Catalunya, estació de. 2012

Un relat de: pèrdix

Falten dos minuts per a les cinc de la tarda i en Fidel està arribant a l'estació de Catalunya. Encara que la situació és quotidiana, monòtona, no deixa de sentir una lleugera coïssor a la boca de l'estómac quan arriba aquest moment. Malgrat tot, el neguit el motiva, l'estimula a actuar.

Alça el cap. Tres persones, dos homes i una dona de mitjana edat, habituals del tren, el miren amb avidesa desitjosos d'ocupar el seu seient un cop s'aixequi.

Fa un mig somriure, agafa aire i s'alça. La dona, amb un cop de maluc estudiat, desplaça als dos homes com si fossin bitlles, els fa pantalla amb el cos i pren la davantera. En Fidel, veient que ella, mig desequilibrada, se li tira a sobre, salta amb agilitat cap a un costat, amb un cop de colze l'aparta i l'encasta al seient. Ja estabilitzat, empeny els dos homes que ja retornaven a lluitar pel lloc i enfila el passadís cap a la porta. Ha estat molt fàcil.

Després d'agafar la cartera del portamaletes, s'ajusta bé l'armilla protectora amb les corretges, es col·loca el casc de seguretat aferrant-se les galteres amb fermesa sota la barbeta i agafa el pal defensiu. L'uniforme és una mica enfarfegós però s'havia convertit en obligatori a rel de la publicació, el 2008, del "Reglament Metropolità de l'Ordre i la Convivència". "Millor l'uniforme que els antiavalots del novembre de 2007, val a dir" pensa en Fidel.

Al davant de les portes estudia quins són avui els seus companys. Hi han tres noies joves, que ja coneix, amb la carpeta de la Universitat de Barcelona, un senyor gran, desconegut i un home de mitjana edat, alt, calb i molt corpulent, amb el que coincideix sovint. "Un dia més. Fa patxoca amb l'uniforme" pensa. Li somriu lleument i es piquen l'ullet amb complicitat. Les noies són força bones i l'avi és una incògnita. De tota manera, sembla que avui la cosa pinta molt bé.

----

Són tres quarts i mig de cinc i en Jaume arriba a l'estació de Catalunya per agafar el tren de tornada a casa. Passa el bitllet per la màquina validadora i s'encamina cap un dels múltiples punts de control de la policia. Saluda amb indiferència, aixeca els braços i obre les cames per a facilitar la feina dels agents. Accepta gustós, sense remugar, l'escorcoll obligatori ja que al principi d'aquesta nova situació s'havien donat casos de gent que entrava material excessivament contundent. De fet, la mort d'un avi a l'estació de Sants l'agost del 2010 havia provocat l'increment de les mesures de seguretat, amb la introducció dels escorcolls d'entrada.

Passa a través de les pantalles de raigs X i s'encamina cap als calaixos amb el material homologat. Agafa el casc de seguretat, l'armilla protectora i comprova la fermesa del pal defensiu doblegant-lo pels extrems. El pal defensiu estava fet amb un material prou contundent com per a complir la seva funció de dissuasió però suficientment lleuger com per a evitar danys irreparables, com el pobre iaio del 2010. Mentre baixa per les escales mecàniques que duen a l'andana sent una lleugera coïssor a la boca de l'estómac, com sempre en aquesta situació.

A l'andana s'atura al lloc de sempre, el més probable. És pràcticament impossible encertar el punt exacte on quedarà la porta de pujada al vagó ja que el maquinista no para la màquina sempre en el mateix lloc. La gent del seu voltant té una cara seriosa, concentrada, neguitosa, ningú no gosa mirar al veí per a evitar temptacions d'humanitzar en excés l'enemic. A ell no li cal, per això, ja fa anys que ha perdut tota mena d'empatia.

A les cinc en punt entra el tren que ve de L'Hospitalet de Llobregat. La gent s'agita nerviosa, les empentes, les puntades de peu, els cops de colze es van multiplicant mentre tothom s'apropa a les vies. El murmuri habitual va pujant de to fins convertir-se en una mena de crit de lluita que, sumat a l'efecte dels pals de seguretat enlairats com a llances, sembla que es trobin en una batalla antiga.

El tren s'atura amb el xerric irritant de les rodes. La porta ha quedat davant d'en Jaume. Mira cap amunt. Al vagó hi ha tres noies joves, un vell, un home calb enorme i aquell noi que troba cada tarda.

S'obren les portes.

----

- Enfoca a la segona porta del segon vagó, on estan les nenes de les carpetes!.- diu , excitat, l'agent de seguretat de la cabina de control al seu company- Van deu euros a què no poden baixar!.

Dos agents d'una empresa de seguretat privada estant vigilant, amb un vídeo d'alta resolució, les evolucions a l'andana. La pressa crònica, el neguit irracional, la tensió acumulada, la competitivitat mal entesa i portada a l'absurd havien fet que la vida diària a la ciutat en quedés molt ressentida. El tren era un dels punts més conflictius. Accedir als combois es va anar convertint en una feina duríssima i la lluita per aconseguir un seient lliure començava a les portes del vagó i finalitzava a peu dels seients. Tot valia, res es respectava, no hi havien regles. Els agents de seguretat actuaven tan sols en casos de desordre extraordinari.

Com que els cartells, les xerrades i les campanyes de conscienciació no feien cap mena d'efecte en els usuaris, donat què els aldarulls i les esbatussades estaven a l'ordre del dia, l'administració havia decidit posar mitjans de protecció i atac prou eficients per a evitar problemes més greus. En prevenció de potencials plets legals derivats d'aquesta decisió, tot el protocol de comportament en transports públics s'havia inclòs dins el polèmic "Reglament Metropolità de l'Ordre i la Convivència" que era d'aplicació a tots els àmbits socials dins l'Àrea Metropolitana de la ciutat de Barcelona. El procés de bescanvi del sentit comú, el respecte i l'educació per una legislació opressiva, contundent, i restrictiva s'estava completant a passes agegantades.

- Mira les nenes com fan anar el pal. Tenen traça, tu!
- Encara perdràs l'aposta, burro!- li respon el company

Les noies universitàries i en Fidel s'han col·locat com a primera línia de resposta a l'intent d'invasió del vagó. Elles cobreixen els flancs de l'entrada i ell, el centre. A cops de peu, de carpeta i de bastó van fent recular a tots els que volen posar els peus a les escales. El xivarri és eixordador, els insults, les amenaces són esgarrifoses.

En un moment de la lluita, en Fidel redobla el seu esforç i amb el cos i el pal aconsegueix fer un petit forat en la muralla atacant. Quan només hauria de fer un salt per a sortir del vagó, retrocedeix ràpidament.

- El paio s'ha acollonit, el paio s'ha acollonit!- diu el segurata- xaval, em deus deu euros.

De sobte, del fons del vagó veuen aparèixer un home enorme, d'esquena ample i musculatura poc definida però voluminosa, un autèntic armari. Cridant com un boig, amb els braços oberts i el pit endavant es llença decidit cap al punt on el Fidel ha obert una escletxa. La gent de l'andana no espera aquesta temible aparició i recula espantada. Sense miraments, trepitja una senyora grossa i un noi amb pinta d'executiu. Darrere el gegant hi ha el iaio, arrapat a la seva esquena amb cara de por. Aprofitant l'avinentesa, seguint l'estela destructora de l'home, les tres universitàries i en Fidel aconsegueixen posar els peus a l'andana.

- He guanyat, he guanyat! - diu el de l'ordinador aixecant els braços
- Val, collons, val, hòstia! - li contesta emprenyat, donant-li un cop a l'esquena- Mira! - diu assenyalant la pantalla- van vint euros a que el noi del vestit negre puja el primer al vagó!
- Calla burro, que el primer serà el noi del xandall. Va, els veig!

----

Quan tothom ha pujat, un home d'uns seixanta anys, vestint maldestra i patèticament l'uniforme reglamentari, avança des del darrere d'una columna i, amb una expressió de profund cansament i decepció, puja al vagó i es queda dret al costat de la porta.

Comentaris

  • Crítica social[Ofensiu]

    La veritat, sí, cada dia calen més normes perquè cada dia l'incivisme creix. Les mesures de seguretat també creixen, i la normativa adequada per a garantir unes bones relacions socials (que sorgeix com a reacció a una o unes necessitats socials), però l'incivisme persevera en plena evolució.
    Quan al relat, fantàstic o de ciència ficció en tindrà la seva part (tot el que sigui imaginar un futur té aquesta part fantàstica), però denuncies molt clarament que hi ha coses que, per més temps que passi, en el fons no canvien mai.
    Fins la propera, perdix!

  • M'ha recordat[Ofensiu]
    moher | 28-11-2004

    ...a la situació que visc sovint al agafar els FGC a Provença. No és així de dur, però s'hi acosta...la gent està histèrica!
    Molt ben escrit, original i una bona reflexió sobre cap on s'encamina la societat.
    felicitats!
    moher

  • Molt original[Ofensiu]
    Linkinpark | 28-11-2004 | Valoració: 8

    però un poc exagerat, no? així i tot ha esta molt divertit i interessant de llegir. A10.

  • Ben explicat.[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 28-11-2004

    Al principi creia que tothom anava vestit de jugadors d'hoquei i també he pensat que la cosa anava de les Olimpiades de Madrid. Com són dos temes candents creia que la cosa anava per aquí. Després ja he vist que la cosa corria per un pronostic de futur i la veritat és que no m'ha sobrat l'equipament de jugador que havia imaginat en un principi. Espero que no sigui tan cert com la predicció d'Orwell en 1984. Encara que si no s'hi dedica més atenció a l'educació acabarem malament. De fet, ara, en el 2004 i temps a, en els camps de futbol, en partits d'alevins, infantils, etc. ja es veu aquesta actitud agressiva entre pares. Si els pares, mares ensenyen les urpes que mostraran quan siguin grans els seus cadells?
    Va! He aprofitat la teva història per reflexionar una mica. Gràcies pel relat.

  • molt original[Ofensiu]
    FRAN's | 28-11-2004

    bona caricatura de l'actual situació del metro a barcelona, i feta dre manera molt ocurrent i divertida, de debò (t'ho diu un barceloní)

    FRAN's

  • potser si[Ofensiu]
    neret | 27-11-2004

    cada cop fan falta més normes estúpides per regular comportaments que haurien de regir-se pel civisme i pel sentit comú... i cada cop ens fan viure més depressa. M'ha agradat el relat, és original, molt imaginatiu i fa pensar. Ànims! i gràcies pels teus comentaris!

  • vaja![Ofensiu]
    Tiamat | 26-11-2004

    que bo!

    un cop al metro (això m'ho ha explicat una companya de pis), una noia estava asseguda tan tranquila, quan se li va acostar una altra noia i li va dir:
    ei, deixa'm seure.
    (curiós, si més no..)


    molt bé perdix, què més vols que et digui..

    ironia fina ;)

    una abraçada

    Tiamat

  • peres | 24-11-2004 | Valoració: 10

    moltes vegades hi he pensat, que segons quines mesures prenen els polítics -locals o nacionals o estatals o europeus o mundials-, per molt que les embolcallin de civilització i de prevenció, en realitat ens aboquen a una situació un grau més violenta que l'anterior. El cas més paradigmàtic és el de la proliferació de les armes, que en principi es venen sempre com una mesura obligada "per mantenir la pau" (!!). I de seguida, el país que sigui, i el món sencer, fa un pas més cap a la seva autodestrucció. I mentrestant, com tu dius, els guàrdies que haurien de vigilar els violents, es dediquen a fer apostes per veure qui guanyarà, i a no complicar-se la vida. Aquesta actitud ja és actual, no cal esperar fins al 2010. Bé, de fet és el que explica el relat: de manera al·legòrica, descriu uns fets que passen ja a hores d'ara.
    Vaig llegir fa poc que a Nova York, l'alcalde Giuliani, fa una colla d'anys, cansat de la violència al metro, va decidir fer una prova que li van recomanar uns experts: mantenir nets i polits al preu que fos les estacions i els vagons de metro d'una línia concreta. Va posar uns quants funcionaris a la feina... i en pocs dies, en aquella línia va baixar la delinqüència més d'un 90 per cent!
    Doncs això. De vegades la violència està en la infraestructura mateixa, en la manera que tenen de tractar-nos com si fóssim bestiar i en l'error de pensar que la violència es guareix amb... mesures violentes.
    Polítics, una mica més d'imaginació... i els diners per a millorar els serveis, no per als vostres sous, edificis, despatxos i secretàries, ni per a la gent dels vostres partits.
    Bé, avui m'he llevat reivindicatiu.
    Molt bon relat, si sap desvetllar les coses profundes que el lector té al seu dedins.

  • Cap on ens porta la societat?[Ofensiu]
    galifar10 | 24-11-2004 | Valoració: 9

    Fantàsticament magnífic!!!

    Molt bona crítica constructiva.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: