Relat a relat

Volia dir-te que m'has fet el primer i el centè comentari, i per casualitat he topat amb aquest relat. M'has emocionat ( i molt molt ... ) una abraçada ben forta, i moltes gràcies per aquest realt que has compartit amb nosaltres i per els teus comentaris.

Lídice (em permets que encara et digui així?), la meva mare encenia espelmes, saps?, una al seu quarto, tot el dia, i una altra a l'entrada de casa, i una tercera dedicada a un nen Jesús que tenia al costat del seu silló preferit. Això em sembla recordar que ho feia ja des d'abans de morir el meu pare, però no n'estic segur del tot, perquè el meu pare va morir-se força abans que ella. I a mi i als meus germans, quan anàvem a veure la mare, ens feina una mica d'angúnia i de vegades pensàvem que podria passar una desgràcia i que un dia cremaria tot. I li ho advertíem, però ella ens contestava que mai no s'havia cremat res i que ni tan sols hi havia hagut cap ensurt, i la meva mare se'n va anar un bon dia i la casa, que era de lloguer, es va quedar sense ningú que hi encengués espelmes, i quan hi passo al davant, que és sovint perquè jo visc força a la vora d'aquell pis, sempre penso que és una llàstima que ja quedin poques persones al món que mantinguin flames enceses tot el dia. I això em fa posar trist. Però llavors penso que hi ha flames virtuals com les que enceneu de tant en tant alguns autors i autores de RC i em poso content.

Mèxic, a la llunyania segueix vinculat a mi per un dibuix que tinc a l'esquena i no em puc (ni vull) treure'm. El relat, com una idea darrere una altra, escrita amb la senzillesa perduda de qui mira el cel des de la finestra i deixa que els seus pensaments divaguin... M'ha agradat aquest tros, especialment: "els cinquanta relataires que ja han travessat la frontera de la virtualitat perquè el llibre és un pont, un pont que et condueix al món real on els petons tenen gust de vida i les espelmes fan llum per il·luminar els nostres somnis". Quasi poesia.

Biel.

Com et diu en Xavier Valeri, és un relat molt dolç, suau, tranquil. Hi ha unba cosa que em fa una mica d'angúnia, però... si posen espelmes als morts, a Mèxic... n'hem de posar als autors?

M'han agradat especialment dues coses: el ritme i la sensació que m'ha trasmpès. Ah! i el descobrir-te. És el primer relat que et llegeixo, però no serà l'últim.

Salut!

Marc Freixa (Joan Petit)

la lectura, els lectors, els autors i llurs cares que no coneixem. Tot un món. Un univers en què tendim a posar faccions a qui no coneixem, però que a través de les seves cartes, (les de la Dolça) i ara els emails (com els del seu fill); o dels relats se'ns representen d'una manera o altra.

M'ha agradat molt aquest relat, possiblement, per la descripció que fas de l'estat de la Dolça, la pèrdua de memòria i l'atenció que la dona necessita, seguida de la preocupació del fill que, talment, segueix l'activitat de la mare, però tenint com a interlocutora, ara virtual, la néta de la dona a qui escrivia la mare.

Molt bonic. Et felicito i t'haig de dir que llegeixo els teus relats, des que vaig tenir l'ocasió de fer-ho amb El fill dels balcallaners i penso que ets molt bona escriptora, M. Victòria.
Et dono la puntuació i el meu vot.
Molts petons

que presentes al teu relat són molt interessants. De vegades, allò que ens imaginem sense conèixer adquireix un valor especial. Una mica màgic.

De fet, la sensació que descrius respecte als relataires i la Dolça (m'ha agradat molt aquest paral·lelisme) podria comparar-se d'alguna manera amb la lectura d'un llibre. Coneixem els personatges a través de la perspectiva de l'autor, però amb la imaginació els posem una cara, una veu o una història que van més enllà del llibre. Potser aquest és un dels aspectes més particulars de la literatura: l'obra es converteix en una altra per a cada lector.

Bé, deixo "d'enrotllar-me" i et comento una mica el relat. Està molt ben construït i té una lectura molt agradable. Me l'imagino com a un article d'opinió en un diari. Comparat amb l'altre relat teu que he llegit ("El fill dels bacallaners") - una bona història - crec que has millorat molt en estil.

Felicitats i continua escrivint, que ho fas molt bé!

Tinc aquesta sensació de conèixer a molta gent només amb les seves paraules, la manera d'escriure difícilment pot amagar uns sentiments i una sensibilitat que viu molt dins nostre. Molts cops parlo de vosaltres a taula sopant, dient com m'agradat tal o qual relat i el comento. No sé se'm fa estrany, perquè jo no era gaire amant d'aquest tipus de pàgines, però reconec que sento un vincle d'unió molt gran en el que llegeixo i les persones que hi han al darrera dels escrits i gaudeixo enormement compartint aquests moments d'intercanvis literaris i de diferents punt de vista de les coses.
Espero impacient poder tenir el llibre a la mà i poder-lo llegir...
Un relat tendre i amb moltes flames enceses a l'esperança de gaudir de l'escriptura, de deixar volar somnis i de portar cada cop més endavant la nostra estimada llengua.
Una abraçada i un vot!

ni sabia que es poguesin posar els autors preferits, qua escrivia l'anterior misstage he vist el meu nom i no sabia de que anava ... gràcies per incloure'm entre els teus preferits .. no m'ho haguera pensat mai .. per mi és un honor que una persona que escriu tan bé com tu li agradin les meves "cosetes" ...

Aquesta vegada una besada, aferrabraçada, petó, tot lo que vulguis ..

Conxa

tornar-te a llegir, ja saps que també a mi em falten paraules per comentar els relats però que escrigui aquestes 4 retxes sense massa sentit vol dir que he gaudit com sempre amb els teus escrits ...

Una aferrada

Conxa