Tec selecte (fi)

Quan es va començar a embolicar la troca a nivell polític i social, i els militars campaven amb total impunitat, com corcs damunt d'aquella terra eixarraïda, vam deixar oasis palúdics i manglars per vestir-nos de nou d'eremites d'aparença impol·luta amb la remor de fons de la nostra mediterrània.

La Marta em dóna la cua del conill.
Em vénen esgarrifances, quan tot acaronant aquell borralló de neu animal noto una petita punta òssia i una fiblada indecent em pregunta perquè va desar-la.
Potser la resposta me la durà aquesta novena simfonia vienesa que sento de fons.
L'Oda a l'Alegria; quina ironia: en re menor.

En Sadurní, el meu pare, va fer de pagès tota la vida.
Els seus quadres tenen una coloració extraordinàriament plúmbica, però unes pinzellades d'un èmfasi inqüestionable que el seu parlar també posseïa i del qual, jo naturalment en sóc deutora.

Sincerament, crec que es cruspia els colomins sense gaire entusiasme, gairebé d'esma i a desgana. Verament volia que el nostre projecte per llevar el plom de les aigües llòbregues reeixís.

Obro la seva darrera carta: la lletra lacrada, i començo a resseguir els seus mots asprius, lúcids i sense entrebancs.

***

Estimada Queralt,

Ben segur la teva genètica, o l'herètica (no sé pas com en dieu!), t'haurà menat a bon port.
Sé que ets l'única que seràs capaç de trobar aquest breu escrit, a dessota el darrer caixó. Tu que desxifres aquestes trenes entortolligades d'informació tan antiga, hauràs sabut interpretar, perfectament, la justa significança de cada objecte que t'he llegat.

Tenies raó, havia d'acceptar aquella màquina fotogràfica i dedicar-me a llançar abraçades més que no pas perdigonades. A la cacera incruenta que en dius.
És notablement més plaent, ben segur.

Tu ja m'ho deies, amb les teves dolces paraules: vés amb compte amb el plom, pare; ja saps com va acabar Beethoven pel seu afany per menjar les delícies del Danubi, en aquella època ja tan brut.
Ara sé què és això de la plumbosi.
Per això et deixo aquest rull de cabells per si vols confirmar que duia la metzina fins a l'arrel.

També demano que conservis els meus llibres que em feien de crosses per convertir-me en un il·lús Van Gogh de via estreta (analitza la pintura, que aquest pot ser el motiu pel qual finalment he begut oli!), però no ho crec pas.

Has de saber que t'escric amb aquesta ploma de colomí que, si no hi ha hagut un daltabaix, també la podràs inspeccionar essent lleial a tots els teus protocols i aquestes martingales que et van ensenyar quan vas anar a estudi a Barcelona.
Ja em coneixes, bromejo, sempre em va omplir de goig veure't tan joiosa explicant els teus avenços.

Tant de bo, filla, ara puguem beure de nou l'aigua d'aquest riu que ens ha vist créixer, i, si ha estat mercès al teu afany per recuperar propietats insòlites de plantes d'arreu, benvingut sigui.

Finalment et voldria demanar una altra cosa, potser igualment difícil.
Queralt, quan llegeixis aquesta carta fes-ho en veu alta.
Atès que, dins de cada caixó hi has trobat molts objectes, però tots ells són en el fons sentiments, paraules, que són ben nostres i m'agradaria que pervisquessin més enllà del record i que tothom en tingués coneixença.

Per cert, no t'emmelangeixis ara noia.
No facis salat i te'm quedis fadrina.
Posa-hi enteniment... i seny!

T'estima,
Sadurní
***


Uns moixons s'han deturat prop dels rosers enfiladissos, mentre jo engoleixo -com la Marta- aquesta aigua bella del pou.

Fa una estona en sentia el soroll de la corriola i, ves per on, substituïa l'exaltació musical vienesa i ara, al final, són aquests animalons enamoradissos que prenen tot el seu protagonisme i m'exhorten a enllestir la feina sense presses, però amb diligència.
Tanmateix, mai sota la fèrula i la temença, sinó amb el coratge dels qui tenen per arma, entre els seus dits, la força d'eixorivir, de nou, els preuats mots: el tec més selecte.