Merano-Aprica. Giro '94

Un relat de: pèrdix

El Giro d'Itàlia de l'any 1994 va començar amb un candidat indiscutible per a la victòria final, el corredor navarrès Miguel Indurain, autèntic dominador de les dues anteriors edicions i millor ciclista en les grans voltes per etapes d'aquella època.

Però en la 8ª etapa, una contra rellotge individual de 44 quilòmetres entre Grosseto i Follonica, van saltar totes les alarmes. Un jove corredor rus de 24 anys, Eugeni Berzin, que havia realitzat una impressionant campanya aquell any guanyant la prestigiosa carrera d'un dia Lieja-Bastogne-Lieja i etapes en Criterium Internacional i Volta al País Basc, havia estat capaç de robar-li 2'34 minuts a Indurain en la seva disciplina predilecte.

Tota l'opinió pública estava convençuda que la joventut del rus seria incapaç de respondre a la cruel exigència que suposa una gran volta de 21 dies. Així, Indurain, tranquil des de la segona posició, en principi només havia d'aguantar i esperar que Berzin caigués, tal i com ho fa la fruita madura dels arbres.

I sense novetats importants, va arribar la 15ª etapa, entre Merano i Aprica, de 195 km. Una etapa autènticament terrorífica amb tres ports, dos de categoria especial, l'Stelvio de 2.758 m i el temible Mortirolo de 1.852m, i el Valico de Santa Cristina, un relativament petit port de tercera que en condicions normals no havia de representar cap problema per als esforçats ciclistes.

L'etapa es va desenvolupar de manera normal fins al peu del colós. Val a dir que la normalitat després de 14 dies de competició i 150 quilòmetres d'etapa amb els 30 km al 7,3% de desnivell de l'Stelvio de propina, es converteix en un terme d'una relativitat intensa, tan intensa i misteriosa que només la pròpia evolució de la carrera és capaç d'aïllar la incògnita.

El Mortirolo és un port curt per a ser un primera especial però els desnivells a superar són absolutament al·lucinants: 12 quilòmetres amb un desnivell mitjà del 11% i rampes de fins al 18%. Per entendre'ns, si fa o no fa el desnivell de la pujada al castell de Montjuïc per la Sardana durant 12 quilòmetres.

Els favorits es van presentar al peu del Mortirolo junts. Només començar, el malaurat ciclista italià Marco Pantani, el "Pirata ", un excel·lent escalador, atacà amb força obrint-se pas a través dels milers de tifosi italians que s'amuntegaven, embogits, al voltant de la carretera. El Pirata agafà uns metres i Berzin, conscient de les seves limitacions, va decidir no intentar seguir la marxa impossible de l'italià. Però Indurain, confiat, no va ser de la mateixa opinió i accelerà per anar a cercar-lo en solitari. El navarrès era un ciclista que funcionava més amb el cap que amb el cor i ningú s'atrevia a dubtar de la validesa d'aquella, a priori, agosarada decisió.

Dos quilòmetres de pujada va ser més que suficients per a veure que el ritme de Pantani era estratosfèric, impossible de seguir per cap altre ésser humà i Indurain, retorçant-se, va haver de cedir. Mentre el navarrès intentava recuperar-se de l'esforç, Berzin, que havia mantingut el seu ritme, agafà Indurain i, per a sorpresa dels telespectadors de mig mon, el deixà de roda. Increïble, la ballarina del cor estava desplaçant, amb agosarament, la vedette principal del cabaret ciclista.

Però el Mortirolo no és un port com qualsevol altre, no accepta desafiaments irracionals, no es pot lluitar descaradament contra les seves rampes ja que tard o d'hora passa la cruel factura. Així, Berzin que s'havia engrescat excessivament després de la captura del ciclista espanyol, anava perdent, de manera evident, l'alegria en la seva pedalada i el pendent començava a doblegar-li l'esforç. Indurain, ja recuperat, a ritme, tornà a agafar al rus que havia caigut com a fruita madura.

Berzin intentà seguir el ritme del navarrès però ja li era completament impossible recuperar el cop de pedal i es quedà, de nou, de roda. Indurain, marxà sol cap endavant a la cerca infructuosa d'un Pantani inabastable.

Pantani coronà.. o millor, doblegà, com un Déu, el Mortirolo, en un temps espectacular, l'ascensió més ràpida de la historia del Giro. Darrere ho va fer Indurain, en solitari, i a més de dos minuts del navarrès, passà un Berzin teòricament tocat i enfonsat.

Els 50 quilòmetres que quedaven entre el cim del Mortirolo i la meta estaven composats per l'esgarrifosa baixada del port, uns vint quilòmetres completament plans, el Valico di Santa Cristina, un port de tercera de sis quilòmetres amb rampes suaus, i tot seguit una ràpida baixada fins a meta. A ningú se li escapava que aquell era el terreny predilecte del campió espanyol. Tots els afeccionats estàvem convençuts que el Giro ja tenia definitivament un amo. L'amo de sempre.

Però no només els afeccionats pensàvem d'aquesta manera. En el terreny planer, el director esportiu de Marco Pantani, des del cotxe va manar al seu deixeble que parés de pedalejar, que mengés i que esperés a Indurain, que venia com un boig pel darrere. Pantani no era un bon rodador i indubtablement hagués estat caçat pel navarrès en aquell terreny desfavorable. El criteri semblava correcte, de molt sentit comú. Junts podien pactar i augmentar la diferència: etapa i segon lloc de la general per al Pirata, liderat sòlid per a Indurain.

Indurain agafà a Pantani i començaren a rellevar. La col·laboració era perfecte. Pel darrere Berzin, malgrat la lògica derrota moral en la que devia trobar-se, tirava completament sol, sense girar-se, sense demanar cap ajuda, d'un grup de deu ciclistes. Era admirable veure al rus doblegat, amb expressió del rostre fatigada però freda, agafat de la part baixa del manillar, tirant incansable, intentant perdre el mínim temps possible amb els dos primers. En un moment on qualsevol altre ciclista s'hagués enfonsat en la misèria moral, l'aprenent s'estava portant com un autèntic campió.

Al peu del Valico de Santa Cristina la diferència era de més de tres minuts. Indurain era el líder virtual del Giro d'Itàlia.

Quan els dos primers començaven a pujar el petit port, saltà la sorpresa. Indurain es quedà de roda de Pantani. Inconcebible. El Pirata, sobtat durant uns segons, girà el cap incrèdul per a verificar si el que passava era cert o somiava. El gran ciclista, guanyador dels dos darrers Giro i els tres darrers Tour, després d'haver fet tota la feina difícil, estava perdent la seva roda en un miserable port de tercera quan tenia al rus venut, menjant dòcil a la seva mà.

Però era totalment cert. Indurain, en aquell moment, no era ni la mínima ombra del que acostumava a ser. La intensitat de la carrera havia provocat que s'hagués alimentat de manera deficient i estava completament defallit. Menjava, bevia, intentant tornar a la normalitat però quan el "l'home del mall" et visita costa molt refer-se. Amb el cap cot, amb tot el desenvolupament posat a la bicicleta, el ciclista avançava ranquejant, incapaç de mantenir la linealitat de la seva pedalada, completament enfonsat. Chiapucci, Nestor Rodríguez i Vladimir Belli, que anaven entre els dos primers i Berzin, mentre el sobrepassaven no es podien creure que aquell ciclista que pujava pràcticament a ritme d'un cicloturista fos aquell monstre imbatible que els havia estat humiliant en les grans cites dels darrers anys.

Berzin fou informat pel seu director esportiu dels canvis en els esdeveniments. La tenacitat, la fortalesa mental i l'esperit de lluita podien tenir una recompensa. Recercant forces d'allí on no hi ha més que dolor i fatiga, el rus redoblà els seus esforços intentant minimitzar la pèrdua de temps amb el navarrès.

Les càmeres de televisió enfocaven alternativament el rus i el navarrès, l'un cada vegada més crescut i envalentit i l'altre que, malgrat l'inútil alè que transmetíem els incondicionals a través del televisor, era incapaç de recuperar el seu alegre i característic cop de pedal. Però els grans campions es demostren tant en els grans moments com en els pitjors i Indurain, enormement concentrat, d'una manera admirable administrava les seves escasses forces per a minimitzar el desastre.

Després d'una agònica espera davant dels televisors, l'etapa fou clarament guanyada Pantani que es posava segon a la general. A dos minuts entraren Chiapucci, Belli i Rodríguez. A tres minuts! entrà un Indurain completament destrossat, abatut i a quatre ho va fer un admirable i incommensurable Berzin.

Després d'una intensa jornada, el navarrès només havia aconseguit retallar un minut al rus. El Giro ja estava vist per a sentència.

En les etapes successives, ningú fou capaç d'arrabassar-li la més que merescuda maglia rosa al nou tsar Eugeni Berzin.

Però la intensitat , els canvis d'alternativa, la grandesa i la misèria dels protagonistes d'aquella memorable etapa, independentment de la importància dels cognoms o el lloc de naixement dels corredors, ha quedat gravada a foc en la ment de tots els afeccionats d'aquest grandiós i, massa sovint, injustament defenestrat esport que és el ciclisme.

Comentaris

  • Tota la passió del ciclisme...[Ofensiu]
    EsCucurucuc | 07-02-2005 | Valoració: 10

    en el teu relat!

    Realment ben escrit, et sents dins de la carrera en tot moment.

    Enhorabona company,

    et seguiré llegint.

  • impresionant![Ofensiu]
    neret | 07-02-2005

    m'ha encantat perdix, m'has fet reviure aquella tarda de giro com si fos ara mateix. M'he emocionat amb la persecució, he enyorat el gran Pantani, m'he sentit desamparat al veure com l'indurain agafava la pajara... com si ho estés escoltant per la ràdio vaja...

    A més, no sé si ho has fet inconscientment, però em sembla que has adoptat un estil molt similar al de Xavier... estil de cronista, molt apropiat per aquest tipus de relat!

    Apa, espero més ciclorelats, se n'aprén molt amb vosaltres!

  • Esplèndid![Ofensiu]
    George Brown | 07-02-2005

    Gràcies per fer-nos reviure aquell dia històric del ciclisme. A partir d'aquell dia vaig admirar encara més en Miquel, aquell dia es va convertir en humà, i en el meu ídol, si és que encara no ho era!
    gràcies!

    una abraçada,
    Jordi.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: