La psicologia de les mones (4)

Un relat de: pèrdix

Dos coses recordo nítidament - o vull recordar, no sé on està el límit- d'aquestes etapes primerenques: el plaer primari en el que em submergia quan experimentava amb la resistència al dolor de les meves víctimes inanimades i l'associació directe que feien els adults entre aquestes accions i el càstig.

Els pares tard o d'hora m'acabaven coartant la creativitat amb càstigs injustos i arbitraris que, en la seva ignorància crònica, consideraven imprescindibles per al meu aprenentatge. Mai, i quan dic mai és Mai, van aconseguir projectar-me amb la seva estúpida pedagogia la mínima ombra de penediment. Ans al contrari, intuïa que darrere l'actitud submisa de totes aquelles joguines, des de la mona i el tigre, passant per les nines i acabant pels peluixos, hi havia una culpa que havien d'eixugar d'una manera o altre, intuïa la seva culpabilitat però encara no comprenia la seva vertadera essència. Ara, mentre escric, me n'adono que aquell va ser l'inici d'una recerca infructuosa que m'ha perseguit tota la vida i que potser intento exorcitzar amb aquesta biografia. No sé si al finalitzar ho sabré doncs tinc la sensació que molts Jo estan inspirant-me aquestes línies.

Els anys van anar passant mandrosos i la inquietud em creixia de manera implacable.

L'entrada a l'escola em va suposar el contacte amb altres nens. D'una manera inconscient, la primera reacció va ser intentar repetir amb els nens les múltiples experiències que havia tingut amb les joguines, cercant les mateixes sensacions.

Vaig constatar amb rapidesa que era força més complicat. Primer perquè la unió de les seves extremitats era més forta que la de les nines i impedia qualsevol tipus de decapitació o amputació. Segon perquè a causa de la poca corpulència crònica, que he anat arrossegant amb els anys, no era estrany que sortís escaldat dels meus experiments amb víctimes poc submises. Tercer perquè havia d'aprendre a conviure i a compartir per a guanyar-me la confiança i això era superior a mi. El que no havia variat, però era la relació experiment-càstig, en aquest cas per part dels professors. Tot plegat em va fer adonar que no només els éssers inanimats eren culpables de quelcom indefinit.

Tot això va fer de mi un nen solitari, asocial que era objecte de les burles de tota aquella colla d'éssers miserables

També vaig poder percebre com s'anava deteriorant la convivència a casa meva. El pare, per raons que encara a hores d'ara desconec, va començar a arribar sempre molt tard, en unes condicions d'embriaguesa lamentables i cridava a la meva mare d'una manera salvatge. Fins i tot en algun moment havien arribat a les mans, com demostrava algun que altre ull de vellut a la cara d'ella a l'esmorzar. Les nits que això passava, estirat al meu llit, me n'adonava que aquells enzes que cridaven a la cambra del costat, eren només nodrisses que algú havia posat a la meva disposició, amb l'encàrrec de dur-me fins a l'edat en que em pogués valer per mi mateix. Arribat el moment, decidiria que n'havia de fer d'ells.

Quan tenia uns deu anys va succeir un esdeveniment meravellós, una revelació que em va encaminar cap a una nova dimensió. Encara, quan hi penso, se'm posa la pell de gallina, els dits em tremolen sobre aquesta vella màquina d'escriure. Les portes del plaer se m' van començar a obrir de bat a bat d'una forma inesperada.

Un dia vaig acompanyar a la mare a comprar pel barri. Vàrem fer la volta preceptiva per totes les botigues amb les dependentes de veu embafadora i cridanera que tant m'exasperaven. Vaig entrar a la carnisseria amb la resignació habitual.

I aleshores va passar.

- Posa'm quatre entrecots, maca!- va dir la meva mare a una guapa dependenta d'ulls blaus- Me'ls fas ben gruixuts, com sempre.

- Ai, reina! Ara no en tinc cap al mostrador- li contestà amablement- Espera que entro a la cambra a buscar la peça de carn.

