PARLA´M

Ai ,la nostra pobra llengua traïda pels sues mateixos fills...La nostra pobra ventafocs vestida amb parracs, quan es mereix seti amb brodat d'estrelles. Estic fent un poema justament per la classe de català.
Ho has expressat molt bé. Ella no ho hages fet millor.
Anna

He buscat aquest relat teu, convençut que l’havia comentat, i no, no ho havia fet.
És trist que m’hagi tornat a agradar aquest relat. Trist pel que es diu, no per com es diu.
Fa poc, molt poc que he rebut per enèsima vegada aquest pp’s

Per què mor una llengua?
Una llengua no mor perquè els que no la saben no l'aprenen.
Una llengua mor perquè els que la saben no la parlen.

Gràcies, Pilar, una vegada més, per escriure!
—Joan—

Allunyem la nostra basarda. Lluitem plegats per la nostra llengua. I transmetem la lluita a les generacions que ens segueixen. I no perdem mai l'optimisme.
Boniques paraules, brins. La por ens ajudarà a no defallir.

Un text per tornar a llegir aquests dies.

Arraconant la llengua,
i deixant els paraules,(les nostres paraules)
orfes de pastor.
deixant, maliciosament que es diluiexi
la nostra fons de pensament i sentiments.
I malauradament es va morint,
en agonia lenta i pactada,
amb la complicitat de tothom.

no ho hauries pogut dir millor.
és tan trist veure com la teva llengua mor...
però entre tots no ho podem permetre, i no ho permetrem.

moltes gràcies per comentar-me, m'omplen molt els comentaris i m'animen a seguir, i més amb la teva valoració de 10!! :)

un petó!!

Creia que ja havia comentat aquest relat. Ara he pogut comprovar que tan sols t'hi havia posat l'enganxina.

Has sabut fer un monòleg de la llengua catalana esplèndid.

Sóc de les persones que, sovint, em temo que està en perill d'extinció. La realitat sòcio-cultural del barri en què treballo m'ho fa pensar. Sort que hi ha persones com tu que saben denunciar-ho amb aquesta vehemència.

Felicitats pel relat!

Núria

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Al davant tenia la prosa mirant-me i jo llegia el escrit en vers, Quina màgia has fet en mí, no potser, sentir aquesta veu transformada. Un tema volgut, però difícil, Jo llegia en vers, es que li has fet tu al contactar en mi.Inefable.Anton.

Al davant tenia la prosa mirant-me i jo llegia el escrit en vers, Quina màgia has fet en mí, no potser, sentir aquesta veu transformada. Un tema volgut, però difícil, Jo llegia en vers, es que li has fet tu al contactar en mi.Inefable.Anton.

I despullada d'aire, cap criatura por viure, oi?
Si no batega i no es mou, o sigui quan no s'alimenta i no creix, qualsevol ésser viu "vestit d'or fi" porta una mortalla i no una gala i té la seva sentència de mort signada!

Has descrit molt bé el perill "allà", "aquí" i arreu, de què la joia estotjada arribi a ser pura relíquia, curiositat de museu, matèria d'estudis minoritaris, però en lloc de quedar-te creuada de mans, has aixecat un testimoni que parla en el seu favor...
Ho dic en veu alta i viva: ben fet!

T'agraeixo molt el comentari al meu primer relat a RC: l'he sentit i m'he sentit perfectament acollida per la teva calidesa. A perill d'abusar de la teva paciència, t'ofereixo el darrer que vaig escriure abans d'intentar aproximar-me a la poesia: es tracta de Mirades i miratges, un joc de perspectives obert a la curiositat i la sensibilitat de cadascú, tal com el seu nom indica. Em sembla que pots gaudir contemplant-ho.

T'envio una abraçada tendra i clara,
Unaquimera

Escolta sense rellotge, sense mesurar el temps de resposta i es troben i senten respostes.
Relat punyent i obert i humil i humà.
Endavant, el camí de la parla és camí i so.
Gràcies pels teus comentaris.

A vegades penso que no n'hi ha prou en parlar, sinó que també cal fer-nos escoltar.
Duem segles sotmesos i a part de moments puntuals com pot ser la renaixènça catalana, no hem fet altra cosa que "la queixa". Potser ja ens està bé, queixar-nos no implica responsabilitat. Però a hores d'ara, que se'ns pot reconèixer la llibertat del que volem ser com a poble, seria d'agrair poder fer alguna cosa més que parlar i queixar-nos.
Et suggereixo, si t'escau, els meus relats: CATALUNYA ENCARA ÉS VIVA! LA DIADA

Escrius molt bé i arribes
Joanalvol

De la nostra parla ,
arraconada com animal estrany.
En un mon cada cop mes excluyent,
uniformador.
cal tenyir, depilar ,pintarh tot
i tenir tothom el mateix aspecte,
...per a ser escoltat.

La nina es va trencar i va trigar molt en ser reparada però l'amor tot ho cura, fins i tot les neurones adolorides.
Molts petons

cal estimar i parlar la nostra llengua!

Però mira, quan llegim ho fem amb els ulls, i llegir totes aquestes paraules apostrofades amb un accent, a mi em fa mal a la vista, mira:
t'admeto =/= t´admeto
sóc un xic llepafils, ja ho sé, però és d'agrair utilitzar les tecles adients.

Una abraçada

Ferran


ps
eps! i felicitats per l'èxit demostrat, set relats i als sis primers!

Per haver-ho descrit amb aquesta senzillesa esquisida. Ho pots dir més alt, però no més clar. Fantàstic !
Gràcies pel teu comentari. Em dona ales, per a seguir.

Mai he cregut en els extrems, però és cert que s'ha de defensar el que és nostre, i tu ho fas de les millors de les maneres, mostrant-nos la tendresa de la nostra llengua.

Jo una noia tímida? Jajaja Només quan ho exigeix el guió...

Gràcies pels teus comentaris, i a seguir endavant, que t'ho mereixes!!

Hola;

PRIMER. Gràcies pel teu amable comentari,q ue altrament m'ha doanat ocasió de llegir-te, i ara de fer- te una proposta .

Envian's aqiest relat a tribuna@guimera.info, el text amb lletra arial 12 en un arxiu annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

Quan a la imatge; quina pot ser símbol d'això que dius ?

SEGON. dius .. visc al Vallès, envoltada de verd, també jo potser som fins i tot veins, oi ?

TERCER. Posa www.guimera.info a la teva llista de pàgines " amigues"; nosaltres des d'ara ja et qualifiquem aixi.

Gràcies.

tribuna@guimera.info

Quina bona idea la parlar per boca de la llengua catalana, que sóna, en el teu relat, un xic acovardida. Sí és cert que no tothom la parla ni tant sols a Catalunya. Són moltes dècades de confinament el que ha hagut de passar. Però no pateixis, mentre hi hagi persones com tu i la resta dels relataires que l'emprin per expressar sentiments, desigs, opinions i paraules d'amor, MAI, MAI morirà. Ara ja no ens la deixarem morir.
Un relat absolutament rodó. Petons

Dius a la introducció: "Si la parlem en veu alta, la nostra llengua mai no podrà morir."
Doncs això: parlem-la.

És veritat molta culpa la tenim nosaltres mateixos. Jo, des del respecte sempre parlo en català, encara que m'aturin pel carrer i em pregunti'n en castellà. Quan despenjo el teléfon, sempre dic digueu... Quan m'ametrallen també per tel´fon per vendre'm alguna cosa i em diuen "no le entiendo, puede hablarme en castellan", sempre dic: l'entenc però no el parlo. Ja n'estic fart de que em vulguin vendre alguna cosa i "ells" sempre suposen que jo en parlo com a minim dues. Doncs no, la meva llengua és el català, és l'idoma de la primera paraula que em va dir la meva mare, el meu pare, l'idioma dels primers somriures, de les primeres llàgrimes. De petit petit a casa entrava Cavall Fort, Serra d'Or, entre d'altres. I la lectura sempre ha estat el meu plaer.
Quan rebo per mail alguna oferta del que sigui en castellà, responc dient: si us plau, en el futur si no està redactat en català, estalvieu-vos d'enviar-m'ho, no perdrem temps mútuament...

Jo crec que és una qüestió de convicció.
De tota manera quan algun castellanoparlant amablement em diu, miri porto poc temps aquí, o estic de pas i no entenc el català, no em costa gens de parlar-li en la seva llengua.

Tampoc no em val allò que diuen: per respecte...
El respecte és mútuu o no és.

Salut camarada.
onatge

La nostra llengua està en perill i és ignorada en molts indrets de casa nostra. A voltes som nosaltres mateixos qui limitem el seu us només per un sentit de cortesia mal entesa. D'altres ens deixen clar que hauriem de fer l'esforç per aquells nouvinguts que no ens entenen (com que som bilingües, oi?). I entre uns motius i altres, i malgrat s'estudii a l'escola, tenim el risc que acabi sent, com molt be dius, una llengua morta vestida d'or fi, despullada d'aire...
Una abraçada