Parlant amb un amic

Et demano disculpes, en primer lloc, pel retard en el comentari RDQ i, en segon, per la meva incompetència a l’hora de valorar la poesia. Intentaré fer el que pugui.

La teva manera d’escriure es fonamenta en les sensacions. Una visió d’un paisatge desitjat, una conversa imaginària amb algú (real o imaginari), un gest, un moment, un record fugaç. A partir d’aquí –com que veig que t’agrada el mar faré servir una metàfora marina- alces les veles i deixes que el vent i els corrents et portin.

Diria que els teus poemes recorden a un nen fent volar un estel a la platja, o a una ampolla de nàufrag, amb missatge a dins, surant a la deriva per l’immens oceà.

Aquest poema, per exemple, navega entre el mar i la nit per recorrer els racons de l’ànima de la protagonista. Val a dir que en algun moment em desoriento i no sé si les seves nits són solitàries o si estava acompanyada. Però aquesta petita confusió també contribueix a fer el poema més líric, com un bot que va a la deriva per l’oceà però, al mateix temps, sap que ha d’anar a parar a la terra promesa.

... tan ben descrits! La mar, mare dels sentiments... endur-se'l a casa.... plegar-lo i desplegar-lo... no se m'havia acudit!! Es boníssim...El demés la nit, la soledat... m'angoixa, fora d'un poema no m'agrada gens i no t'ho desitjo mai o mai més...
Anna

Sentir-nos acollits i acollir. El mar és ple de tot i és un vaivé.
Retrates el que tots busquem, que és tan senzill com estimar i sentir-nos estimats en bona companyia.


Mena (així ho he entès jo!)

Estic d'acord en que la primera estrofa és gairebé insuperable. Tant que trobo innecessària -tot i la seva vàlua- la resta del poema. Quina imatge més superba!

Caram, fantàstic! Un poema on barreges sentiment, enyorança, nit, mar, petxines i cor. Un còctel de vida, de sang que batega i lletra preciosa que ens acompanya. Un ritme cadenciós, com les onades que saben arribar a la platja sense desfer-se. Tots aquells que vivim a prop del mar entenem a la protagonista. Una abraçada.

Aleix

especialment la primera estrofa del teu poema. La imatge originalíssima de desplegar el mar, col·locar cada cosa en el seu lloc i endur-te'l cap a casa al capvespre perquè no pots viure sense ell.
Tot el poema és preciós, però aquesta primera imatge m'ha arribat al cor

Bona primavera

les emocions s'esbraven en els teus poemes, i en aquest, tan particular, tan amarat de sal i petxines, com una cançó dels "Blaumut" de pa amb oli i sal o de les bicicletes que a l'estiu ens apropen a aquest mar que tens dins del teu llit. Bonic poema, molt particular, i ben portat.

Abraçades

Ferran