Episodi puntual en les vides de Perot lo Lladre i Vicentot lo Poeta (regal pel Vicenç Ambrós)

Conte dedicat al Vicenç Ambrós, convina el relat d'un fet real del seu admirat bandoler Perot Rocaguinarda i una mica de misteri. Espero que aquesta faula sigui al vostre gust.

-Amic Perot, no ho acabo de veure massa clar. Ai!
-Compte, amic Francesc, no badeu, que caminar pel bosc no és com Barcelona... ni com Vallfogona.
-Ja me n'he adonat.
-Us en penediu?
-D'acompanyar-te? De viure una aventura? No, a fe. Només...
-Patiu per si us reconeixen.
-Si no et conegués tan bé, diria si no has après l'art del bruixot.
-Valga'm Déu que no! Tota una vida amagant-me ha encès la meva intuïció.
-Ho deia de broma. Estic una mica nerviós. Si el bisbe de Vic em veiés...
-Ja. He tingut una idea. Prengueu aquesta capa i amagueu-vos a sota. I feu-vos anomenar pel vostre segon nom.
-Vicent?
-Vicentot.
-Ah! M'agrada. Vicentot lo Lladre?
-No pas: Vicentot lo Poeta.
-Ai, amic meu, valores massa quatre ratlles que et vaig dedicar.
-De cap manera, senyor, que em van plaure en demasia.
Quan baixes de Montseny, valerós Roca,
com si una roca de Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara:
que per a tu, sa fúria tota és poca.
A ningú al cap de tantes bales, toca,
lo qual no veja, si et pot fugir la cara;
que ton valor insigne no repara,
tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,
qui et persegueix de son, qui persegueixes
ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,
i diga't "senyoria", que ho mereixes
per lo millor pillard del Cristianisme.
I així convingueren i així anàren ambdós amics, bosc amunt, camí avall, cova profunda, riu endins. Passaren dies i setmanes i, a la fi, aquell anomenat "Vicentot lo Poeta" aprengué d'allò més sobre herbes remeieres, d'arbres i arbusts i d'estratègies de l'amagatall. Ell, que era un senyor científic i poeta, home d'estudis i de religió, es complaïa en observar les coses de la vida i els fets humans. Per això acceptà, un bon matí, la invitació de l'invicte Perot, malson del bisbe de Vic, del duc de Monteleon, del mateix rei... i de si propi. Vida tan aventurera, tan poc tranquil.la, tan solitària. No us ho creure-ho, li havia confessat feia poc, el que més trobo a faltar és la vida social; jo, que l'odiava.

-Perot! Perot! Fixa't!
-Què? Què passa, Barceló?
-Gabriel, quin enrenou -intervingué en Vicentot-. I doncs?
-No ho sentiu? Pareu orella. I, amic Vicentot...
-Perdona, no et diré més pel teu nom, sinó per l'àlies.
-Déu n'hi do la vostra intuïció també va fina! -s'exclamà en Perot.
-És que sóc un bon aprenent vostre. I aquesta música?
-Això! -sospirà en Barceló-. Per fi em feu cas. És el ball de Taradell.
-Guaiteu! -digué Perot en veu baixa-. Els colors de les noies.

I així van romandre una estona, mirant i envejant. Colors i ritmes. Tambors, timbals i flabiols. Passes lentes i passes ràpides. Faldilles al vent, aromant l'aire amb colors bonics. Sense saber com ni per què, d'altres colors van omplir els ulls dels taradellencs. D'altres ritmes els acaronaren les oïdes. D'altres pors se'ls albergaren en els cors. Les capes dels bandolers avençaven al compàs de les faldilles de les noies. Capes avant, faldilles enrere. Esquitxades de plors. Esquitxades de tenebre.
L'observador Vicentot, fent honor al seu àlies: lo Poeta, es deixà envair per la lenta barreja de robes. D'alguna manera, els proscrits convenceren les vil.latanes de ballar plegats. I aleshores començà el ball i les aromes. A herbes del bosc, a carbó de llar, a suor de pagès, a por de caure empresonat. Fadrines de cintura estreta i matrones vigilants. Fadrins molestos. Bandolers arrogants. Colors en l'aire. Aulors en les robes. Quina màgia esdevinguda!, pensava l'artista, del no res ha sorgit un instant de completa harmonia, de naturalitat en la lluita, de pau en la vida.

-Vós no balleu?
-Fadrina, els meus balls són de ploma i tinta.
-I les passes, senyor, i el ritme?
-Em ve de les paraules convertides en poesia.

Anys més avall, lo Poeta es féu famós, no per aquell episodi, sinó per la seva obra literària en conjunt. De ben segur, però, que un esdeveniment com aquell li ompliria la ment i la ploma per escriure'n mil poemes. I l'episodi puntual acaba aquí. Les cròniques anotaren per sempre més aquell ball de fadrines i bandolers. L'atmosfera, el bosc, les pedres de la plaça, les paraules dites i les pensades... i les escrites s'encarregaren de deixar-ne emprempta per sempre.
De tal manera fou així que més anys avall un altre poeta, un altre Vicenç, que mai veié tal ball, heretà les melodies impregnades en l'aire. Les paraules deixades a la sang dels homes. Sense ser conscient de perquè, es posà a escriure uns versos impregnats a l'aire. Ell, amb la inconsciència pròpia de la joventut, es féu seves les paraules del vent:



Un dia serem Sants.
Tindrem, per onomàstica, l'u de novembre.
El Dia dels Oblidats.
Per què la Humanitat oblida massa de pressa
aquells que un dia
també foren Humanitat.
Tenim una memòria fràgil.
Més i tot que nosaltres mateixos.





Ah! El misteri? Una endevinalla. Amic Vicenç (i naturalment, amigues i amics relataires), sabries dir qui és aquest Vicentot lo Poeta? Un home de lletres famós que li escrigué un sonet a en Perot i que, de segon nom, duia el teu? Per més pistes, era un religiós i es movia entre Barcelona i Vallfogona.