Ambivalència

Un relat de: Bartomeu Carles

I

Arrecerada sota la protecció que li oferia l'ombra sòlida i porosa d'aquell objecte de corbes atrevides, escrutà, de lluny estany, el camp verge i immens que s'estenia sobre la taula d'aquella cuina plàcida. No havia pogut enfilar-s'hi sense esforç. Aconseguit el cim, es concedí uns minuts per reposar.

Mentre recuperava l'alè, es revestí de la valentia que ara li era particularment necessària. Es repetí, com acostumava a fer-ho just abans d'emprendre el combat, que a aquestes alçades ja havia adquirit una experiència considerable. Recordar-ho la tranquil·litzà. Se sabia, a més, coneguda i aclamada entre els seus, perquè l'èxit havia estat sempre el seu aliat més ferm i fidel. Somrigué. Reconèixer en ella mateixa aquesta heroïcitat, que havia arribat a transformar-se en un tret propi de la seva personalitat, en un repte permanent -un tret indestriable sense el qual la seva vida no tindria sentit-, l'esperonà a enfrontar un cop més els greus perills que sempre acompanyaven la seva tasca.

Escodrinyà de nou, amb una avidesa fora de mida, aquell vast camp d'acció. Ben aviat el detectà. El botí era allà, davant seu, tot i que un xic allunyat. No l'atemoria saber d'on procedia. Aixecà el cap per comprovar-ho. Veié com, més enllà de la terrissa blanca que l'aixoplugava, menjava, golós i silent, aquell monstre cruel i amenaçador que, emparat en la seva corpulència, se sentia l'amo absolut del territori. Si sabés tot el que existia més enllà d'on abastava la seva mirada, darrere les rajoles de les parets, sota el terra que petjava tothora amb tanta força i decisió!

Tant era que hi fos. Al llarg del temps havia aconseguit conviure amb ell. Avui, una vegada més, en sortiria victoriosa.

D'una revolada, es dirigí decididament fins a la presa que, enorme i magnífica, amb una textura exquisida, d'un daurat radiant, s'oferia a l'altre extrem de la taula. L'aconseguí ràpidament, però no pas sense esforç. L'arrapà resoludament amb la boca -aquell botí inert i desemparat no oferí cap resistència- i se l'endugué, confiada i segura, camí del cau.

Orgullosament, exhibint aquell fabulós tresor -tan fàcil havia estat obtenir-lo- cuità a escudar-se novament sota l'ombra benigna d'aquell objecte corbat que l'havia protegit just abans d'emprendre l'atac. Havia après que la valentia era una arma que poques vegades l'ajudava a vèncer si menyspreava la prudència.

Fou llavors que un nou perill l'amenaçà. Aquell gegant colossal llevà l'objecte que havia de protegir-la -ell tenia aquest poder-. Temorenca, fità enlaire. Sense deixar anar la presa de la boca el veié allà dalt, mirant-se-la, inmisericordiós i burleta, amb la rialla satisfeta. Tot d'una, l'ogre començà a rugir. Sentí una fiblada al cor. Era prou conscient que, amb la seva força invencible, aquell monstre podria escombrar-la per sempre del món que l'acollia.

Acuitada pel desig de salvar-se, apressà el pas sense deixar anà aquell fabulós trofeu, que ara aferrava encara amb més força. Corregué, intentant avançar cada cop més de pressa. Mancant-li l'alè, esforçant-se més enllà del que mai havia sigut capaç, guanyà a la fi l'extrem de la taula lliure, convertida ara en un camp de batalla on la mort, sempre goluda, s'hi sentia massa a gust. Des d'allí s'endinsà, ja més reposada, en la superfície que conformava la part interior de la taula. Ràpidament guanyà una de les potes. Descendí. Ara se sabia gairebé vencedora. Amb un nou esforç arribà finalment al cau.

Al càlid món subterrani on hi feia estada tothom la rebé amb visques d'heroi. Com li agradava sentir-se així! Explicà la seva recent proesa a tothom que mostrà interès a sentir-la -i foren molts els que s'hi interessaren-. Al llarg de la seva vida havia arribat a atresorar moltes gestes, però cap de tant meritòria com aquella.

Més enllà de la seva mort, els seus seguiren recordant-la com un dels herois més grans que mai havien arribat a existir.

II

Com cada jorn, en Manel es llevà amb aquella recança de qui se sent bruscament extirpat d'un món plàcid i acollidor. Endormiscat -i lleument irritat- es dirigí a la cambra de bany. Una dutxa fresca es convertí, novament, en el millor antídot per afrontar la llarga jornada que s'oferia al seu davant. Vestit i empolainat, es disposà a esmorzar.

Assegut a la taula de la cuina s'adonà, mentre assaboria tranquil·lament un entrepà de formatge per treure el ventre de pena i calmar-ne els planys insistents, que una miserable formiga aprofitava l'aixopluc del plat i s'encaminava, amb parsimònia insultant, cap a una de les engrunes que havien caigut sobre la taula.

Observà la lentitud dels seus esforços. Com s'hi dirigia, com l'arrapava amb decisió i emprenia el camí de tornada amb el seu botí ben exhibit, aixecant-lo enlaire amb una força descomunal. Ja tornava, per fi, a arrecerar-se sota el plat.

- Però què t'has cregut, petit i insignificant ésser? -clamà-. Així ens afartem, robant els altres?

Amb una intenció no exempta de crueltat, decidí aixecar el plat per deixar aquell intrús al descobert. No suportava els insectes.

- Hauré de comprar mataformigues. Avui, sens falta - decidí.

Just al moment en què el dit havia començat a iniciar la davallada que aconseguiria acabar per sempre amb la vida d'aquella criatura interessada i repugnant sonà el telèfon mòbil.

- A aquestes hores? Qui deu ser? - es preguntà a si mateix.

Encuriosit, cercà l'aparell i despenjà. Era la Magda. Trucava per preguntar-li com anava tot i per fer-li saber que encara se'n recordava de la darrera nit que havien estat junts, d'aquell temps tendre i juganer entre els llençols de casa d'ella. Finalitzà la conversa, després d'haver-se citat de nou, ara a casa d'ell.

- Com m'agrada aquesta noia -reconegué-. Mai m'havia sentit tan enamorat.

Deixà el plat a l'aigüera per no fer tard a la feina. Sortí d'una revolada, amb un somriure exultant als llavis.

De la formiga, no se'n recordà mai més. Mai més en tota una vida que finí amb ell mateix.

Comentaris

  • La veritat[Ofensiu]
    pèrdix | 27-05-2005

    és que no sé trobar-li cap pega, estan molt ben desenvolupades les dues parts del relat.
    I les lloances, ja les has rebut.
    Els comentaris sobre la relativitat de la fama i el reconeixement, també han estat fets.

    Així, que més que un comentari. això és una acta de fe...dono fe que t'he llegit.

    Molt bé, Bartomeu Carles

  • volia dir-te[Ofensiu]
    peres | 12-05-2005 | Valoració: 10

    moltes coses, desprtés de llegir aquest relat fantàstic, però abans he fet una repassada als comentaris de sota i he vist que tot el que et volia dir (sobre la condició efímera i relativa de les victòries i derrotes, bàsicament) ja ha estat dit.

    Res més, doncs, felicitats i... espero retrobar-te un altre dia en aquest circ que no para de créixer...

  • Aquesta[Ofensiu]
    brumari | 05-05-2005

    fantàstica pàgina s'ha fet tan gran que gairebé cada dia podem descobrir nous autors. És formidable. Avui, en llegir el teu amable comentari, t'he buscat i t'he descobert. No em fa res dir-ho així de clar. Penso que és una de les millors conseqüències d'aquest espai.

    Puc dir-te, sincerament, que m'agrada molt el teu estil. Ets imaginatiu i escrius molt bé.
    Avui he fet una bona troballa.
    Una abraçada.

