Ambivalència

I

Arrecerada sota la protecció que li oferia l'ombra sòlida i porosa d'aquell objecte de corbes atrevides, escrutà, de lluny estany, el camp verge i immens que s'estenia sobre la taula d'aquella cuina plàcida. No havia pogut enfilar-s'hi sense esforç. Aconseguit el cim, es concedí uns minuts per reposar.

Mentre recuperava l'alè, es revestí de la valentia que ara li era particularment necessària. Es repetí, com acostumava a fer-ho just abans d'emprendre el combat, que a aquestes alçades ja havia adquirit una experiència considerable. Recordar-ho la tranquil·litzà. Se sabia, a més, coneguda i aclamada entre els seus, perquè l'èxit havia estat sempre el seu aliat més ferm i fidel. Somrigué. Reconèixer en ella mateixa aquesta heroïcitat, que havia arribat a transformar-se en un tret propi de la seva personalitat, en un repte permanent -un tret indestriable sense el qual la seva vida no tindria sentit-, l'esperonà a enfrontar un cop més els greus perills que sempre acompanyaven la seva tasca.

Escodrinyà de nou, amb una avidesa fora de mida, aquell vast camp d'acció. Ben aviat el detectà. El botí era allà, davant seu, tot i que un xic allunyat. No l'atemoria saber d'on procedia. Aixecà el cap per comprovar-ho. Veié com, més enllà de la terrissa blanca que l'aixoplugava, menjava, golós i silent, aquell monstre cruel i amenaçador que, emparat en la seva corpulència, se sentia l'amo absolut del territori. Si sabés tot el que existia més enllà d'on abastava la seva mirada, darrere les rajoles de les parets, sota el terra que petjava tothora amb tanta força i decisió!

Tant era que hi fos. Al llarg del temps havia aconseguit conviure amb ell. Avui, una vegada més, en sortiria victoriosa.

D'una revolada, es dirigí decididament fins a la presa que, enorme i magnífica, amb una textura exquisida, d'un daurat radiant, s'oferia a l'altre extrem de la taula. L'aconseguí ràpidament, però no pas sense esforç. L'arrapà resoludament amb la boca -aquell botí inert i desemparat no oferí cap resistència- i se l'endugué, confiada i segura, camí del cau.

Orgullosament, exhibint aquell fabulós tresor -tan fàcil havia estat obtenir-lo- cuità a escudar-se novament sota l'ombra benigna d'aquell objecte corbat que l'havia protegit just abans d'emprendre l'atac. Havia après que la valentia era una arma que poques vegades l'ajudava a vèncer si menyspreava la prudència.

Fou llavors que un nou perill l'amenaçà. Aquell gegant colossal llevà l'objecte que havia de protegir-la -ell tenia aquest poder-. Temorenca, fità enlaire. Sense deixar anar la presa de la boca el veié allà dalt, mirant-se-la, inmisericordiós i burleta, amb la rialla satisfeta. Tot d'una, l'ogre començà a rugir. Sentí una fiblada al cor. Era prou conscient que, amb la seva força invencible, aquell monstre podria escombrar-la per sempre del món que l'acollia.

Acuitada pel desig de salvar-se, apressà el pas sense deixar anà aquell fabulós trofeu, que ara aferrava encara amb més força. Corregué, intentant avançar cada cop més de pressa. Mancant-li l'alè, esforçant-se més enllà del que mai havia sigut capaç, guanyà a la fi l'extrem de la taula lliure, convertida ara en un camp de batalla on la mort, sempre goluda, s'hi sentia massa a gust. Des d'allí s'endinsà, ja més reposada, en la superfície que conformava la part interior de la taula. Ràpidament guanyà una de les potes. Descendí. Ara se sabia gairebé vencedora. Amb un nou esforç arribà finalment al cau.

Al càlid món subterrani on hi feia estada tothom la rebé amb visques d'heroi. Com li agradava sentir-se així! Explicà la seva recent proesa a tothom que mostrà interès a sentir-la -i foren molts els que s'hi interessaren-. Al llarg de la seva vida havia arribat a atresorar moltes gestes, però cap de tant meritòria com aquella.

Més enllà de la seva mort, els seus seguiren recordant-la com un dels herois més grans que mai havien arribat a existir.

II

Com cada jorn, en Manel es llevà amb aquella recança de qui se sent bruscament extirpat d'un món plàcid i acollidor. Endormiscat -i lleument irritat- es dirigí a la cambra de bany. Una dutxa fresca es convertí, novament, en el millor antídot per afrontar la llarga jornada que s'oferia al seu davant. Vestit i empolainat, es disposà a esmorzar.

Assegut a la taula de la cuina s'adonà, mentre assaboria tranquil·lament un entrepà de formatge per treure el ventre de pena i calmar-ne els planys insistents, que una miserable formiga aprofitava l'aixopluc del plat i s'encaminava, amb parsimònia insultant, cap a una de les engrunes que havien caigut sobre la taula.

Observà la lentitud dels seus esforços. Com s'hi dirigia, com l'arrapava amb decisió i emprenia el camí de tornada amb el seu botí ben exhibit, aixecant-lo enlaire amb una força descomunal. Ja tornava, per fi, a arrecerar-se sota el plat.

- Però què t'has cregut, petit i insignificant ésser? -clamà-. Així ens afartem, robant els altres?

Amb una intenció no exempta de crueltat, decidí aixecar el plat per deixar aquell intrús al descobert. No suportava els insectes.

- Hauré de comprar mataformigues. Avui, sens falta - decidí.

Just al moment en què el dit havia començat a iniciar la davallada que aconseguiria acabar per sempre amb la vida d'aquella criatura interessada i repugnant sonà el telèfon mòbil.

- A aquestes hores? Qui deu ser? - es preguntà a si mateix.

Encuriosit, cercà l'aparell i despenjà. Era la Magda. Trucava per preguntar-li com anava tot i per fer-li saber que encara se'n recordava de la darrera nit que havien estat junts, d'aquell temps tendre i juganer entre els llençols de casa d'ella. Finalitzà la conversa, després d'haver-se citat de nou, ara a casa d'ell.

- Com m'agrada aquesta noia -reconegué-. Mai m'havia sentit tan enamorat.

Deixà el plat a l'aigüera per no fer tard a la feina. Sortí d'una revolada, amb un somriure exultant als llavis.

De la formiga, no se'n recordà mai més. Mai més en tota una vida que finí amb ell mateix.