Reflexions a mitjanit en un món en guerra

Un relat de: Bartomeu Carles

Primer foren les assemblees, a la Grècia del mar verdós. Vingué Roma, amb les seves legions, entre emperadors i senadors fent-se la guitza, amb revoltes esporàdiques d'un poble que a voltes se sentia massa insatisfet. Més tard, cruels senyors feudals, rics papes i reis barrocs i, finalment, dèspotes que volgueren penjar-se, com una medalla, l'adjectiu d'il·lustrat. Tots volgueren regir successivament els destins del món. D'això ja fa temps.

Avui, després d'un darrer segle de provatures, semblava que l'occident civilitzat havia descobert una manera justa d'organitzar-se. Va optar per governs més o menys estables periòdicament, amb idearis exposats amb antelació, votats per ciutadans i ciutadanes que els atorgaven la seva confiança. Però heus aquí que el poble remunta als inicis i torna a reclamar, amb la seva veu, el rescat d'una sobirania que sap només seva. Ho fa perquè se sent agredida, amb ferida de mort. I alça la veu amb un crit nascut del més profund de cadascú. Paraules com "consciència", "ètica", "valors", han florit de nou, en una nova primavera capaç de moure cors i cossos, ments i veus d'homes i dones que, anònims i segurs, omplen carrers, criden i es rebel·len amb decisió i en silenci.

Qui governa va creure ingènuament que n'hi hauria prou d'entretenir la ment de molts amb programes audiovisuals efectistes i narcotitzants, per entretenir-nos en tornar de la llarga jornada de treball. Que bastava amb fer fiblar de tant en tant les cordes del cor amb històries llunyanes recobertes d'un xic de sentimentalisme, servides al cinema o a la televisió. Van pensar que n'hi havia prou amb atipar els cossos dels ciutadans amb menges luxoses servides en les safates de l'estat del benestar. Van planificar que si ells parlaven en lloc dels ciutadans cada dia en els mass media, aquests no tindrien esma per alçar la seva pròpia veu. Tots sabíem prou bé que aquestes mentides existien. Al capdavall, havíem après a assajar amb elles una convivència quotidiana.
Tanmateix, malgrat tot, els ciutadans intuíem que ens pertanyíem encara. La nostra dignitat humana ens seguia mantenint dempeus. Era un joc i l'acceptàvem.

Avui el joc s'ha trencat. Han volgut fer la guerra a un país llunyà. No saben, però, quantes guerres han encetat al seu voltant. Perquè aquells que som i ens sentim éssers humans també ens hem sentit atacats. Potser no ho volen veure, però les manifestacions que envaeixen pacíficament els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats esdevenen pacífiques declaracions de guerra contra els que entenen malament l'exercici del poder.

Segurament cap societat no ha après a discernir tan bé com nosaltres les regles de la política. Les hem intuït dia a dia, setmana a setmana, llegint entre les línies dels diaris, escrutant entre els fotogrames dels programes informatius o entre les ones quotidianes de la ràdio. Els que ens governen han cregut que, ostentant un poder majoritari, les institucions de govern eren freqüentment un petit escenari on calia repetir un dia i un altre una enutjosa representació que havia de precedir al desenllaç volgut i prefixat per ells mateixos. Han pensat que l'atrezzo de la discussió parlamentària era un recurs tant obligat com insubstancial. Entre bambolines, una rialleta burleta, dirigida amb companyonia a l'adversari: "Ja ho saps, avui governo jo; demà et tocarà a tu. Aguanta't". Però heus ací que el públic ha començat a xiular. No comprenen que en el teatre de la vida sempre es representa per a algú. I ells segueixen aferrats a l'escenari. Parlen de motins dirigits, pretenen polititzar la reacció espontània de la platea. Es fixen amb miopia intencionada en la violència d'alguns (que la majoria no compartim), sense fer cap esforç per reconèixer que han estat precisament ells els qui han començat la funció i han escrit l'obra. Que només ells han predisposat, amb la seva supèrbia, aquests tipus de reaccions que tots condemnem. Ens han ofert una funció que només podien aplaudir-la ells mateixos. Però, tanmateix, nosaltres érem a la sala i els seguíem veient. Potser també s'han oblidat, d'això? No pas nosaltres. I hem cregut que havíem de dir-los-hi que aquella funció no era apropiada perquè, més que de la profunditat de les veritats humanes, ha nascut de l'absurditat més estèril, de la indignitat més mísera que un ésser humà pugui ser capaç d'imaginar i cometre.

De quina obra es tracta? Segons el títol, d'una guerra preventiva. Segons el guió, acte rere acte, d'una contesa contra una població afeblida per guerres antigues i sotmesa a una dictadura. D'una acció que no ha aconseguit el consens en els organismes internacionals. D'una presa que cobegen empreses reconstructores i explotadores de recursos naturals. En un territori llunyà, com si la distància pogués afeblir les ètiques i les consciències dels qui ordenen posar en marxa la maquinària destructora. Potser se la prenen com un joc més?

