Púber

Un relat de: jacobè

La natura la mira i la besa. El cos, xop de vergonya, defuig dels homes que l'han vist créixer. Cecs a la nena que abraçava els arbres, la llei primitiva l'assenyala culpable de la mort del pare.

Es lleva humida de por. Surt al balcó. Avui, el rostre de la lluna és el de la mare hostil. Incrèdula, entra a la cambra encara innocent. Al bany, el mirall l'espera disposat a ferir. S'estira els cabells per despertar del que creu un malson infantil.

Però, aquesta vegada, el llit dels pares és buit.



Comentaris

  • Cadenes[Ofensiu]
    kispar fidu | 24-08-2009

    ei guapa! bones, què tal? com anem?

    osti... acabo de llegir la teva aportació al Repte RPV, uau, m'ha encantat. M'ha impressionat. És impactant. Molt poderós. M'agrada la força que transmet. I el llenguatge que hi has usat. Preciós. Molt bona! Una narrativa poètica exquisita.

    de debò, semblo una afalagadora empedernida, però m'ha satisfet molt llegir-lo.

    com estàs? com ha anat l'estiu?
    petonets, i espero trobar-nos en algun indret relataire :)

    Gemma kispareta

  • Perquè sí[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 29-06-2009

    Són sensacions molt primàries que no sé com traduir al llenguatge de les paraules. Púber m'ha agradat perquè sí, ¿hi ha millor explicció?
    També em recorda una relataire que es feia dir cançó

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: