La mar de bé

Son quarts de deu del matí i tota la família P està a sobre de l'amarrador, davant la flamant llanxa a motor. El grau d'entusiasme decau, esglaonadament, des de l'orgull mariner del pare P, passant per la innocent il·lusió irreflexiva del petit P, seguit de la resignació ritual de la mare P i finalitzant, al peu d'aquesta figurada escala de l'entusiasme, en l'odi incipient del fill P pre-adolescent, el qual, passada la més que efímera emoció inicial, estava començant a agafar una fòbia malaltissa a aquella blavor bellugadissa i salada on, indefectiblement, s'endinsaven quasi tots els diumenges dels mesos d'estiu.

En ordre, ocupant cadascú el lloc que el costum ha assignat, tots els components de la família entren dins la llanxa i, amb ells, tota una sèrie d'adminicles que els han de permetre gaudir d'un esplèndid dia d'aigua i sol. La quantitat d'accessoris és tan gran, que sembla que la petita llanxa de quatre metres d'eslora se'n pugui anar al fons sorrenc del port; barca i banyera inflables, neveres, cassoles, para-sols, peus d'ànec, ulleres, canyes de pescar, locions hidratants, protectors solars, tovalloles i, fins i tot, el quadern de bitàcola del metòdic patró, s'amunteguen i encabeixen pels racons, competint per l'espai amb els propietaris

A poc a poc, amb cura, el pare P la va fent sortir del seu humil amarrador. El port esportiu està atapeït de barques amarrades, una a tocar de l'altre, desafiant orgulloses les recurrents trompetes apocalíptiques que anuncien la crisi econòmica. Això pensa el senyor P mentre avança entre els iots, els catamarans, els velers, les llanxes, pensa en els diners que tenen els seus veïns, no com ell, que per a aconseguir la barca i l'amarrador, i el cotxe, i el pis, i mantenir els nens, i l'apartament, havia hagut de sacrificar moltes hores de la seva vida fent hores extres, patint estretors, deixant vacances, capejant tongades de discussions estèrils i disgustos. Es ben cert que, qui alguna cosa desitja, alguna cosa ha de sacrificar i, malgrat tot, assolir la fita de la barca l'havia omplert d'orgull, era l'enveja de tota la colla d'amics.

Surten del port a bon ritme. Amb el tipus de llanxa i la titulació que disposa el pare P, no poden allunyar-se excessivament de la costa i es dediquen a resseguir-la a una distància d'uns dos-cents metres, mantenint sempre el contacte visual amb les balises de color groc que indiquen el límit d'apropament de les embarcacions. La mar està lleugerament arrissada, el sol comença a espetegar amb força. La mare i el petit es posen de peu a la proa de l'embarcació i el pare va agafant les onades de través, per a fer-los saltar. El petit crida d'alegria, ella crida veient l'emoció reflectida a la cara de la criatura, l'esperona a continuar jugant, el patró els anuncia, cridant, la nova onada que els farà saltar mentre mira, amb una lleugera reprovació, al pre-adolescent, que assegut i emmurriat al fons de la barca, calla, coneixedor com és de l'argument de la pel·lícula setmanal.

Des de la barca poden veure el tros de platja on, abans de navegar, es reunien amb tota la colla dels apartaments, els dies de festa, per a gaudir del sol i la companyia. De fet, la majoria d'ells encara continuen banyant-se amuntegats com a bèsties, en aquella plana sorrenca, bruta, escombrada pel sol- pensa l'orgullós patró familiar- i no com nosaltres que hem aconseguit un estatus que... continua pensant, obsessionat. És el seu tema predilecte, gaudeix d'una forma irreverent agafant l'argument, recargolant-lo en espiral, com una molla, i després deixant-lo anar, de cop, que es dispari, o a poc a poc per tal de gaudir, amb calma, de cadascuna de les seves voltes. Després, per la tarda, quan troba tota la colla per a jugar la partida de cartes, els explica les seves aventures com si es tractes d'un experimentat llop de mar i gaudeix de l'embadocament gelós de les seves cares. Exagera una mica les anècdotes, tot s'ha de dir, però això forma part de la naturalesa humana. Per exemple, qui d'aquells que el miren per damunt del ventall de cartes no ha mentit mai per a posar-se un minúscul esglaó per sobre dels altres? Ai, la vanitat...

En tot això pensa mentre pilota la barca, i tant emocionat està que no se n'adona que ja ha superat el punt de destí. Ràpidament gira noranta graus i s'apropa a uns cents metres de la costa, darrere les balises grogues. Cerca un lloc entre les múltiples embarcacions que estan ancorades en aquesta zona, atura el motor i llença l'àncora. Està exactament tres quilòmetres i cinc-cents trenta quatre metres més enllà de la platja on estan els companys d'apartament. Avui s'ha excedit més del compte, no s'ho pot permetre. Sí, la llanxa és una autèntic forat negre econòmic, se'l menja pels peus amb el préstec que va haver de demanar per a comprar-la, amb el preu del lloguer de l'amarrador i, a sobre, endrapa com una bèstia el gas-oil, sense aturador. Només es pot permetre, un cop l'any, quan cobra la paga doble d'estiu, un recorregut força llarg, tot el dia navegant resseguint la costa. Aquell dia sí que és plenament feliç. Però la resta de l'any s'ha de conformar amb aquell passeig escàs. No es pot tenir tot. També podria anar a la platja amb tothom, com sempre, però li emprenya molt rebaixar-se.

Des del punt on estan aturats tenen una visió perfecta de la sorra, poden veure la gent i poden ser vistos. Estan a prop de les altres barques però suficientment allunyats com per a tenir la necessària intimitat. Es podrien posar una mica més lluny, cercant una major solitud, a la mar, això ho té de mena, li sobra espai, però no es troben a gust, misteris insondables, els agrada estar a la vista. Estiren les tovalloles sobre la dura superfície de la barca i es disposen a prendre el sol bressolats pel moviment de les onades. L'espai migrat els condemna a una incòmoda immobilitat que intenten apaivagar mitjançant una sèrie de capbussades intermitents. El petit baixa, amb molt de compte, amb el flotador, però és perillós, la major part del temps roman quietet dins la banyera inflable. El pare llença la canya per a pescar, ella llegeix, quan li deixa el petit i l'adolescent, víctima de l'atac setmanal de tedi, mira delerós els nanos de la seva edat que juguen, es persegueixen, salten les onades, es tiren sorra i riuen, allí, a la platja. Es voldria apropar amb la barca inflable, però al pare no li fa gens de gràcia. A més, sent una enorme vergonya.

Les onades fan ballar mandrosament la barca sota el sol implacable de principis de juliol, la salabror de l'ambient ajuda a augmentar les sensacions de pesadesa i d'aixafament, semblen un llast per al pas de les hores. La família P, immòbil a dalt del dur i metàl·lic somni flotant del cap de família, sembla hivernada. Retornen a la vida per a dinar. Un cop finalitzen, tots, començant, òbviament, per l'adolescent i acabant fins i tot pel pare P, desitgen tornar d'una vegada a port, acabar amb la pantomima. Però és difícil acceptar que els somnis dolços només ho són mentre es dorm, que el despertar no porta més que decepció. El senyor P no sap, però intueix, que la única manera de suportar la decepció és tornar a dormir, tornar a somiar. Així que s'estira a fer una becaina i mig endormiscat, fa càlculs, estira l'economia familiar, pondera la capacitat de sacrifici que han de tenir per a poder comprar una barca una mica millor, més gran, més còmode, com les que ha vist al seu voltant. Aleshores sí serà feliç. I el venç la son.

I finalment arriba l'hora de tornar. Lleven l'àncora i emprenen el camí de tornada. La mare i el petit es posen de peu a la proa de l'embarcació i el pare va agafant les onades de través, per a fer-los saltar. El petit crida d'alegria, ella crida veient l'emoció reflectida a la cara de la criatura, l'esperona a continuar jugant, el patró els anuncia, cridant, la nova onada que els farà saltar. El pre-adolescent P, per primer cop en tot el dia, en silenci, somriu.