De seguida m'he imaginar un home que va fent, amb les mans a les butxaques que va a un pas tranquil. M'ha agradat molt com has detallat tant la personalitat del personatge a través d'imatges concretes de la seva vida, fins i tot amb el físic. A més proposa una reflexió interessant, molt bon relat!

Certament, aquesta obsessió pels símbols fàl·lics encaixa al surrealisme tan bé com un pennis en una vagina ben lubricada. D'altra banda, m'ha semblat un missatge molt pobre amb uns recursos una mica evidents. I també em sembla que la forma, una mica caòtica, si bé segueix la línia surrealista, no és harmònica amb el tema. Potser he entès malament el poema(cosa més que probable), però un dia perfecte sembla un dia que et fa sentir que el teu lloc està al parc, que el teu lloc natural és aquest parc. I una forma tan irregular transmet que no hi ha lloc per tu en aquest.

També (i això m'obsessiona molt) les combinacions de fonemes que fas servir no m'agraden. No m'agrada com sona, quan ho intento recitar se'm fa de mal pronunciar. Això sí, felicitats pel ritme intern de cada vers, és molt bo.

Em sembla que has tingut molt clar el que volies transmetre i has trobat aquest mitjà que et permetia ser fred i morbós. A més, t'has mantingut fidel al to imparcial, però alhora cínic. Jo crec que has aconseguit transmetre exactament el que volies, per tant felicitats.

M'encanta quan les paraules t'estimulen d'aquesta manera, com que et moldegen per dins. He de dirr que he envejat com sona aquest text. A part de la manera tan hedonista de recrear-se en la bellesa formal (per cert, també molt envejable), és que la manera de fer servir la fonètica irremediablement evoca reminiscències dels sentits. He sentit que jo era la reverberació de totes aquestes sensacions que descrius amb tanta elegància.

Primer el rimer: sobre que et canviessin el nom tantes vegades, el que em sorprèn és que canviessis de cercles sense tornar al teu nom original. No entenc per què t'has de presentar amb el nom que t'han posat els companys o família a la gent nova. Però bé, els teus motius tindries.

I també dir que la reflexió final és molt vàlida i molt interressant, però que personalment trobo que sobrava. El text està molt més centrat en la personalitat i vivèncie que no pas en l'efectvitat de les seves cames. És com que em talla el ritme incloure això. Com tu mateix dius, no hauria de ser rellevant.

M'ha agradat molt la idea de mantenir personificat al gat en primera persona durant tot el relat. Potser m'ha faltat veure una personalitat més definida i perfilada, i en comptes de descriure tant el que feia quan caçava, centrar-se en com se sentia davant del fet de no aconseguir la satisfacció que busca. O otser hauria estat interessant anar al costat oposat, conservar una consciència amb un nivell cognitiu de gat, que tot plegat parlés més d'instints i impulsos bàsics que rara vegada controla .En aquest sentit m'ha semblat que l'estil s'ha quedat com pel mig i personalment em fa pensar que se li podraia treure més suc a l'escena.
La manera de concloure el text m'ha semblat magistral, és ben bé una moralina. I m'agradaria saber si està fet expressament o no, vull pensar que sí per seguir veient un text excel·lent, és una gran metàfora sobre com l'educació ens pot fer canviar radicalment, fins al punt d'anular la biologia. "Un gat pot preferir no ser independent si li ensenyes el que val un xic de sal", crec que és la frase que resumeix millor el que m'ha transmès.