Episodi puntual en les vides de Perot lo Lladre i Vicentot lo Poeta (regal pel Vicenç Ambrós)

Un relat de: Shu Hua

Conte dedicat al Vicenç Ambrós, convina el relat d'un fet real del seu admirat bandoler Perot Rocaguinarda i una mica de misteri. Espero que aquesta faula sigui al vostre gust.

-Amic Perot, no ho acabo de veure massa clar. Ai!
-Compte, amic Francesc, no badeu, que caminar pel bosc no és com Barcelona... ni com Vallfogona.
-Ja me n'he adonat.
-Us en penediu?
-D'acompanyar-te? De viure una aventura? No, a fe. Només...
-Patiu per si us reconeixen.
-Si no et conegués tan bé, diria si no has après l'art del bruixot.
-Valga'm Déu que no! Tota una vida amagant-me ha encès la meva intuïció.
-Ho deia de broma. Estic una mica nerviós. Si el bisbe de Vic em veiés...
-Ja. He tingut una idea. Prengueu aquesta capa i amagueu-vos a sota. I feu-vos anomenar pel vostre segon nom.
-Vicent?
-Vicentot.
-Ah! M'agrada. Vicentot lo Lladre?
-No pas: Vicentot lo Poeta.
-Ai, amic meu, valores massa quatre ratlles que et vaig dedicar.
-De cap manera, senyor, que em van plaure en demasia.
Quan baixes de Montseny, valerós Roca,
com si una roca de Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara:
que per a tu, sa fúria tota és poca.
A ningú al cap de tantes bales, toca,
lo qual no veja, si et pot fugir la cara;
que ton valor insigne no repara,
tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,
qui et persegueix de son, qui persegueixes
ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,
i diga't "senyoria", que ho mereixes
per lo millor pillard del Cristianisme.
I així convingueren i així anàren ambdós amics, bosc amunt, camí avall, cova profunda, riu endins. Passaren dies i setmanes i, a la fi, aquell anomenat "Vicentot lo Poeta" aprengué d'allò més sobre herbes remeieres, d'arbres i arbusts i d'estratègies de l'amagatall. Ell, que era un senyor científic i poeta, home d'estudis i de religió, es complaïa en observar les coses de la vida i els fets humans. Per això acceptà, un bon matí, la invitació de l'invicte Perot, malson del bisbe de Vic, del duc de Monteleon, del mateix rei... i de si propi. Vida tan aventurera, tan poc tranquil.la, tan solitària. No us ho creure-ho, li havia confessat feia poc, el que més trobo a faltar és la vida social; jo, que l'odiava.

-Perot! Perot! Fixa't!
-Què? Què passa, Barceló?
-Gabriel, quin enrenou -intervingué en Vicentot-. I doncs?
-No ho sentiu? Pareu orella. I, amic Vicentot...
-Perdona, no et diré més pel teu nom, sinó per l'àlies.
-Déu n'hi do la vostra intuïció també va fina! -s'exclamà en Perot.
-És que sóc un bon aprenent vostre. I aquesta música?
-Això! -sospirà en Barceló-. Per fi em feu cas. És el ball de Taradell.
-Guaiteu! -digué Perot en veu baixa-. Els colors de les noies.

I així van romandre una estona, mirant i envejant. Colors i ritmes. Tambors, timbals i flabiols. Passes lentes i passes ràpides. Faldilles al vent, aromant l'aire amb colors bonics. Sense saber com ni per què, d'altres colors van omplir els ulls dels taradellencs. D'altres ritmes els acaronaren les oïdes. D'altres pors se'ls albergaren en els cors. Les capes dels bandolers avençaven al compàs de les faldilles de les noies. Capes avant, faldilles enrere. Esquitxades de plors. Esquitxades de tenebre.
L'observador Vicentot, fent honor al seu àlies: lo Poeta, es deixà envair per la lenta barreja de robes. D'alguna manera, els proscrits convenceren les vil.latanes de ballar plegats. I aleshores començà el ball i les aromes. A herbes del bosc, a carbó de llar, a suor de pagès, a por de caure empresonat. Fadrines de cintura estreta i matrones vigilants. Fadrins molestos. Bandolers arrogants. Colors en l'aire. Aulors en les robes. Quina màgia esdevinguda!, pensava l'artista, del no res ha sorgit un instant de completa harmonia, de naturalitat en la lluita, de pau en la vida.

