Sense afany recaptatori

El despertador ha sonat exactament igual que ahir. El terra era tan fred com sempre i les sabatilles s'havien amagat dels meus peus tal com solen fer-ho dia sí, dia també. Resumint, que res m'ha avisat que avui seria diferent del que jo esperava, o sigui: una repetició idèntica dels últims milers de jornades que he viscut, en letàrgica successió.

M'he aixecat amb la mateixa mala llet de sempre, mentre pel meu cap passava el menú d'excuses de cada dia. Com de costum, he hagut de lluitar amb totes les meves forces per no trucar a aquella feina de merda, que m'aliena i m'esclavitza per un sou indigne, i fer-ne servir alguna per justificar el meu absentisme laboral. Ja sabeu, les històries clàssiques: se m'ha mort la iaia; el meu pis ha cremat pels quatre costats; han arribat els extraterrestres; he agafat l'Èbola.... Res massa creatiu.

L'aigua de la dutxa m'ha caigut al damunt amb l'apàtica desgana de sempre, i, com sempre, una mica més freda del que m'hauria agradat. De fet, dir-ne dutxa d'aquell filet de líquid tebi és tan exagerat com dir-li artista al David Bisbal. Però tampoc era el moment de posar-se transcendent. Minuts més tard, mentre em rentava les dents davant el mirall, he estat a tres centímetres d'un atac d'angoixa. Sí, d'acord. No és la millor manera d'encetar un dilluns. Però, entre vosaltres i jo, xatos, tenia motius per sentir-me... diguem-ne "una mica depressiu".

Jutgeu vosaltres mateixos: m'acosto perillosament als quaranta. Professionalment, estic a un pas del fracàs més absolut i a un món de l'èxit moderat. Podria fer servir l'excusa que he prioritzat la meva vida personal sobre la professional... si no fos perquè la meva vida personal és, senzillament, llastimosa. No tinc parella i només dos o tres succedanis d'amic. Fa... deixem-ho en "massa"... que no tinc sexe decent sense pagar i com que tampoc tinc calés per pagar-me'l, simplement he d'admetre que el meu darrer clau que es pugui anomenar així es remunta al segle XX. És clar, em queda l'onanisme. Però, entre nosaltres, explorar la meva sexualitat en solitari fregant la quarantena em pareix tan patètic com em semblava haver d'anar al cine sol un diumenge a la tarda quan en tenia divuit.

Amb aquest panorama, no és d'estranyar que, quan he agafat la maquineta d'afaitar, m'hagi hagut de prendre uns segons per decidir si la feia servir per rasurar-me la barba o per tallar-me les venes. Finalment, ha guanyat l'us tradicional i he decidit acurtar al màxim el meu vell facial mentre em deixava créixer una mica més els vasos sanguinis.

Una tassa de cafè dolent i unes galetes pansides després, estava llest per encarar una altra setmana gloriosa. He baixat amb desgana els tres trams d'escala que em separaven del carrer i m'he disposat a sortir a...

Collons!

La vorera havia desaparegut.

De fet, tot el maleït carrer Torrent de l'olla (sempre m'he preguntat a quina olla es deuen referir...) s'havia fet fonedís. Per comptes de l'asfalt, els cotxes i els edificis de sempre només hi havia un buit blanquinós, que no convidava gens a aventurar-s'hi. He tancat la porta de cop mentre intentava recordar si, per un d'aquells error freudians, no hauria omplert la cafetera amb polvos matarrates i ara n'estava patint les conseqüències. Però, o Nescafé es dedica darrerament als raticides sense que jo me n'hagi assabentat, o el que havia begut era només un cafè raonablement aigualit.

"Joan, deixa't d'hòsties", m'he dit a mi mateix, mentre feia un esforç suprem per asserenar-me. "Ara surts al carrer i te'n vas a la feina, que ja no tens sis anys". I després d'aquesta exhibició de racionalisme, he tornat a obrir la porta, disposat a seguir amb la meva infecta, però al cap i a la fi, segura i familiar normalitat.

Sabeu què? La realitat és tossuda ...el carrer seguia sense ser-hi.

