No sé que vull ser quan sigui gran

Tot i que ens avises que només es tracta d'un relat, sí que es veritat que molta gent que està passant per la "mid-life crisis" es podria sentir identificada amb les teves reflexions. També crec que mai és ni massa d'hora per iniciar una nova aventura, ni massa tard per donar un cop de timó a la vida, o simplement experimentar en noves àrees en les quals fins ara no ens hi hem atrevit.

Al cap i a la fi, encara que sembli retòrica barata, només viurem un cop, i només depèn de nosaltres mateixos escollir cap a on volem caminar, i gaudir del camí.

Una abraçada, mercès pels teus comentaris, i fins aviat!

Carles

Aquestes paraules son meves, el concepte el me va donar Paulo Coelho que no record a quin llibre deia algo semblant a que quan desitjes alguna cosa de manera fervent i real, totes les forces del univers es confabulen perquè es compleixi. A mi m'ha passat.
Deix aquí el meu email per si algú vol parlar més en profunditat d'aquest tema: jkeops@hotmail.com.
La idea del relat és maca. Moltes persones viven amb aquesta desició pendent i d'alguna manera l'ajornen .
Por??. Reestructurar la vida???. Canvis massa rotunds???. Ens ho podem permetre ?? . Tal volta el salt el buit és una gran aventura, clar que te un risc; però val la pena passar la vida pensatnt en els darrers moments que l'has tudada perquè en un moment no vares ser prou valent o valenta per prendre una desició.
Una aferrada pel coll des de Sóller
Josep-Keops

Hola,
Sóc l'ANTONIO MORA VERGES, en relació al teu comentari al PRONTO [ hauries de posar la teva adreça e.mail], em preguntes si és una versió, si ,... doncs no t'ho sabria dir; com diu l'Eclesiastes o Cohelet, NO HI HA RES NOU SOTA EL SOL.
La història de la Bruna, é spot fer - s'ha fet - fins i tot amb plantes; perdescompt amb besties diferents del gos, ufff!!!
L´ùnic que te d'original, és la meva coneixença amb la Bruna, que ja és molt, oi ?
Escolta ?. Com ho tens per publicar un relat a www.guimera.info/avui/tribuna en sóc l'editor, i el teu estil m'agrada força, pensio que pots encaixar bé. Coneixes la pàgina www.guimera.info ?
T'esperem doncs!!!!

mora.a@guimera.info

Gràcies pels comentaris. Em sento una mica obligada a avisar que tot i tenir trets autobiografics, això és un relat. Jo no he tingut vocació clara i he provat moltes feines, però per sort en totes he pogut fer coses interessants i coneixer bona gent i passar-m'ho be, a més ara tinc un hobbi que m'omple prou!

Jo també m'hi sento una mica identificada.
Jo ja tinc treball fixe des de fa 16 anys, però encara que no hem desagrada, tampoc és vocacional. Sempre he somiat trobar un hobby que m'omplis realment per dins, que em fes oblidar del temps i de les neures. I mira per on, a la meva crisi dels 40 l'he trobat, el més curiós és que sempre l'havia tingut davant del meu nas i en realitat sempre ho havia sabut.
És escriure i no sé si ho faig bé o malament, però és el que més m'ompla i el que em fa sentir més viva. Però realment el que m'ha fet més feliç és compartir amb més gent els poemes i els relats.
Aquest relat teu és tan sincer, dolç i senzill, que enamora.
Una abraçada molt gran!

Jo també em sento identificada amb tu, però no de la mateixa manera. Nomès tinc 16 anys i no he treballat mai. Tampoc he tingut mai cap ofici en ment, mentres la majoria de noies que conec tenen les idees clares jo em sento ven desorientada. Si vols que et digui la veritat em fa por que arribi el moment en que agui d'elegir una vocació, i si la elegeixo m'agradara? O viure tota la vida pensant que em vaig equivocar....
El teu relat m'ha fet reflexionar molt.

totalment identificada en el teu relat, sempre he pensat que res del que feia, si no era el que realment m'agradava no em satisfia del tot i així, he deixat passar gairebé, la meitat de la meva vida, sentint-me desaprofitada. Ara intento posar-hi remei i si més no busco coses que m'omplin o em facin sentir bé.
Anims, Neula, no tot està perdut, encara hi som a temps...
Una abraçada. ESPIRAL.