regal per la nina del Marc Freixas

LA MARINA I LA LLUNA VAN AL PARC


Una vegada, la Marina i la Lluna van anar al parc. No era un parc qualsevol, no us ho pensséssiu pas, era un parc... màgic.

-Oh, mira, mira -deia la Marina-. Vine, Lluna, dona'm la ma.
-Aum ooo gugu mama pam -contesta la Lluna amb entusiasme, tot picant de peus a terra amb força.

I així, agafadetes de la ma, es van quedar una estona palplantades enmig de la sorra, decidint quina era la màgia que volien utilitzar. Els papes, mentrestant, s'havien assegut al banc. De primer es pensaven que s'haurien d'aixecar contínuament i estaven tensos. A poc a poc van deixar que els omplís la màgia i van començar a escriure. El Marc, més tranquil perquè la Marina ja era grandeta, es mirava la Lluna i li va fer aquesta poesia:

LA NENA DE LA XINA

Ullets :

ametllats,
i dolços,
i ensucrats.

Amor :

infinit,
i intens,
i molt tendre.

Xinesa :

nineta,
i menuda,
i preciosa.

La nena de la Xina :

ullets,
i amor,
i xinesa.


La Glòria, també tranquil.la perquè la Lluna estava molt ben vigilada per la seva amigueta, es va inventar un joc:

Marina, Lluna,
agafeu-vos de la ma
i mentre feu giravoltes
canteu aquests comptes.
Un i dos i tres i quatre,
la meitat de vint-i-quatre,
vint-i-quatre i vint-i-cinc,
set i vui i nou i cinc.

-inn -exclamà la Lluna.
-Queeeè? Cinccc? -preguntà la Marina, amb la seva veueta fina.
-És un joc que s'ha inventat la tieta -aclarí la Lourdes, somrient com acostumava.
-Què vol dir, mama? -li preguntà sa filla.
-Ah! Té el seu misteri, saps quant fa, tot això?
-No.
-Venga, niñas, sigamos el juego -digué el Txetxu, l'altre papa-. Cogeos de las manos, dad una vuelta y...

Sabeu quant fa, tot això?
Us ho diré de bo debò.
A veure, somrieu ensenyant les dents
i digueu, amb força: CENT.


-eenn -exclamà la Lluna, mentre corria cap al tobogà.
-Ceeeent! -repetí la Marina, també a punt d'apretar a córrer-. Lluna! Lluna! Espera'm!

Mentre el Marc i la Glòria seguien escrivint i llegint-se mútuament les seves poesies, la Lourdes i el Txetxu van trobar la màgia del parc i també corregeren cap al tobogà.

-Olé! Olé! -cridava la Marina, mentre se li omplia la veu d'entusiasme-. Vine, mama, tira`t amb mi.
-Lluna, ven -digué el Txetxu-, siéntate delante de mí y nos tiraremos juntos.
-Ah papa -respongué la Lluna, complint la seva careta de rialla.

I així van passar molta estona fins que es féu l'hora de dinar. Per acomiadar-se d'un parc tan i tan màgic, els quatre papes i les nenes van formar una rotllana i cantaren "El Corro de la Patata".

-No, si vos plau -es queixà la Glòria-, que ja estic marejada de tant fer tombs.
-Jo també -confirmà la Lourdes.
-Pues juguemos al "Corro Chirimbolo" -proposà el Txetxu.
-No l'havia sentit mai -digué el Marc-. Com fa?

El corro chirimbolo
Un pie, otro pie.
Una mano, la otra mano.
Un codo, el otro codo.
La nariz y...
... el morro!

-Papa -preguntà la Marina-, perquè el tiet li diu "pie" al peu?
-Doncs perquè la vertadera màgia consisteix a dir una mateixa cosa de moltes maneres diferents.
-Ah pau! -exclamà la Lluna, tot donant tombs sobre si mateixa i mirant-se el peuet.
-Ja ho entenc, com la Lluna, ella té un llenguatge propi, oi, papa?
-Tu també el tenies -li respongué la Lourdes-, fins que vas començar a parlar sense parar.
-I això també és màgia?
-I tant!
-Marina! Lluna! -preguntà la Glòria-, quina cosa hi ha que us faria molta, molta il.lusió?
-Menjar! -exclamà la gran.
-Nyam nyam nyam nyam! -cridà la petita mentre ja començava a córrer.

No us penséssiu pas, però, que en sortir del parc, se n'anés la màgia. I sabeu per què? Doncs perquè la màgia és a tot arreu. En dir les coses de moltes maneres, en agafar-se de les mans, en menjar a gust, en escriure, en córrer, en... dir-se, per exemple:



PASSIU-BÉ!