He tornat escales amunt, ple de neguit i desconcert. Val que fa temps que clamo en silenci per un canvi. Però no m'estava referint a això! No em pot passar com a qualsevol d'aquells tios de les pel·lícules? Ja sabeu què vull dir... conèixer una bona noia a la màquina de fer fotocòpies; o que em toqui la rifa; o descobrir i desbaratar una conspiració internacional per conquerir el món... Coses normals, hòstia!

Ni a la tele ni a la ràdio deien res que els carrers haguessin estat substituïts per un buit blanquinós. El que més s'hi acostava era el Basses, qui, al capdavant d'un equip feliç de matinar per nosaltres, li buscava les pessigolles al batlle Clos tot preguntant-li sobre la seva endèmica afició per canviar blocs de pisos per avencs de dimensions de camps de futbol, sense preguntar-ne el seu parer als veïns afectats. Mentre, a La Teva, el Cuní demanava a l'audiència si creia que l'AVE arribaria a Barcelona el 2025 o el 2040 (guanyava el 2040 per golejada). I a les emissores del país veí tampoc no semblaven saber-ne res. Com de costum, l'Iñaki entrevistava al president del Govern, el Luis es mirava el melic i el Federico demanava a crits que els tancs entressin a Plaça Catalunya i passessin per les armes d'una vegada a tots aquells que es neguessin a reconèixer que català i valencià són tan diferents com el swahili i el polonès. Pel que es veu, la sobtada desaparició de la via pública no es mereix l'atenció dels grans comunicadors d'ací i d'allà. Fantàstic!

M'he deixat caure damunt del sofà, mentre em preguntava què podia fer. Si tornava a faltar a la feina el més probable és que em fessin fora. Irònic, tenint en compte que aquesta vegada, sí que tenia una bona excusa. Però el darrer cop que havia fet campana, la meva cap ja m'havia avisat que en els darrers quatre mesos se m'havien mort tres iaies i que ells no em pagaven el que em pagaven (gairebé res, val a dir-ho) pel que jo els hi estava tornant (gairebé res, què esperaven?). La pega és que tinc l'aigua al coll i necessito aquesta propina que ells anomenen, pomposament, "Sou", per anar tirant mentre no trobo res millor.

Total, que em disposava a trucar a la feina i explicar la història més absurda que s'ha sentit des de fa uns 2000 anys. Sí, home, quan uns genis amb una gran visió del marketing van escampar que un pobre profeta al que els romans havien pelat tres dies abans s'havia aixecat de la seva tomba, així, com si res; i que si volies que a tu et passés més o menys el mateix només havies de seguir tres o quatre instruccions molt senzilletes i donar-los almoina cada diumenge! Tot just despenjava l'auricular, quan ha sonat el timbre.

Aquell ding-dong, habitualment irritant, m'ha sonat millor que la sisena de Beethoven. Tant, que mentre em precipitava cap a la porta, m'he qüestionat seriosament si no seria veritat tot allò de la resurrecció i la resta de mandangues. És ben bé que no n'aprendré mai...

A l'altra banda de la porta hi havia un homenet calb, grassonet i amb ulleres de pasta, que duia una petita cartera de pell sota el braç i esgrimia un somriure falsament afable.

-Bon dia. Servei municipal d'us de la via pública. Li porto el rebut d'aquest mes. Són tres-cents cinquanta euros de res.
-Perdoni? - He aconseguit respondre.
-Vostè tampoc ha rebut la nota informativa? - Ha sospirat l'homenet amb infinita desgana - No sé per què els paguen als d'informació al ciutadà. Si es que es passen els dies fent-se palles i jugant al ping-pong en hores de feina!
-Perdoni? - He repetit, reconec, ja una mica espantat.

L'homenet ha semblat resignar-se a la seva sort, i, adoptant el to del qui vol ensenyar alguna cosa a un nen de sis anys al límit de la minusvalidesa psíquica, ha començat a explicar-me:

-Veurà es tracta d'una nova taxa endegada pel Consistori. El constant creixement del nombre d'habitants de la nostra bonica ciutat comença a provocar embussos de vianants als carrers. Per això, l'Ajuntament, sense afany recaptatori i només com a mesura d'higiene urbana, s'ha vist obligat a instaurar aquesta nova taxa, encaminada a fer més fluid el tràfec de vianants per les nostres vies públiques, facilitant així els desplaçaments a peu dels contribuents.
-Perdoni? - He mormolat per tercera vegada, sentint-me ja, directament, imbècil.
-Que vinc a cobrar l'impost per anar pel carrer - m'ha escopit l'homenet, amb el to del qui ja s'ha cansat d'orgues- Són tres-cents cinquanta de l'ala. I en efectiu o targeta. Res de talons, que ja ens coneixem...

La brutalitat de l'afirmació ha tingut l'efecte positiu de fer-me copsar, per fi, la meva situació. Estava tractant amb un empleat municipal. Un funcionari que cobra un sou gràcies als meus impostos i que, en justa correspondència, té com a missió la de protegir els meus drets i fer més senzilles les meves relacions, i les dels altres contribuents, amb l'administració. I si no ho fa amb la correcció, eficiència i amabilitat degudes, sé que puc acudir als seus superiors: els polítics. Uns representats del poble amb genuïna voluntat de servei, escollits lliure i democràticament gràcies al meu vot i que, en justa correspondència, són on són amb la única finalitat d'administrar amb honradesa i eficàcia el poder que el poble ha delegat en ells, per tal de protegir-nos i facilitar-nos la vida als votants.

En dues paraules: estava perdut!

Encara que no ho sembli, però, sóc un optimista incurable. De manera que he pensat que si m'hi esforçava una mica, encara podria raonar amb aquell ímprobe funcionari i reconduir la situació cap uns plantejaments, diguem-ne... més humanistes.

-Tres-cents cinquanta, diu? És que ara mateix no tinc tants diners a casa. Si em deixa el rebut, jo mateix em passaré a pagar per les dependències municipals.
-Xicot, em sap greu - M'ha contestat aquell dròpol amb un somriure burleta - Però tinc ordres estrictes de cobrar per endavant. Si no hi ha calés... no hi ha carrers!
-Però, però... això és...
-No s'hi esforci, cregui'm. Els cobradors municipals a domicili estem entrenats per casos com el seu. Hem seguit un curset creat per funcionaris de l'administració Bush que ens ha fet immunes a tota classe d'ins
ults i ens ha extirpat de soca arrel qualsevol besllum de pietat. Fins i tot, l'aviso, som experts en set tipus diferents de defensa personal. Les meves mans, encara que no ho sembli, són armes letals...

I dit això, ha girat cua i ha sortit de casa donant un cop de porta. Amb prou feines he pogut reaccionar i he estat capaç d'arribar a temps per treure el cap a l'escala i preguntar-li:

-Però, tros de cabró, si no em deixa sortir de casa, com vol que reuneixi els calés per pagar-li?
-Truqui a algun amic i demani-li els diners - M'ha respòs amb aire de perdonavides - I si em torna a dir això de cabró, pujo i li ensenyo tres claus d'Aikido... Imbècil!

I ha sortit al carrer amb un aire de dignitat impropi d'un individu de la seva professió.

M'he quedat allí, palplantat, amb mig cos a cada cantó de l'envà i la sensació d'estar vivint un malson. La situació havia derivat cap a una dimensió surrealista, com només poden adquirir-la les relacions entre l'individu i l'administració. Amb tot, i per molt que em fotés admetre-ho, l'homenet m'havia proporcionat la meva única via d'escapament. He agafat el telèfon, mentre pensava desesperadament amb qui tenia prou confiança com per donar-li una estocada de tres-cents cinquanta llagardos. Finalment, He arribat a la conclusió que la única possibilitat era el Jaume, un amic de la infantesa amb qui, no sé ben be per què, he seguit en contacte després de tants anys i amb qui m'uneix una vaga relació d'amistat, fonamentada en no entenc ben bé què. He marcat els números, febrilment, i esperat amb impaciència mentre sentia les trucades. Una, dues, tres, quatre...

-Digui?

Uf, salvat!

-Jaume, sóc el Joan. Escolta, necessito que em facis un favor molt gran...
-Joan! Sort que em truques, xato. Mira, no t'ho creuràs, però és que... m'han pres el carrer!