Lieja. Tour '95

El Tour del 95 començava amb una certa incògnita sobre nivell de preparació de Miguel Indurain. Per primera vegada en els darrers quatre anys arribava a la prova francesa sense haver participat abans al Giro d'Itàlia. Aquell any havia guanyat el prestigiós Dauphiné Libere, una duríssima prova per etapes que es fa el mes de juny a Suïssa, el Midi Libre i la Volta a Astúries, uns presagis poc afalagadors per als contrincants, però per aquella època encara perdurava el dogma de què la millor manera de preparar un Tour era disputar un Giro. Com sempre, el Tour amuntega a parts iguals certeses i il·lusions.

Les primeres etapes es van desenvolupar seguint el guio típic d'aquesta carrera: etapes pràcticament planes, disputades a una velocitat de vertigen, amb els líders amagats i pregant per què no els enxampés una caiguda i amb canvis de liderat entre els esprinters a causa de les bonificacions.

Però la setena etapa, disputada a la regió belga de Flandes, 203 km entre Charleroi i Lieja, es sortia una mica del guió. En aquesta zona de Bèlgica el terreny és abrupte, difícil, una orografia salpicada per una munió de petits turons que dificulten la marxa dels ciclistes. Aquests turons no són de molta alçada, no, ni son molt llargs, menys de quatre quilòmetres, ni, excepte casos puntuals, són excessivament durs. Res d'això. Però n'hi ha tants, tants, seguits, inacabables, amuntegats els uns darrere els altres, que esgoten. La successió de baixades i pujades fa que les cames, a poc a poc, vagin agafant una consistència esponjosa, flonja, cada turó és un repte per a la resistència muscular ja que no hi ha temps per a una adaptació perfecte. La velocitat i la duresa fan que calgui superar-los a base de patiment.

De tota manera, els ciclistes són mestres en la dosificació del patiment, estan preparats, és la seva feina, val a dir, tampoc cal mitificar en excés. Sí, els turons es superen a base de patir, ja que la curta durada de la pujada fa que compensi realitzar un esforç extra i intentar, després, recuperar al màxim durant la baixada posterior. I cent vuitanta ciclistes emprant aquesta tàctica al mateix moment però no de manera simultània, que si no és l'un és l'altre, amb atacs constants per a agafar l'escapada bona, amb els millors corredors del mon en tots els terrenys i durant cinc hores de carrera, fa que es rodi a un ritme duríssim, boig, trepidant.

Són aquelles etapes que al finalitzar, el periodista inexpert pregunta al líder: "que, avui una tranquil·la etapa de transició, no?". El corredor, fatigat, no sap si escopir-lo o insultar-lo.
Normalment però, a part de la feina extra pels massatgistes, no acostuma a passar cap incident rellevant per al desenvolupament final de la carrera.

Aquell any, però, la cosa va una mica diferent. A uns quaranta quilòmetres de meta es puja un d'aquests turons que es conegut especialment per la seva llargada i duresa superiors a la mitja. És la cota de la Redoute. A la Redoute Indurain se n'adona que alguna cosa no va bé amb els seus rivals més directes ja que no responen amb soltura, amb alegria, a molts dels atacs i deixen tota la feina de desgast directament als gregaris dels equips respectius, com si la cosa no anés del tot amb ells. És tot just una intuïció que li cou per dins. I es que l'acumulació de competició amb els mateixos competidors i en condicions similars, any rera any, provoca una sensació d'empatia similar a la que es produeix, sigui'm permesa la llicència, entre els enamorats, i per l'expressió del rostre, per la forma de pedalar, per la manera d'arquejar el cos sobre el manillar, per la forma de reaccionar als canvis de ritme, en fi, per tota una sèrie de petits detalls que per separat no tindrien importància es pot deduir si les coses van bé o malament, si cal intentar reconciliar-se o si cal barallar-se.

A 27 quilòmetres de meta es torna a pujar una nova cota, una de les darreres de la jornada. És la cota del Mont Theux, d'uns dos quilòmetres de longitud. Quan el pilot arriba completament enfilat al peu d'aquesta pujada, salten com una exhalació dos corredors importants, Johann Bruyneel i Eric Boyer, i agafen uns metres. No són ciclistes als que se'ls pugui deixar agafar avantatge per què sí.

I de nou la mateixa sensació efervescent al comprovar que els favorits encara no han reaccionat i els seus gregaris ho fan mandrosos, lents, a contracor.

Miguel de sobte es sent com... i per què no? Miguel de sobte es sent com un nen, com quan corria de cadet, quan feia els primers passos en el mon del ciclisme. Es sent fort, pletòric, les cames li fan unes pessigolles agradables, engrescadores, el cap li bull d'emoció, de seguretat en ell mateix, d'il·lusió, veu que els rivals van malament i que, malgrat que el lloc no és l'idoni per a intentar cap aventura, que suposarà més desgast físic que un guany apreciable de temps, el cor li demana que sí, que endavant, que cal provar, que pot volar. Atacarà, ho ha decidit, sempre estarà a temps de parar. Atacarà per plaer... no va començar a pedalar allà a la seva Villava natal per pur plaer?