  • Felicitats[Ofensiu]
    plaerdemavida | 26-04-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat. Va de la confusió (què m'està dient...?) fins a la llum. Al final tot encaixa a la perfecció.
    A veure si podem fer camí... Vaig a veure què més tens penjat. Espero que tornem a coincidir en aquesta web immensa. Valdrà la pena.

  • Més enllà de l'ironia[Ofensiu]
    Rainer | 23-04-2005

    No només es manté fidel al to acostumat, una altra vegada Bartomeu Carles aconsegueix casar dues narracions paral·leles (per primera vegada retratades en la forma) que reuneixen accions i idees d'una manera ben suggerent. Poques vegades podrem trobar una definició més encertada de la glòria i de la victòria, sovint fonamentada en la indiferència més absoluta dels nostres enemics -dels nostres malsons. I com sempre, aquesta veritat fragmentària que són els relats de l'autor, ve acompanyada de la seva destresa habitual en els jocs de paraules, que lluny de ser banals o massa elaborats, acompanyen amb elegància el temps silenciós dels lectors (no us perdeu la darrera frase).

  • Mon Pons | 23-04-2005

    Fa temps vaig llegir un llibre que -ara-, en acabar de llegir el teu relat, m'ha fet pensar en un paràgraf del mateix que bé podria definir el que descrius. Diu així: "La naturalesa no és lineal, res és simple (...) (és ambivalent (?)), l'ordre s'amaga darrera el desordre, el que és aleatori està sempre en acció, el que és imprevisible ha de ser comprés. Es tracta d'una descripció diferent del món que convé produir en el present, en la qual la consideració del moviment i les seves fluctuacions predomina sobre la de les estructures, les organitzacions, les permanències. La clau és una altra dinàmica, qualificada de no lineal, que li don accés a la lògica dels fenòmens aparentment menys ordenats. Aquesta commoció del saber que no es produeix sense incredulitat ni rebuig, però la descripció dels nous descriptors és contagiosa. Es desplaça de la física cap a les ciències de la vida i la societat, encara quan es reconeix, en aquest últim cas, que les persones són més complicades que les partícules."

    Simplement dir-te, una vegada més, que m'agrada com escrius i com descrius els personatges i algunes escenes. D'una manera molt interessant.

    Seguirem en contacte!

  • visions diferents[Ofensiu]
    XvI | 22-04-2005

    Posiblement una formiga podria descriure'ns així. No deixa de ser trist que darrera les últimes motivacions humanes sempre hi hagi un punt d'innecesària crueltat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bartomeu Carles

23 Relats

76 Comentaris

37590 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Salutacions des de Girona, ciutat on vaig néixer un llunyà desembre de 1967 i on des de fa ja una colla d'anys torno a residir-hi després d'haver fet un petit tomb (Cambrils, Manresa, Logroño, Barcelona).

Malgrat que he picotejat en molts terrossos (la música, el magisteri, la psicologia) vaig aconseguir finalment una autèntica proesa (encara no me'n ser avenir): llicenciar-me en filosofia i lletres, secció d'història de l'art.

Ara, en aquestes terres, em guanyo la vida com a funcionari (intento ser dels que realment funcionen; no dels que es converteixen, per si mateixos, en una funció lamentable). Amb dedicació parcial, trec també el cap pel món de la docència.

Intento assaborir els petits plaers que la vida m'ofereix: una bona conversa, un paisatge colpidor, un xic de música, un àpat ben cuinat i degustat en bona companyia. És a dir, intento sentir-me part d'un món que viu i respira, ple de sons i sabors i en el qual l'amistat esdevé l'autèntica senyera que dóna sentit a tot el que sóc i el que puc arribar a ser.

Sense cap mena de dubte, el meu autèntic delit ha esdevingut la lectura i l'escriptura. Un bon dia vaig conèixer aquest web. I aquí em teniu, disposat a compartir personalitat i producció. Els vostres comentaris sempre seran benvinguts. Jo us faré arribar els meus. I, així, entre tots farem un xic més de camí.

A reveure!