al cementiri

Vespre fred i ventós d'hivern.
No era massa tard, però la llum i el vent creaven la impressió que el sol no lluiria més estona.
Feia ja molts dies que volia entrar en el cementiri . El vent xisclava entre els alts xipresos.
Xipresos alts i amples de color verd fosc, amb les fulles ben apretades, com si
tinguessin por del lloc on eren i no volguessin sortir soles. S'estenien a la porta principal del cementiri,
a banda i banda d'un camí de pedres grises. Al final, una ermita romànica de murs sòlids i embrutats
pels dies passats i per les penes. S'alçava sobre un pedestal on s'hi accedia per quatre escales, una a
cadascun dels punts cardinals. Mirant per l'esquerra, tot un seguit de tombes posades en rotllana, com
si els morts volguessin ballar sardanes o jugar a cartes o explicar-se contes a les nits tenebroses què,
dèien, els agradava sortir.
Vaig enfilar-hi a poc a poc, sentint el soroll del vent i el cruixit de les branquetes a cada pas. La rotllana
de tombes era a dalt d'un petit montícul i vaig haver de pujar per unes escales. A la dreta, un àngel tapat
per una caputxa em mirava malignament, com si em volgués fer pagar pels pecats i els horrors viscuts pels
qui ja no vivien. Era de marbre blanc i em vaig obligar a mirar-lo força vegades fins que me'l vaig aprendre
i ja no em feia més por. Aleshores vaig pujar i caminar fins el bell mig del cercle, on hi havia plantada gespa i
més arbres. No xipresos, d'altres. Crec que tarongers. No ho sé. Totes les tombes em miraven. Algunes eren de
pedra. Altres, de marbre. Totes hi duien el nom dels difunts. A la majoria n'hi havia dos, deien, per exemple:
la família Rocabrú-Vilajoana, l'amadissima esposa a son marit, mort a l'edat de 56 anys el 1900. A sobre, en
una altra placa més petita, ella, morta el 1919 a l'edat de 70 anys. Vaig tornar a mirar els llargs xipresos, que
ara es barrejaven amb la capella i el blau fosc del cel, a punt per quedar-se negre negre. Al darrera ja s'hi
dibuixava la lluna rodona, plena de blancor i lluïment. Vaig anar-hi.
Tot caminant caminant vaig trobar una altra capella, aquesta amb els finestrals de colors, amb formes de sants
i de Jesús. Al voltant no hi havia xipresos, només tombes posades de qualsevol manera. La
majoria de marbre, moltes de pedra, totes duien els noms de la família. Tocant a les parets del cementiri hi havia
les dels pobres, tristes creus de fusta o de ferro i el nom del no viu. Jo no sabia ben bé quina una en buscava, només
que quedava a la part esquerra, la més vella. Així doncs, vaig tornar al cercle. Però no el vaig saber trobar. Tot d'una,
els camins de pedres semblaven canviar de lloc i no podia veure la sortida. El vent m'empenyia amb malignitat cap
a la capella i jo no hi volia entrar. Vaig apretar a córrer i llavors el vaig tornar a veure: el cercle de tombes amb l'àngel
malvat al davant. Aquest cop, però, es movia, era viu. Us ho juro. Em va venir a buscar i, tot agafant-me de la ma, em
ficà al bell mig del cercle. Girant el cap em vaig adonar que les reixes del cementiri ja eren tancades. Abans d'hora.
El cel, tot fosc, no deixava veure quasi bé res. Al terra, uns ciris, lluïen ànima de flama. Jo, al mig del cercle vaig veure,
esporuguit i tremolós, com els morts s'aixecaven dels seus jaços i com s'agafaven de les mans i formaven una
fantasmagòrica rondalla al meu voltant. Al compàs del ritme del vent i de les branques que trepitjaven en moure's,
van cantar la cançó dels morts, la cançó dels esperits del cementiri que, cada any una nit, sortien de llurs tombes.
Jo, enmig, sentia com el vent m'agitava els cabells i com l'àngel maligne em clavava sa mirada freda. No tenia temps
de res. Ja s'apropaven! Ja s'apropaven!
Ja s'apropaven.

---------------------------------

Tota la nit dansant i gemegant, jo corrents paorit i tement-ho tot. A l'endemà, una calma serena i una pau santa. Dels
successos de la nit, només en restaven els ciris, encara encesos, i una tomba més al mig del cercle. Una tomba amb
una inscripció estranya:

Balla balla negra nit,
a l'endemà descansaràs.
Només tornaràs a sortir
el dia de Sant Blas.

Pobra ànima esporuguida i no més mortal, un hetxís malèfic em ficà allí dins i només un altre hetxís me n'hi
traurà. Ajudeu-me! Ajudeu-me!
Ajudeu-me.