També juguen, i com, els que ens governen a casa nostra. Juguen a destruir en tots els flancs, sense recórrer a massa vaixells ni a massa canons. Amb un sol buf han bombardejat seriosament (feble democràcia!) el castell de cartes de vint-i-cinc anys d'esforços. Portes enfora, sentim els veïns més propers ben llunyans. Portes endins, una corona tentinejant i un divorci creixent entre ciutadania i governants. Diuen que ho fan per poder il·lustrar amb grans lletres una plana de la història. De ben segur que serà així, però no pas amb els titulars que tenien pensats.

Que ningú no s'enganyi ni s'exasperi. La majoria no som partidaris d'una societat àcrata. Necessitem governants, regidors de la cosa pública que vetllin pels interessos comuns. I que sàpiguen reconèixer-los, sobretot quan el poble alça la veu. No necessitem homes disfressats de déus que ens dictin que és el que creuen que ens convé. Si la nostra lluita pacífica esdevé incombustible és perquè creiem que ha de canviar quelcom, que és possible un món millor avui mateix.

Seran prou valents els qui ens representen avui per assentar les bases d'un món millor? Seran capaços de reformar el que calgui per evitar que la decisió d'uns pocs aconsegueixi fer participar en una acció bèl·lica tot un país?

Però no és només per les debilitats del sistema que avui sortim a cridar en silenci. Enfront l'egoisme dels que ens governen, que s'apropien d'un poder volgudament segrestat per uns anys, perquè el consideren merament com una possessió, nosaltres som aquí per oposar-hi el nostre.

No volem que tornin a obrir la caixa de Pandora i se'ns emportin l'esperança. Ens quedaria alguna cosa, potser? Que no ho dubtin: la dignitat de qualsevol ésser humà, avui amb cara iraquiana, és també la nostra.


Comentaris

  • molt actual..[Ofensiu]
    salambo2010 | 15-11-2009

    Han passat els anys des d'aquesta manifestació massiva al carrer, no ens van escoltar... Aquesta cruenta invasió segueix avui en dia, segueix deixant darrera seu un nombre incalculable de víctimes mortals, d'altres afectats per malalties provocades per armament químic, y els responsables( un del famós trio) ens segueixen donant lliçons de ética des de fòrums...

    Segueix molt actual aquest text, molt .
    Segueixo esperant més escrits... m'agrada molt com escrius, com penses...

    Un petó.

  • Els artistes i la politica.[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 04-11-2004

    Estimat Bartomeu, acabo de arribar i al obrir la pagina et veig a tu disertant com un veritable politic de segleXXII.
    Perque el segle XXII? perque a les hores o ahurem apres la lliço o hi sirem tots calvos, bueno crec que la majoria dels que estem aqui de totes maneres ja hi sirem.
    Quan he acabat de llegir el teu relat, me he quedat un moment pensant allo que ens feien a prendre a l'escola on tu i jo vam estudiar una temporada.
    DE LA HUMILITAT.
    Quan no el mont seria millor si cadascu reconeguesim les nostres mancançes i deixesim en pau els demes en les seves coses?
    Crec sincerament que volem tenir tans de drets que hem oblidat els nostres deures.
    Per aixo un artiste com tu hem sorprent gratament la reflexio que ens fas de aquesta realitat.
    Una forta abraçada, i que el esperit de la joventud ens anime a fer un mon millor.
    Estirem en contacte.
    Manuel de Lino.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bartomeu Carles

23 Relats

76 Comentaris

39144 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Salutacions des de Girona, ciutat on vaig néixer un llunyà desembre de 1967 i on des de fa ja una colla d'anys torno a residir-hi després d'haver fet un petit tomb (Cambrils, Manresa, Logroño, Barcelona).

Malgrat que he picotejat en molts terrossos (la música, el magisteri, la psicologia) vaig aconseguir finalment una autèntica proesa (encara no me'n ser avenir): llicenciar-me en filosofia i lletres, secció d'història de l'art.

Ara, en aquestes terres, em guanyo la vida com a funcionari (intento ser dels que realment funcionen; no dels que es converteixen, per si mateixos, en una funció lamentable). Amb dedicació parcial, trec també el cap pel món de la docència.

Intento assaborir els petits plaers que la vida m'ofereix: una bona conversa, un paisatge colpidor, un xic de música, un àpat ben cuinat i degustat en bona companyia. És a dir, intento sentir-me part d'un món que viu i respira, ple de sons i sabors i en el qual l'amistat esdevé l'autèntica senyera que dóna sentit a tot el que sóc i el que puc arribar a ser.

Sense cap mena de dubte, el meu autèntic delit ha esdevingut la lectura i l'escriptura. Un bon dia vaig conèixer aquest web. I aquí em teniu, disposat a compartir personalitat i producció. Els vostres comentaris sempre seran benvinguts. Jo us faré arribar els meus. I, així, entre tots farem un xic més de camí.

A reveure!