Nena de l'Índia

La teva nineta no et deixava plorar, ens guardava les llàgrimes pels que l'havíem de llegir, imaginar, tocar en el dolç massatge terapèutic. Abraçar-la per a impregnar-nos també, a nosaltres, de l'energia que ens han robat en les nostres ciutats de vides segures i perfectes, energia de viure que tan sols ells posseeixen.
Ells ens dónen molt més del què nosaltres poguem oferir-los, al cap i a la fi. Ells, aquests nens d'ulls grossos i sincers somriures, plens de nafres i sepultats en la misèria, sigui a la Índia, sigui a l'Àfrica, són àngels que ens vetllen perquè aquí no deixem d'ésser persones, del tot.

(...) ulls tan grans, de mirada més alegre que la de tots els nens del meu carrer.

La clau: la humanitat. On és? Habita els orfanats, les llars d'infants, els hospitals infantils dels països oblidats, amagada, esperant que algun dia poder sortir de nou per extendre's pels els racons freds que hem creat en bombolles asèptiques i sense ànima.
Jo també sé que tu tornaràs a trobar la nineta , i que jo tornaré a trobar a l'Armando, -a tots ells, a algun d'ells-. Un altre àngel lluminós que ens deixarà petja al cor, que li deixarem un record de la nostra pell blanca.
Sí, potser els voluntaris som fugitius i covards, però almenys podem adonar-nos-en compte i podem lluitar contra això, per aprendre a somriure davant les desgràcies, i a plorar davant de les obvietats ignorades.

Jacobè, un plaer parlar amb tu, llegir-te i compartir aquest pensaments, i molts d'altres que espero que seguim compartint.

Una abraçada sincera.

atram

"Tothom és igual. Tot és perfecte." No. Aquí no tot és perfecte. Aquí és més imperfecte que en qualsevol altre lloc del món perquè aquí ens creiem que ho tenim tot, perquè aquí ens creiem el què ens volen fer creure i pensem que podem ser feliços si tenim una hipoteca i una feina de vuit a dues.

Les teves paraules parlen amb el cor a la mà i ressonen en el més profund dels lectors, almenys en el més profund d'una lectora que veu la teva nena com si fos una germana petita a qui també vol veure somriure.

"Tothom és igual"... Té gràcia la teva frase en una època en què els grans polítics s'omplen la boca de paraules com diversitat i integració... Té gràcia... Gràcia amb regust amarg.

EmmaThessaM

No t'imagines com m'ha arribat aquest relat. Maravelles de la técnia ara soc de pont i he aprofitat per anar a una fundació amb la q he començat a col·laborar (quan puc) a Tanzania. A la meva feina m'han instal·lat un dispositiu a la black berry que em permet estar totalment conectat.
I a l'agost tinc previst anar cap a la India, a veure el nen que tinc apadrinat amb la fundació Vicent Ferrer. Per cert, que ara el 6 d'octubre ha fet 4 anyets i és preciós.

gràcies i records

i, sobretot aquest últim, crític. Molt crític de rerefons amb els projectes que d'altres ja tenen pensats per a nosaltres per quan vinguem al món. Però i si és quelcom diferent, allò que t'omple? Hem de plantar cara a molts obstacles. Però val la pena pel sol fet d'ésser merament possible assolir aquella il·lusió.

En aquests dos retrats de les teves vivències a l'Índia, el primer més genèric o global i aquest més enfocat a una concreta situació, són vivíssims i d'un grafisme molt clar, com si d'una fotografia es tractés!

Ens has teletransportat a aquells moments que vas viure, a les sensacions que et van somoure, i aconseguir crear aquest efecte al lector no sempre és fàcil. A vegades es conecta i a vegades no. Tu ho has aconseguit, i molts escriptors pagarien, per això. Perquè malgrat el seu indiscutible bagatge literari i cultural, insisteixo, les seves obres no sempre arriben a conectar amb el lector.

Et continuo llegint!

