La psicologia de les mones (4)

Dos coses recordo nítidament - o vull recordar, no sé on està el límit- d'aquestes etapes primerenques: el plaer primari en el que em submergia quan experimentava amb la resistència al dolor de les meves víctimes inanimades i l'associació directe que feien els adults entre aquestes accions i el càstig.

Els pares tard o d'hora m'acabaven coartant la creativitat amb càstigs injustos i arbitraris que, en la seva ignorància crònica, consideraven imprescindibles per al meu aprenentatge. Mai, i quan dic mai és Mai, van aconseguir projectar-me amb la seva estúpida pedagogia la mínima ombra de penediment. Ans al contrari, intuïa que darrere l'actitud submisa de totes aquelles joguines, des de la mona i el tigre, passant per les nines i acabant pels peluixos, hi havia una culpa que havien d'eixugar d'una manera o altre, intuïa la seva culpabilitat però encara no comprenia la seva vertadera essència. Ara, mentre escric, me n'adono que aquell va ser l'inici d'una recerca infructuosa que m'ha perseguit tota la vida i que potser intento exorcitzar amb aquesta biografia. No sé si al finalitzar ho sabré doncs tinc la sensació que molts Jo estan inspirant-me aquestes línies.

Els anys van anar passant mandrosos i la inquietud em creixia de manera implacable.

L'entrada a l'escola em va suposar el contacte amb altres nens. D'una manera inconscient, la primera reacció va ser intentar repetir amb els nens les múltiples experiències que havia tingut amb les joguines, cercant les mateixes sensacions.

Vaig constatar amb rapidesa que era força més complicat. Primer perquè la unió de les seves extremitats era més forta que la de les nines i impedia qualsevol tipus de decapitació o amputació. Segon perquè a causa de la poca corpulència crònica, que he anat arrossegant amb els anys, no era estrany que sortís escaldat dels meus experiments amb víctimes poc submises. Tercer perquè havia d'aprendre a conviure i a compartir per a guanyar-me la confiança i això era superior a mi. El que no havia variat, però era la relació experiment-càstig, en aquest cas per part dels professors. Tot plegat em va fer adonar que no només els éssers inanimats eren culpables de quelcom indefinit.

Tot això va fer de mi un nen solitari, asocial que era objecte de les burles de tota aquella colla d'éssers miserables

També vaig poder percebre com s'anava deteriorant la convivència a casa meva. El pare, per raons que encara a hores d'ara desconec, va començar a arribar sempre molt tard, en unes condicions d'embriaguesa lamentables i cridava a la meva mare d'una manera salvatge. Fins i tot en algun moment havien arribat a les mans, com demostrava algun que altre ull de vellut a la cara d'ella a l'esmorzar. Les nits que això passava, estirat al meu llit, me n'adonava que aquells enzes que cridaven a la cambra del costat, eren només nodrisses que algú havia posat a la meva disposició, amb l'encàrrec de dur-me fins a l'edat en que em pogués valer per mi mateix. Arribat el moment, decidiria que n'havia de fer d'ells.

Quan tenia uns deu anys va succeir un esdeveniment meravellós, una revelació que em va encaminar cap a una nova dimensió. Encara, quan hi penso, se'm posa la pell de gallina, els dits em tremolen sobre aquesta vella màquina d'escriure. Les portes del plaer se m' van començar a obrir de bat a bat d'una forma inesperada.

Un dia vaig acompanyar a la mare a comprar pel barri. Vàrem fer la volta preceptiva per totes les botigues amb les dependentes de veu embafadora i cridanera que tant m'exasperaven. Vaig entrar a la carnisseria amb la resignació habitual.

I aleshores va passar.

- Posa'm quatre entrecots, maca!- va dir la meva mare a una guapa dependenta d'ulls blaus- Me'ls fas ben gruixuts, com sempre.

- Ai, reina! Ara no en tinc cap al mostrador- li contestà amablement- Espera que entro a la cambra a buscar la peça de carn.

Ben segur que havia presenciat l'escena moltes vegades però mai havia parat esment, mai m'havia traspassat l'epidermis i, evidentment, mai havia sentit la sensació de poder que estava a punt d'envair-me.

La carnissera va entrar amb una enorme peça de vedella, vermellosa i sanguinolenta, ajudada per una aprenenta. Sobre el mostrador hi havia un magnífic ganivet de mànec negre i fulla d'acer inoxidable que reverberava a la llum de la bombeta. A poc a poc va passar la fulla sobre la pedra d'esmolar deixant anar un soroll agut i estrident que m'encisà. Va netejar el ganivet amb un drap i va començar a retirar les capes de grassa que cobrien la carn. Amb la mà dreta agafava amb fermesa el ganivet, mentre que amb els dits de la mà esquerra anava estirant les capes de greix blanquinós. Em fascinava la precisió dels seus moviments.

Un cop finalitzada l'operació, va començar a tallar els trossos de carn. Marcà el gruix dels entrecots, va buscar amb la mirada l'aprovació de la meva mare i començà a endinsar-hi el ganivet. Només amb el contacte de la fulla, la vedella s'obria amb un tall nítid i a partir d'aquí s'endinsava dins el tros de carn amb una facilitat i una suavitat absolutament fascinats. El moviment del ganivet cap avall, acompanyat d'un balanceig alternatiu del canell, esquinçava les fibres musculars com si es tractés gelatina.

En aquell moment em va venir un pensament clarificador:

"Tota la carn és igual"

Una necessitat punyent de percebre la sensació d'aquell ganivet enfonsant-se en la carn humana, es va apoderar de mi. Era indubtable que davant la poderosa presència d'aquella eina màgica qualsevol extremitat seria fàcilment separable. Com l'entrecot. Com les cames d'una nina. Com el cap d'una maleïda mona peluda.

Extasiat, excitat com mai, vaig enganxar el nas al vidre del mostrador, amb el cor palpitant, les pupil·les dilatades i un pessigolleig insistent sota el melic, fins que la carnissera va completar la missió. I així hagués estat una bona estona si la meva mare no m'arriba a estirar del braç.

Mentre tornava cap a casa repassant mentalment les imatges que tant havien excitat la meva imaginació, no era conscient que acabava de trobar una eina, l'eina que m'ajudaria a mostrar a tothom la meva veritable essència.