Ben segur que havia presenciat l'escena moltes vegades però mai havia parat esment, mai m'havia traspassat l'epidermis i, evidentment, mai havia sentit la sensació de poder que estava a punt d'envair-me.

La carnissera va entrar amb una enorme peça de vedella, vermellosa i sanguinolenta, ajudada per una aprenenta. Sobre el mostrador hi havia un magnífic ganivet de mànec negre i fulla d'acer inoxidable que reverberava a la llum de la bombeta. A poc a poc va passar la fulla sobre la pedra d'esmolar deixant anar un soroll agut i estrident que m'encisà. Va netejar el ganivet amb un drap i va començar a retirar les capes de grassa que cobrien la carn. Amb la mà dreta agafava amb fermesa el ganivet, mentre que amb els dits de la mà esquerra anava estirant les capes de greix blanquinós. Em fascinava la precisió dels seus moviments.

Un cop finalitzada l'operació, va començar a tallar els trossos de carn. Marcà el gruix dels entrecots, va buscar amb la mirada l'aprovació de la meva mare i començà a endinsar-hi el ganivet. Només amb el contacte de la fulla, la vedella s'obria amb un tall nítid i a partir d'aquí s'endinsava dins el tros de carn amb una facilitat i una suavitat absolutament fascinats. El moviment del ganivet cap avall, acompanyat d'un balanceig alternatiu del canell, esquinçava les fibres musculars com si es tractés gelatina.

En aquell moment em va venir un pensament clarificador:

"Tota la carn és igual"

Una necessitat punyent de percebre la sensació d'aquell ganivet enfonsant-se en la carn humana, es va apoderar de mi. Era indubtable que davant la poderosa presència d'aquella eina màgica qualsevol extremitat seria fàcilment separable. Com l'entrecot. Com les cames d'una nina. Com el cap d'una maleïda mona peluda.

Extasiat, excitat com mai, vaig enganxar el nas al vidre del mostrador, amb el cor palpitant, les pupil·les dilatades i un pessigolleig insistent sota el melic, fins que la carnissera va completar la missió. I així hagués estat una bona estona si la meva mare no m'arriba a estirar del braç.

Mentre tornava cap a casa repassant mentalment les imatges que tant havien excitat la meva imaginació, no era conscient que acabava de trobar una eina, l'eina que m'ajudaria a mostrar a tothom la meva veritable essència.

Comentaris

  • Em torno a llegir la Psicologia[Ofensiu]
    Boréâs | 14-07-2005

    I el teu capítol és clau pel desembolupament dels altres. Surt una de les frases més impactants: TOTA LA CARN ÉS IGUAL. Genial. I com no, el ganivet de mànec negre.

  • mar - montse assens | 13-01-2005 | Valoració: 10

    hola perdix

    m'agrada com fas una nova introducció al tema: l'associació directa "acció - càstig"

    Fas un pas molt avançat en el temps i copses la personalitat i la finalitat del tema del llibre o bé de la psicologia de les mones.
    És interessant com remarques la causa-efecte que fa que es decanti la personalitat del protagonista cap a una direcció determinada: nen solitari, asocial, objecte de burles...
    Introdueixes també el tema de família conflictiva...
    i marques la tendència a seguir o revelació que té el personatge als 10 anys: TOTA LA CARN ÉS IGUAL

    m'ha agradat força el desenvolupament del tema... i també llegir-te

    una abraçada
    i feliç 2005

  • vaja, vaja, vaja[Ofensiu]
    Shu Hua | 27-12-2004 | Valoració: 10

    Aquest nen ja ha deixat de fer coses normaletes, eh? I ja comença a ser més entramaliat.
    Com a tots els altres, m'encanta la descripció de la revelació, una passada

  • ......[Ofensiu]
    Linkinpark | 10-11-2004 | Valoració: 9

    Aquest nen fa moltissima por!!!! Déu meu pobre nen. Bé, almenys sabrem qui és la reencarnació de Jack el destripador. Apa, ja estic esperant la següent part.

  • Quina por[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 10-11-2004 | Valoració: 9

    Aquest nen nostre cada cop fa més por. I cada cop ens ho dexeiu més difícil als que venim al darrera

  • No sé si ho hauria de dir...[Ofensiu]
    pèrdix | 08-11-2004

    però l'escena de la carnisseria està inspirada en fets reals. Al meu barri, existeix una carnissera d'ulls blaus que va tallar uns entrecots a un home, que un dia va ser un nen de deu anys, que va pensar una cosa similar al protagonista del relat.

    Com a atenuant cal dir que:

    1. L'home ja sabia que havia d'escriure un relat sobre un nen més cap allà que cap aquí.
    2. Malgrat fascinar-se amb la facilitat com entrava el ganivet dins la carn, en cap moment va pensar que ho volia provar amb una persona.
    3: Va mirar fixament la mà de la carnissera, es va quedar fascinat, s'ha de reconèixer, però en cap moment va enganxar el nas al mostrador. Va pagar la mercaderia com a bon ciutadà, sense regatejar ni un cèntim el preu.

    També cal afegir, no sé si com a atenuant o com a agravant, ho deixo en mans dels experts:

    1. L'home ha llegit El Perfum però fa tants anys que tot just recorda la línia argumental i poca cosa més.
    2. L'home prefereix, amb diferència, el peix a la carn (sigui aquesta frase interpretada estrictament en el sentit gastronòmic, punyeterus)
    3. No ha conegut mai a cap sociopata.

    Una abraçada.

  • E la nave va...[Ofensiu]
    Biel Martí | 08-11-2004

    E la nave va... i el nen creix. Aprovo com en Vicenç (capítol X li toca) que el pas a l'adolescència és força ben trobat, i fer servir la vedella (de la joguina a la carn real, morta però real) és molt interessant. també coincideixo amb la Tiamat amb la similitud amb el Perfum (qui no se l'hagi llegit no sé a què espera, és una obra mestra, perdó: OBRA MESTRA), encara que el seu protagonista no esdevé malalt mental en una carnisseria, sinó en una peixeteria. La compilació de dades dels altres tres relats també bé, al meu humil parer. Has posat un bon llistó per a en Cesk, que segur que se'n surt!

    Biel.

  • Tiamat | 08-11-2004

    m'ha agradat molt! i m'ha fet recordar una mica al protagonista del Perfum, amb aquesta mena de superioritat.. també m'ha semblat bé que fessis lligar una mica les altres 3 parts, que ja tocava :P

    vinga, una abraçada!

    Tiamatlacostipada

  • Ui ui ui ui quin nivellet![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 06-11-2004 | Valoració: 10

    Deixo a les mans del promotor, en Biel Martí, les consideracions respecte a la connectivitat de totes les parts fins ara redactades, però sí que comento aquest pas de la infantesa a l'adolescència francament... temible!
    He d'admetre que arribats a aquest punt tinc completament confusos els conceptes de sociòpata i psicòpata; però tranki, Biel, repassaré el teu mail.
    Bé, pel que fa a aquest relat (que potser acabarà firmat amb el nom d'Hannibal Lecter, al pas que anem), vul felicitar molt sincerament a en perdix per aquesta espaterrant redacció de la gran revelació del protagonista. Que tremolin els guionistes d'aquestes pel·lis de terror barat; si la novel·la ja té aquesta qualitat, la pel·lícula com a mínim coleccionarà uns quants òscar, no creieu? ;-)
    Salutacions a tots, i especialment a tu, perdix, i a veure com continua tot!

    Vicenç

    PD. Per cert, jo ja he perdut la llista; sé que em tocava al final o molt cap al final, em penso (quin honor!!!), però no sé ni qui hi ha abans que jo ni res de res. Espero que algú m'he n'informi!

Valoració mitja: 9.6

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: