UNA ANÈCDOTA SINGULAR

Durant curts períodes de temps he pogut gaudir de la companyia d'un parell de gossets. I és increïble l'afecte que poden donar! Un bonic escrit per explicar quelcom més que una anècdota singular.

Ai sí, trobo que els animals, gossos i gats, per a mi són únics. Quan em miro el que tenim a casa, i el miro als ulls, penso que tenim molta cosa en comú: potser un dia ell va ser persona i jo gossa, no ho sé. I tu, Núria has fet un relat preciós amb una tendresa que et fa cómplice de la història. FELICITATS. M'ha agradat molt.

Materile

Una historia entranyable i ben creïble per tothom qui te mascota. Quan els has tingut t’adones que es fan indispensables. M’ha agradat tornar a llegir un dels teus relats tan humans.
Una abraçada

El nostre millor amic pot esdevenir un mirall perfecte, desentel.lat, transparent, transmissor de realitats i no tant. Ells actuen com nosaltres mateixos ho fem. Tenen por, tenim por, salten, saltem, lladren, xerrem. Tot això dins una coctelera de lletres ben ordenades, ben posades, amb aquell toc d'humor i reflexió alhora que tant s'agraeix. Un plaer de nou llegir-te. Per tant, una abraçada ben merescuda... guau!

aleix

sou la mateixa ànima en dos cossos diferents. Quin relat més maco i tendre, i què intel·ligents són els companys dels humans...
Felicitats!
Montse

La meva gata també m'entén quan li dic alguna cosa, per exemple: "vine!", "té!", "a sopar!", "t'agrada?"... Tampoc li agrada anar al veterinari.

Una història molt divertida i una gossa molt llesta.

uanra

A casa mai vam tenir mascota, tret d'un gat mig salvatge que es va fer l'amo i senyor de casa durant uns pocs mesos, però que va acabar enverinada per algún veï sense escrúpols (això és el que vam acabar deduïnt, però sense proves...)
Tot i la meva poca afició als animals de companyia, no hi ha res que trobi més covard que maltractar un gos (excepte maltractar una criatura, que ja és una total abominació), sobretot per la gran capacitat d'aquests animalons per convertir-se en els millors amics dels seus amos, els més fidels i, en molts casos, els més estimats.
Amb la teva fresca narració t'he pogut imaginar a casa, tranquil·la, compartint moments deliciosos amb la teva Tata. I me la imagino també amagada, com ho faria jo, si pogués, per no haver d'anar al dentista o al ginecoleg.
Un relat entranyable.

tendra i bonica. És difícil d'explicar als qui no tenen animals a casa, els sentiments que creixen dins nostre envers aquestes criatures... la meva gosseta ja és part imprescindible de la família
encantat de tornar-te a llegir núria
una abraçada ben gran
joan

Senzillament m’ha encantat. Encara estic somrient. M’ha agradat molt, i el final l’he trobat molt encertat... és clar que si és una anècdota real no en podia tenir un altre, però la narració, la manera d’explicar-ho l’he trobat senzillament genial!
Ara, a les meves velleses com aquell qui diu, m’he adonat que tens més d’un treball en prosa... No t’escaparàs pas de les meves crítiques ferotges.
Una abraçada, Núria.
—Joan—

Concec la teva Tata i me la imagino amagant-se sota el cotxe per a evitar una visita que no deu pas ser del seu gust. A nosaltres ens agrada anar al dentista? I al ginecòleg? Doncs als animals tampoc els agrada que els hi facin mal, ni tant sols encara que intueixin que és necessari per la seva salut.
Jo no tinc animals, però sé que la relació entre una bestiola i el seu mestre pot ser tan o més afectiva que amb una persona.
En quant al text que has relatat, és com sempre amé, interessant, ben portat i amb aquesta manera tan peculiar que tens tu de dir les coses. Molt bé Núria!

La teva aportació al repte és una entranyable anècdota versemblant per més que tingui com a coprotagonista una gossa.

Reprodueixes molt bé la complicitat establerta entre l’animal i la narradora de la història

Espero que coincidim a més reptes, eh?

Ens seguim llegint,

Núria

He trobat anècdotes entranyables, com la de la Núria Niubó i la seva Tata, que narra, amb tendresa i traspuant molta estima, la relació entre la dona i la seva mascota, una anècdota que destaca per la seva senzillesa en la trama i per plasmar en quatre pinzellades aquesta complicitat i la traducció que en fa, la protagonista, de cada moviment de la Tata. Fins i tot de la por.


d.