No en puc fer un comentari extens, senzillament que al llegir-lo et quedes amb una sensació agradable al cos i un somriure als llavis.
Salut!

M'ha agradat molt, he trobat molt encertat el punt de vista del gat.
I especialment com es pot fer el símil amb les persones, volta el món i torna al born, diuen, oi? I com a vegades allò que més feliços ens fa, són els detalls més aparentment insignificants...
Una abraçada, et seguiré llegint.

Hauria de ser el motor del món la tendresa, i cisellar-nos tots els records per sempre. Un pessic de nostàlgia i tendresa molt bonic.

Merci per passar-te pels meus relats.
Espero que a poc a poc, les espines que ara fa por d'arrancar, no semblin tant grans ni tant difícils. Sempre tard o d'hora hem de trobar la manera de treure-les, tot i que espanti, perquè a vegades per treure una espina fa falta burxar i burxar fa mal, però si no les treiem no podrem avançar.
Una abraçada molt forta i ànims

... res de callar i aguantar,
res de deixar-se endur a l'avisme.
Valor al cos i ales a l'ànima.

M'ha encantat el llenguatge i tot plegat, però si us plau, escriu una segona part on la protagonista té valor i el deixa o acaba amb ell, allò que triïs, però que no hagi d'aguantar com cap dona hauria de fer-ho, que no es resigni a creure que no pot ser estimada bé i de debò.

Una abraçada, et seguiré llegint.

Primer de tot, dir que m'ha encantat el text, està molt ben escrit i està bé al final que l'altre li diu que per fi es va adonar de la realitat.

Com a nota, potser per defecte professional, t'he de dir que el que descrius, té similituds amb la "fuga dissociativa" i el "trastorn per despersonalització", tot i que no seria exactament cap dels 2, i aquests si que surten al DSM-IV, a banda d'això comentar, que cap d'ells està contemplat com a símptoma de depressió. I que superar una depressió, malauradament és algo més complex que no que un mexicà et digui que t'has adonat de la realitat.

Però deixant de banda els tecnicismes, ha estat un plaer llegir-te, és un text amb bon ritme i amb un final que deixa bon regust de boca.

Una abraçada!

Anna :)

Doncs la veritat és que el fet de que comencis tal com acabes, a mi m'agrada...

Que trista la història de la protagonista... i que trist que estaria ell si sabés que ella pensa en una altre...

Per cert, és el 27 :)

Un relat bonic, però amb un final agredolç... quantes vegades a la vida manca el valor per fer el que es desitja, i tot queda només reduït a somnis...

Molt ben construït.

Enhorabona

Moltes gràcies pel teu comentari.
Sobre el llibre, doncs a qualsevol llibreria te'l poden demanar amb el títol i nom de l'autor, tot i que si necessites mes dades me les pots demanar.

Per cert, aprofitant que t'havia de tornar el comentari he tafanejat una mica pels teus escrits, tens talent, un plaer llegir-te.

d'estimar-se que tenen els protagonistes. Has fet gala de molta destresa en aquest relat t'han curt.
Com sempre, et seguiré llegint.
Una abraçada molt forta!

L'he trobat genial com a poc a poc has anat lligant els dies de la setmana i barrejant els temes.

Enhorabona!!

Benvingut a relats en català!!!!
Històries d'amor i desamor... una cosa ben quotidiana, i com bé diu el protagonista, ella no és per ell, però jo hi afegeixo que en algun racó trobarà la que si que és per ell.

:)

Si que m'ha agradat, sí...

I la veritat es que et volia agraïr el teu comentari, perquè ets la primera que he tingut la sensació que comprenia el sentiment que volia que la protagonista ens transmetés.

Una abraçada

... que he llegit, m'ha agradat molt, has anat construint petits fragments de la vida dels que l'envoltaven i m'ha agradat que es troba amb el seu homòleg, algú que també es dedica a mirar al seu voltant amb ulls de relataire.

L'única cosa, que he quedat una mica sorpresa per les faltes d'ortografia que se t'hi han escapat... No em prenguis per perepunyetes, però crec que està bé també tenir cura d'aquests petits detalls.

Una abraçada i seguiré esperant llegir més cosetes teves

Aina_R :)

tots ens hem sentit així, com si per alguna cosa se'ns hagués de castigar, de fet potser a vegades som nosaltres mateixos que ens castiguem sense adonar-nos-es, i privar-se a un mateix de somiar és una manera de castigar-nos... no castigaríem pas un fill eternament, oi? doncs no ho fem amb nosaltres mateixos.

Una abraçada, m'ha encantat el poema i el posaré a preferits!