Vicenç

La tendresa i la força que desprèn aquest relat teu es impressionant, al llegir aquest relat vaig tenir molt clar que no m'equivocava amb tu, ets una persona molt dolça, la que fa que els seus escrits creixin amb valentia i bellesa. M'has recordat a mi , quant m'envien vídeos fotos, dibuixos i cartes de la nena que tinc apadrinada a l'Argentina, es preciós veritat ?
Ella et mirava, i tu l'abraçaves, la teva nena, no et deixava plorar... molt maco CANÇÓ de debò, em trec el barret.
Molts petons companya .

dels tres que m'he llegit fins ara, sens dubte és el que més m'ha agradat... té molta força aquest relat, suposo que perquè està escrit amb el cor. A més té molt valor, perquè parles de coses que són difícils d'entendre des d'una mentalitat occidental...

En general, l'estil que tens és molt agradable de llegir, senzill i directe per transmetre emocions... suposo que és per la manera d'escriure, així tal com raja, a la darrera pàgina de la llibreta, però d'altra banda també es nota que els textos no estan fets i deixats estar, que estan polits... ara, això si, es fan curts!

Apa, quan em pugui escaquejar un altra estona de la feina continuaré comentant!

Quant sentiment, quanta pena i quanta alegria! Buf! I si, com diuen més avall, també una part d'enveja!

Petonets

tantes vegades somio que un dia podré viure el que tu ja has viscut... Però sóc molt jove i espero poder fer-ho.

Per ser sincera et diré que mentre llegia el relat m'has emocionat tant que he començat a plorar... Hi ha tanta tendresa reflexada... Sort que en el món encara queda molta gent com tu, gent que és capaç d'emocionar-se, de compartir, d'ajudar... Moltes gràcies per haver compartit aquesta experiencia amb nosaltres!

segueix escrivint sisplau!
queta

...amb aquesta realitat que ens descobreixes, explicada amb tanta bellesa i tanta veracitat.
Quant de mèrit ser capaç d'explicar amb les paraules més senzilles la gran humanitat d'aquesta experiència!
Els teus nens, la teva nena, ens arriben molt endins, són al costat nostre, agraïm que ens acceptin, que ens somriguin, que no ens deixin plorar, tampoc.
Saps què, CANÇÓ? Explora tot el cabal d'aquesta experiència, escriu-la i torna-la a escriure, amb els detalls. Ofereix-nos-la com tu saps, perquè ens servirà de guia.
Admiro la teva sensibilitat, que ens saps expressar amb paraules precioses.

Me n'alegro de comprovar que tens tantes coses a dir i tantes experiències i sentiments per compartir amb nosaltres. I ja portes 5 relats! Els aniré llegint...
Moltes gràcies pel comentari i benvinguda!
Quim

que mos fa pensar amb les vegades que sopant hem girat els ulls per no veure lo que tu expliques al teu relat ... pesam que si no miram la nina del teu relat no existeix, por d'enfrontar-nos amb la realitat i la vergonya de continuar menjant com si res ....

Has vessat sentiments i sensacions a dojo en aquest relat. La percepció de tot el que et vas endur de la Índia s'ha dibuixat en casdascuna de les paraules. Tens molta raó en que és molt difícil explicar el que gairebé ningú arriba a comprendre del tot.
Què s'hi va a fer en un lloc llunyà i ple de misèria?
Què impulsa als voluntaris a realitzar aquestes tasques?
Per què trencar-se les banyes pel que no té solució?
Doncs, tu en saps la resposta, perquè el cor és el que et demana tenir aquestes experiències per crèixer per dins, per veure les coses des de més punts de vista. Apropar-te, palpar, sentir, creure en aquestes i moltes més coses.
Sigui pel que sigui, cadascú cerca el millor camí per comprendre i tots són força respectables.
Jutjar sense veure, ni saber tots els matisos és molt poc constructiu...
Realment les imatges arriben amb tota la seva cruesa i dolor, tal com raja, però amb una tendresa i un encís especial.
Saber estimar sense massa preguntes, sense tenir massa respostes, instant a instant, amb la força de les mirades a d'estar una experiència inoblidable.

Una abraçada i fins la propera!

Quanta duresa i quanta tendresa!
Quanta ràbia i quant amor!
Un relat sense concessions, que fa pensar.
I que ens fa sentir una mica de vergonya.
Et felicito!