els teus comentaris i elogis (aquests darrers, no sé si del tot merescuts). Trobar-los m'ha despertat la curiositat per saber d'on provenien. He premut sobre el teu nom i he descobert els dos relats que has publicat aquí (fins ara). Hi he trobat dues històries atraients i, sobretot, un to de gran vivacitat i un llenguatge proper i fresc, sembrat de diàlegs ben trabats.

Sóc jo ara qui vull agrair-te que t'hagis animat a compartir-los i per això no vull deixar de ser dels primers a donar-te la benvinguda.

Endevant, doncs, i per molts més.

No vull acabar aquestes línies sense aprofitar per expressar el desig que siguin llegits per molts i assaborits pels molts valors literaris que contenen.

Que un vent favorable infli les veles mentre solquis aquests mars!

Gràcies de nou pel teu suport.

A reveure.

per l'acurada transcripció d'aquesta donaqueparlasenseparar (en conec una que fa si més no de la mateixa manera que acabo de llegir en el teu relat) sinó dels motius sobrers que té aquesta pobra senyora per a fer-ho.

Has tocat un tema candent que no només posa en entredit els avenços científics (això, en el conjunt del relat i de la vida de la gent que pateix el que descrius acaba esdevenint finalment, el tema menys important).

Llegint la Remei, he copsat com n'ha d'arribar a ser, de dur, enfrontar-se a quelcom desconegut que ens angoixa perquè ens senyoreja malignament (ens torna poc més que una desferra, llevant-nos l'autonomia) i perquè ho fa amb total impunitat i sense cap motiu ni regularitat. No hi ha cap per què que pugui explicar-ho.

Però és que, a més ("de més a més" que diria la pobra Remei) molta gent que ho pateix no té cap bastó on agafar-se, on trobar un xic d'auxili: ni la medecina, ni la religió, ni cap formació "culta" que hagués rebut i pogués donar-li un sentit trascendent al seu viure , al seu existir que ella troba tan buit i mancat de sentit. Només (només-només) la seva pròpia força, l'autodisciplina que empeny a seguir endavant, la capacitat d'obligar-se (en aquest sentit em recorda la meva mare que ahir, acabats de fer els 74 anys, encara em deia: "Mira, jo no em rendeixo. Com més gran em faig més ganes tinc d'anar arreglada i si no em ve de gust, tot just aixecar-me del llit em dic: au, Pilar, obliga't!").

Saps? Sempre m'he sentit atret (i he admirat) les persones d'edat més avançada que la meva que no han tingut l'oportunitat de formar-se (aquells i aquelles que amb prou feines tenen uns estudis bàsics) però que, alhora, han sabut extreure de la vida un seguit de lliçons que no s'ensenyen precisament a les aules i que, en canvi, esdevenen un autèntic llibre de saviesa on figura anotat allò que podríem anomenar "el secret de la vida". Potser, en el fons, el gran objectiu de tots plegats no hauria de ser sinó aquest. Ja sé que això no és productiu (en el sentit capitalista del terme) ni està massa "de moda", però potser tots plegats hauríem de recordar-nos com n'és, d'important, per viure.

Dóna records a la Remei i diga-li de part meva que espero que l'interruptor torni a fer clic aviat i permeti deixondir-se.

Aprofito per agrair-te, ben sincerament, els comentaris que has fet als meus relats. M'ha fet molta gràcia això de ser un especialista "a comentar relats que no comenta ningú". He volgut jugar a això mateix però m'ha costat trobar-ne un de teu no comentat per ningú. Et felicito. Diu molt de la teva capacitat de comunicació, que és ben preuada aquí dins.

Pel que fa al que em deies sobre un altre món que pot arribar a ser "el món d'aquí a l'inrevés", és un tema que sempre m'ha atret. Et convido a llegir un relat meu d'aquells que va ser comentat tot just penjat (ho vaig agrair moltíssim: era el primer comentari que em feien al web) i allí s'ha quedat, dormint el son dels justos (diguem que va tenir més sort que el protagonista del relat, perquè va aconseguir passar a millor vida i gaudir d'una eternitat infinitament tranquil.la). És el relat titulat "Eternitat". O no m'en vaig sortir del tot, amb la redacció, o el tema és massa aspre per als que donem voltes en un món on el tema de la fama ens atrau, en un moment o altre, amb cants de sirena.

Estarem en contacte. Enhorabona de nou pel relat!

relatar un sentiment de buidor tan gran amb un to tan mesurat i equilibrat, on la serenor i la ironia esdevenen els ingredients ideals per a fer-nos somriure sense estalviar-nos, però, una sensació de pesantor interior. Allò que per a d'altres no seria sinó una tragèdia irresoluble es pot convertir en una petita tragicomèdia particular amb una visió madura i intel.ligent com la teva. Et felicito sincerament.

He sentit ben clarament la presència amorosament angoixant de la mare (que ben narrat està!) i m'ha sorprès agradablement que la teva "col.lega d'entrecuix" no es donés per vençuda ni axequés la seva vaga de fam fins aconseguir un desenllaç feliç.

Potser més que "cansat de ser gai" (bon títol!) del que es tracta és realment d'estar "cansat de la immaduresa de com enfonquen la seva vida molts gais" (cosa que no només ocorre en aquest món d'armaris, oberts o no).

Me n'alegro, del final feliç. En el fons, el moment d'acompliment dels vells desitjos no deixa de ser un misteri que, tanmateix, acaba sempre esdevenint-se. I aquesta moxaina d'aquella dama dolça i tossuda (tot i que un xic rebel, a voltes) que anomenem Esperança ens manté drets i confiats.

Enhorabona!

Com m'ha agradat el to del teu relat, on la natura i les relacions que els humans hi mantenim esdevenen un món que ho omple tot i dóna sentit a tot.

La tossuderia de no travessar el pont m'ha sorprès i enganxat al relat. I tot ha acabat lligant: es tractava de defugir el contacte amb la mort. Potser no volíem (deixa'm posar-me al costat del protagonista) sinó sobreviure per sempre més. Tanmateix hem acabat per adonar-nos que viurem tant més o menys que els altres i que damunt nostre pesarà per sempre la imatge del covard. Saps que m'ha fet reflexionar, això que els que ens dediquem a contar històries (i acabem fins i tot contant la nostra) no som sinó covards (encara que acabem per contar la de la nostra pròpia covardia, potser per intentar redimir-nos)?

La reflexió sobre el paper del relataire (oral o escrit) l'he tornat a trobar al teu "Escombriaire". Crec que, entesats moltes vegades a marcar una distància entre allò que s'explica i l'explicador, és tot un tresor trobar algú que malda per difuminar-la. I que ho fa, a més, amb una sinceritat total. D'això se'n diu enfrontar-se al "misteri" de la creació. La més gran enhorabona!

Aprofito per, des d'aquí i a deshora (excusa'm), agrair-te el teu comentari.

A reveure. Records a en Dudi.

mentre et llegeixo, perquè l'ambient íntim que saps crear és un tresor que es comparteix molt millor (i de manera més natural) que la història més enigmàtica i trepidant que sap reclamar ràpidament l'atenció de molts.

Crec que tots aquells que ens sentim més o menys tocats per la dèria de les lletres no hem de perseguir res més sinó el senzill plaer de compartir-nos.

Llegint aquestes teves reflexions m'he sentit al teu costat, pensant i vivint el mateix que tu. Ja veus com n'és de fàcil comunicar sensacions i emocions quan hom s'atreveix a obrir el cor i escriure sobre una superfície blanca "de núvia".

Per molts "casaments"! Et seguiré llegint, amb moltes ganes.

Ep, i moltes gràcies pel teu comentari!

m'he sentit tan "atrapat" que he repetit el mot dos cops i ben seguit.

Com ens arriba a afectar un sentiment tan intens com és la por!

A reveure

és dir-te que no me l'he acabat de llegir. I és que, com la teva amiga, jo també tinc una por desmesurada per les serps. M'he imaginat dins el bany i saber que s'interposava aquella serp negra i esgarrifosa entre la manpara de la dutxa i jo, atrapat fatalment, m'ha provocat un pànic terrible. A la que ha començat a sortir la segona serp ja m'he vist atrapat (t'informo que com que sóc un xic generós físicament, evidentment no podia pas passar per la minúscula finestra redemptora!).

És a dir, que has aconseguit crear del tot l'atmosfera de terror que et proposaves.

Ja sé que no s'estila això de felicitar un relataire dient-li que ha aconseguit finalment que el lector no acabi de llegir el relat, però... no hi puc fer més.

És a dir, la més gran enhorabona!

Com he gaudit amb aquest relat! M'ha recordat el meu "Un xic de sal", també al voltant d'un gat i d'una protagonista humana femenina. En aquell, el gat s'atrevia a una petita aventura; en el teu es troba tant bé a casa que fins i tot respecta els amants de la seva estimada possessió humana.