-Vós no balleu?
-Fadrina, els meus balls són de ploma i tinta.
-I les passes, senyor, i el ritme?
-Em ve de les paraules convertides en poesia.

Anys més avall, lo Poeta es féu famós, no per aquell episodi, sinó per la seva obra literària en conjunt. De ben segur, però, que un esdeveniment com aquell li ompliria la ment i la ploma per escriure'n mil poemes. I l'episodi puntual acaba aquí. Les cròniques anotaren per sempre més aquell ball de fadrines i bandolers. L'atmosfera, el bosc, les pedres de la plaça, les paraules dites i les pensades... i les escrites s'encarregaren de deixar-ne emprempta per sempre.
De tal manera fou així que més anys avall un altre poeta, un altre Vicenç, que mai veié tal ball, heretà les melodies impregnades en l'aire. Les paraules deixades a la sang dels homes. Sense ser conscient de perquè, es posà a escriure uns versos impregnats a l'aire. Ell, amb la inconsciència pròpia de la joventut, es féu seves les paraules del vent:



Un dia serem Sants.
Tindrem, per onomàstica, l'u de novembre.
El Dia dels Oblidats.
Per què la Humanitat oblida massa de pressa
aquells que un dia
també foren Humanitat.
Tenim una memòria fràgil.
Més i tot que nosaltres mateixos.





Ah! El misteri? Una endevinalla. Amic Vicenç (i naturalment, amigues i amics relataires), sabries dir qui és aquest Vicentot lo Poeta? Un home de lletres famós que li escrigué un sonet a en Perot i que, de segon nom, duia el teu? Per més pistes, era un religiós i es movia entre Barcelona i Vallfogona.

Comentaris

  • Ambient històric[Ofensiu]
    Tere SM | 18-04-2008


    El relat es mimifica en l'època històrica que descriu, utilitzant fórmules arcaiques del llenguatge i descrivint escenes de la vida de l'època dels bandolers. La idea m'ha semblat interessant però, al meu entendre, es podria millorar en dos aspectes.

    El primer, els diàlegs. Són tan curts i tan ràpids que és difícil saber qui parla i qui és. Tal vegada seria millor menys diàleg però una major descripció dels personatges en si.

    El segon, la profunditat de la narració. S'expliquen moltes coses, però totes fan la impressió de ser un "resum" de la veritable història. Alhora, la història s'acaba just quan augmenta la tensió per saber com acaba l'escena del ball al poble entre les fadrines i els bandolers. Potser hauria estat enriquidor utilitzar aquesta escena com a centre de gir de la narració per tal de donar unitat el text.

    En conjunt, lectura molt agradable. Com a regal a un relataire, insuperable.

  • Vols publicar a www.guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 23-05-2006 | Valoració: 10

    Hola

    Sóc l'Antonio Mora Vergés [ el de La Vall del Riu Vermell, recordes ? ].
    Sóc el coordinador literari dela pàgina esmentada, i m'agradaria molt rebre aquest relat i qualsevol altre teu.

    La Vallfogona que s'esmenta és la de Riucorb ?

    mora.a@guimera.info

  • Llibre | 31-08-2005

    Ben trobat, Shu Hua.

    Efectivament: el Vicenç ja pot estar ben content d'aquest relat dedicat.

    Fins aviat,

    LLIBRE

  • Genial.... el meu últim coment[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 24-04-2005 | Valoració: 9


    Es nota que t'agrada contar... explicar... fas viure el relat... ets una rondellaire.
    Tens moltes picades d'ull. Ens tornes al mon dels bandolers que jo ja vaig entreveure a la Psicologia de les mones.

    Fas uns diàlegs entretinguts, irònics i ben trobats i saps usar el registre històric i el llenguatge medieval.

    Tanmateix t'hauries de plantejar el lligam entre les diverses parts del relat, que tenen alts i baixos i sotracs... les connexions entre una part i la següent jo potser les treballaria més.

    M'ha agradat molt...

    Aquest és el meu últim coment... es que noia tens molts relats i molt bons, seguiré llegint perquè sobre tot el teu registre medieval m'encanta... però per aquesta setmana ja vaig de bòlit... espero que el teu coment t'hagi resultat profitòs... però t'animo a que segueixis... m'agrada el teu estil.

