MÍRIAM, la noia que estimava els colors.

Comença a ploure. D'això n'està segura, però tan sols en sent el soroll.

A la Míriam li agradava que plogués i s'encantava rere els vidres de la seva habitació veient com queia l'aigua per sobre de les teulades rogenques, com de seguida es formaven rierols de color de fang i com quedaven les vinyes de xopes.

Tot just acabava el ruixat que ja volia sortir.

Li feien posar un jersei blau marí, perquè no arreplegués una galipàndria, i ella s'acostava al primer cep que trobava i espolsava les gotes dels pàmpuls per veure el raïm, encara verd, que s'hi amagava.

Caminava prop del marge amb els ametllers i tornava corrents cap a casa, sense atrevir-se a mirar enrere; com si al final del camí hagués vist alguna cosa que l'hagués espantada.

Avui no seria una simple gotellada.
En aquells casos, li dirien que s'esperés, que no tombés per fora, que tot era massa moll. Ella quedaria dolguda, enfadada, per aquesta prohibició.

Més tard, havent-la tingut per dins a casa força estona, quan alguns ja en sortien i d'altres n'entraven, tolerarien que s'escapés i respirés aquell aire sorprenentment net.
Ella en tornaria ben bruta, però plena de vitalitat i alegria.

La Míriam era una criatura feliç.

Ni ara ni abans, ni ella ni ningú, hauria demanat res més.

Avui que plou, la Míriam ho recorda. Frega el vidre fred i també el nota humit. Pensa que potser estan entelats i que hi hauria de passar la mà del tot per veure l'aigua acaronant els teulats i com neixen rierols i com ploren les vinyes.
Però sap que no cal, que és un gest inútil i que, des de fa temps, per a ella es va abaixar un teló negre davant dels seus ulls que no s'alçarà mai més.

La Míriam creu, ara més que mai, que és ben injust que ho hi pugui veure.