He trobat especialment encertat tot el món de les olors (que, de fet, es converteix en la columna vertebral del relat). I, de nou, l'estil net i endreçat, l'esforç de tria en la construcció de les frases i el vocabulari.

Per moltes lectures més!

referit a un assumpte que desperta recels en alguns/es quan ha estat reconegut legalment. Em sembla que algun d'aquests profetes de mal averany hauria de llegir el teu relat per adonar-se que una realitat expressada i viscuda amb tanta sensibilitat no pot fer mal a ningú (i que, per tant, no cal tenir por de res). Però, maluradament, em temo que tots aquests/es deixarien de llegir el relat a mitges, quan s'adonessin del sexe dels dos protagonistes.

Em sembla, però, que el somni és realment utòpic: integració compartida a aquests nivells i acceptada per tots (cultures diferents, famílies, amics). Però l'utopia sempre ha mogut el món, oi?

M'ha agradat especialment el to del relat, el ritme i el vocabulari ben escollits, l'ambient d'intimitat serena que saps crear.

No acostumo a valorar numèricament, però he llegit altres coses teves per aquí i per això no puc estar-me de recórrer a aquest 10, per ajudar a valorar la producció d'un autor/a que em sembla que ens seguirà oferint regals sorprenents.

Enhorabona!

aquest tipus de relats, plens de sorpresa. Són un regal per al lector, perquè l'obliguen a romandre amb atenció fins al final. Si a més hi afegim la tendresa i el to poètic tant en la tria de mots com en el ritme (ho confesso: sóc més de prosa poètica que de poseia pura), tal com has fet tu, el resultat és excel.lent.

Enhorabona de nou!

i t'impedeix deixar-lo fins al final (i això que no acostumo a llegir relats llargs directament del web).

La història m'ha interessat moltíssim. M'agraden molt els relats que saben dossificar realitat i món extraordinari en una atmosfera que ho fa tot creïble. L'estil és, a més, elegant i es narra amb un ritme francament escaient.

Com que diuen que hem de fer crítiques no només falagueres, un parell d'observacions (subjectives i molt personals) per si les vols prendre en consideració (o desestimar-les): m'ha costat de llegir els primers diàlegs (amb els punts suspensius que tallen les frases i els comentaris del narrador molt llargs i entremig, cosa que m'ha induït a confusió) i m'esperava un final més espectacular. Però són petits detalls que potser altres lectors/es no compartiran.

No el valoro numèricament perquè no m'agrada fer-ho, però la valoració global que en faig és molt alta (molt!).

Enhorabona. Espero poder llegir-te sovint per aquí.

Salutacions.

Un bon relat, que esdevé resolt de manera absolutament sorprenent al final. M'agraden aquestes narracions on es manté la sorpresa, "jugant" legítimament amb qui s'ha decidit a iniciar la lectura i ha quedat atrapat per la intriga ja a mig relat.

Espero que n'arribin més, ben aviat.

Enhorabona!

Llegir paraula a paraula, a poc a poc. Llegir per a un mateix però sabent-ho que no fem sols. Deixar que algú ens llegeixi, amorosament.

Què més es pot demanar per als que ens agraden els "balls" de lletres?

No sóc massa avesat a llegir poesia, però no puc estar-me'n de fer-te arribar l'enhorabona per aquest poema de caramel. M'ha arribat al cor, en plena diada de Sant Jordi.

Per molts més!

Unes paraules per expressar-te com m'han agradat els teus relats. Els he trobat plens d'un lirisme gairebé poètic, d'un lirisme que només pot expressar-se des de la maduresa i la saviesa que dóna haver viscut intensament.

Realment, m'han emocionat (en el sentit literal: han aconeguit moure'm per dins).

A més, impecablement escrits.

Enhorabona!

Volia felicitar-te pel relat. És tan sincer, tan intens en la seva interpel.lació que, llegint-lo, m'he quedat glaçat.

Que difícil que és, a voltes, atrevir-se a expressar els sentiments (i tant que ennobleix i humanitza fer-ho!). Que costerut intentar fer el camí amb algú que no ens dóna allò que nosaltres oferim.

I no obstant, la porta segueix oberta. Amb el temps és possible que sigui prou valent/a per traspassar-la i dir-nos un "t'estimo!" intens i sincer (no pas a distància, covardament aixoplugat en la solitud de la seva cambra).

Enhorabona pel to i per com està escrit.

Endavant, AnNna!