  • m'ha encantat.[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 21-04-2005

    Glòria!

    no t'havia llegit, encara, i a partir d'ara no m'ho perdo. Aquest relat és preciós. Se m'ha fet curt, la veritat, però l'ambientació, el llenguatge emprat i les descripcions m'han fet recordar certes valls que m'encanten.

    Felicitats.

    Marc freixa (Joan Petit)
    P.D: ja sé que un comentari d'aquests no ajuda a millorar, però també està bé rebre elogis... no?

  • CASUALITAT[Ofensiu]
    NEULA | 18-04-2005

    M'ha fet gràcie veure aquest escrit teu avui destacat, quan jsutament ahir, jo estava a les runes del mas de la familia del Perot Rocaguinarda, on es conserva en una roca un grafit, que diuen que va fer ell mateix. Allà es va llegir el poema del Rector de Vallfogona, i també el fragment del Quixot, on el cavaller de la Manxa es troba amb el famós bandoler.

  • quina delicia llegir-te Gloria[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 10-03-2005 | Valoració: 10

    No sabia que era teu i m'ha cridat l'atenció el tìtol, després de gaudir de la companya del nostre Vicenç ahir a la nit, és un relat deliciós, m'ha semblat sentir totes les aromes, d'herbes, de bosc, no sé que dir-te més, m'ha encantat.

    Una aferrada
    Conxa

  • -sense paraules-[Ofensiu]

    Lo rector de Vallfogona,
    Mn Francesc Vicenç Garcia i Torres,
    vos envia ses afalacs
    per la boca d'eix xicot
    que s'ha pensat esdevenir
    algun dia en escriptor.

    Poc sap correspondre la gesta
    valerosa que li'n féu!
    Poc sap guardar compostura
    per lo gran d'aquest moment.

    Deu-li'n gentil bandolera
    algun jorn de reflexió
    deu-li'n també la bandera
    si us plau de vostre perdó.

    Eix perdó per la tardança
    Eixes gràcies per gonfanó.
    L'emoció no és mai perduda
    per més tard que faci el joc...

    Shuhua, gràcies. Entre la Llibre i tu, de debò, m'emocioneu. Te'n dec una. Una i de ben grossa.

    Aquests dies estic a petar. Vaig acabar els exàmens, vaig començar les classes, unes pràctiques externes, una beca de col·laboració en Departament i tot a la vegada. Arribo mort al cap de setmana. I amb un muuuunt de feina per a fer. Però he de trobar i vull trobar minutets per dedicar-vos. Com ara aquests. I és que en el fons cada minut que us dedico (i perdona'm l'egoisme) és també un minut de plaer que em dedico a mi mateix. I avui estic més emocionat que mai. Gràcies, shuhua. Espero trobar-te el 9 de març a la trobada que es farà d'RC. Per cert, es farà suposo a l'Ateneu, oi? Ja em direu més o menys on cau.

    Una fortíssima abraçada, disculpa'm el retard i MOLTÍSSIMES GRÀCIES. Ja sé que gasto aquesta paraula, però no em deixeu (no em deixes!) més alternativa.

    Altre cop, moltes gràcies!

    Vicenç

    PD: no podria ser imparcial. No puc valorar aquest relat (no hi cap l'11 sobre 10), però sí que el voto.

  • FAULA[Ofensiu]
    cescarnau | 22-02-2005

    Benvolguda Shuhua:

    ¿On son els límits de la faula i el d'una bona narració?. Tant és, tot es qüestió de forma. El teu relat és una autèntica delícia, des de l'ambientació, el lèxic, la història en si mateixa, ens transportes lluny i ho fas molt bé amb un to perdut i encisador.
    ANDAVANT.

    SALUT
    CESC

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Shu Hua

43 Relats

403 Comentaris

91051 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:

Em dic Glòria i Shuhua és el meu nom xinès. Vaig estudiar xinès a Xina, Xi'an, dos anys i mig, amb el meu home. "Shu" significa: tranquil, parsimoniós. "Hua", glòria i també Xina.
Escric des dels 27 anys i cada cop s'ha tornat una eina més precisa i important per a mi. Tinc un munt de relats curts i poemes i un parell de novel.les. .. al calaix. Esperant tornar a tenir temps i ganes d'escriure, de tant en tant em passejo per aquesta web.