A prop té en Vicente Aparicio, fidel company d'equip en el que confia plenament. Amb el cap l'indica que se li acosti.

- Tensa a muerte, Vicente, a bloque!

Aparicio, obedient, es posa al capdavant del pilot amb Indurain enganxat a la seva roda i augmenta el ritme d'una manera intensa. Els corredors s'esforcen per a seguir l'estela dels dos primers i fa que el grup agafi una fisonomia allargassada, com passa sempre que es va a una velocitat elevada.

En el moment de màxima tensió, Indurain baixa una marxa de la seva bicicleta, es posa de peu sobre els pedals i arranca com una exhalació per l'esquerra del seu company d'equip. No li cal girar el cap ni una sola vegada per a tenir la certesa de què s'està marxant sol.

Tothom es queda astorat. Aquell que puja com un boig aquell petit port en aquella etapa sense importància és el mateix corredor calculador i reservat que només ataca en escollides ocasions puntuals? Doncs sí senyor.

En un tres i no res s'ha plantat a l'alçada dels dos corredors escapats i els avança com una moto per la seva dreta. Boyer i Bruyneel, sorpresos, es posen immediatament a la seva roda però el primer és incapaç d'aguantar aquell ritme endimoniat. Bruyneel, retorçant-se, patint i fotent mà de tota la seva classe, que no és poca, aconsegueix aguantar a roda del navarrès fins a la coronació del Mont Theux. D'allà fins la meta hi han vint i cinc quilòmetres.

Pel darrere ràpidament els equips dels favorits s'organitzen en persecució d'Indurain: el Mapei de Tony Rominger, l'ONCE d'Alex Zülle i la Gewiss de Berzin. Els tres millors equips del moment. Es van rellevant al cap del pilot a la recerca d'un Indurain que sembla haver embogit. Tenint en compte que Bruynell, de l'equip ONCE, no rellevarà al navarrès, a veure qui ajuda a l'enemic a agafar encara més temps, són molts homes contra un de sol. La bogeria d'Indurain sembla té els minuts comptats.

Per a astorament de tothom, malgrat que els corredors relleven a mort a la recerca de Miguel, la distància augmenta. Passa la moto amb la pissarra on s'anoten les referències respecte el cap de cursa... vint segons! Els tres equips posen més corredors en la persecució, augmenten una mica més el nivell d'esforç, rellevant amb més força, apretant una mica més els peus sobre pedals. Torna a passar la moto...vint i cinc segons d'avantatge. Més endavant trenta, trenta cinc, quaranta segons. Que està passant allà al davant?

Passa que Indurain està magnífic, superb, increïble. Amb l'esquena doblegada sobre el manillar, els braços mig flexionats, el tronc relaxat, composa l'estampa perfecte d'un rodador. Concentrat, amb la cara contreta per l'esforç, obrint la boca a la recerca d'aire, movent les cames a la velocitat màxima que permet el desenvolupament de la bicicleta, adaptant perfectament la cadència embogida a l'orografia tortuosa del terreny, vola com un llamp per sobre de l'asfalt. Bruyneel, que l'any 1993 havia guanyat l'etapa amb la mitja de velocitat més ràpida de la història del Tour, a 49'417 km/h, va declarar al final de l'etapa que era la vegada que més ràpid havia anat en bicicleta en tota la seva vida, que li hagués estat del tot impossible donar-li un relleu al navarrès "si ho hagués pogut fer només hauria aconseguit destorbar-lo. Ha estat increïble, tenia la sensació que rodava darrere d'una moto".

Indurain havia decidit avançar la contra rellotge un dia. Una contra rellotge de dos equips: Ell i tot els altres.

Bruyneel va aprofitar la feina feta per Miguel per a guanyar l'etapa a Lieja, les coses són així. Només passar la línia de meta, li va demanar disculpes per no haver-lo rellevat, per haver-li disputat l'etapa i el va felicitar, sincer, admirat, per la feina realitzada.

El pilot, encara estupefacte, va entrar a 50 segons. Poc temps de cara a la general final, però un cop moral importantíssim per als rivals.

Aquell dia el navarrès es va posar segon de la general pel darrere de Bruyneel. Al dia següent, a la contra rellotge de Huy va agafar el liderat. I ja no el va deixar fins que va pujar, quinze dies després, al pòdium dels Camps Elisis havent guanyat el seu cinquè Tour consecutiu.

A Aprica vàrem conèixer un Indurain vulnerable. A Lieja, un Indurain irreflexiu. Potser, els dos moments més humans d'aquell que semblava, en el camp de l'esport, un superhome.