que el fan servir per a ximpleries, una infinitat que el fan servir per coses útils a la vida, com ara el sexe, la salut, la comptabilitat o el portar ulleres, i n'hi ha que se'l descuiden a qualsevol lloc. Ara sembla que comenci a entendre allò que em deia la meva mare de "algun dia perdràs el cap...". Serà que vivim al món de "Los otros"?
    En segon lloc: el desacord extrasensorial perfectament palpable. ¿Però com collons (perdó) volen que ens posem d'acord natros, els vius (si és que efectivament no som "Los otros", atès que llavors seríem els morts) si ni ells ("Nosotros") es posen ("ens posem") d'acord? Ai que complicat que ho he fet! Fet i fet jo només volia dir... bé, deixem-ho...
    Tots els relats d'intriga han de reunir una sèrie de qualitats. No sé quantes en reuneix aquest, ni si és un relat d'intriga ni tampoc sé en realitat quines qualitats ha de reunir un relat d'intriga, però almenys una la té. Ha de quedar algun interrogant secundari irresolt. Però nassos, pèrdix, que és el principal! Que jo també em moria per saber què punyeta va passar al tombar la tercera cantonada! Digues-li a tu mateix o al teu prota que tingui un altre malson a veure què...

    RESUMINT: m'ha encantat, m'he petat de riure amb aquesta ironia en ocasions tan fina i en altres tan directa que has deixat anar i em fa estar encara de més bon humor.
    FELICITATS de tot cor.
    Fins aviat,

    Vicenç

    PD: merci pel teu comentari a l'últim relat (experimental) que he penjat!

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: