Lletra a SOPHIE

-TEMPUS OMNIA REVELAT-

"Adagia" d'Erasme

(Carta traduïda de l'original en francès)

Estimada Sophie,



No sé del cert si llegeixes les meves lletres.
Tanmateix, no em són retornades. En tot cas, si aquesta vegada fos així, ja no insistiria més.
Sincerament, no crec que sigui demanar gaire.

A l'Institut no hi queda cap dels alumnes que va participar dels primers intercanvis.
Ja sé que aquí em corregiries i puntualitzaries que tot el teu grup del crèdit de francès eren nois que es van entusiasmar el dia que els vas donar l'oportunitat d'establir correspondència, més per l'interès de conèixer les noies, que no pas per progressar adequadament en el domini d'aquest idioma.

La teva germana coneixia l'Eva -la nostra professora- i naturalment això facilità l'encontre.

Però bé, no tornem a fer com havia passat sovint quan ens trobàvem, que acabàvem parlant de com ens guanyàvem el jornal.
Voldria saber què fas i què deixes de fer. Si encara viatges amunt i avall. Si encara vas tan atrafegada amb el reguitzell d'activitats que tu mateixa t'imposaves.
Si encara et podria dir... bé, suposo que m'he de limitar a dir el teu nom complet, sense diminutius ni cap paraula afalagadora.

És a dir, que sigui ben formal com tu volies.

Recordo un dia que vas venir a nedar en una competició a la nostra ciutat. Al final de cada sèrie, pujaves a les grades on jo m'estava assegut veient com guanyaves gairebé tots els premis. Em vas dir que t'havia portat sort i estaves més contenta que un gínjol. Quan les curses es van acabar et vas fondre enmig del teu equip i no va ser fins l'endemà que em vas demanar que entengués el teu comportament perquè les companyes tafanejaven massa i t'interrogaven cada vegada que et veien allí dalt parlant amb mi.

Perdona que t'ho digui, Sophie, però, insisteixo: havies de fer-te l'orni, dona, i no posar-hi pedres al fetge. Però, bé, tu ets així.
No he tingut mai cap pretensió de canviar-te. Saps perfectament que les persones que s'estimen, no són -òbviament- les que miren en direccions oposades, però tampoc les que es queden mirant-se fit a fit; són les que neden totes dues envers el mateix horitzó.

En aquest sentit, he de confessar-te que sempre m'has fet glatir per tot... eres com un confit que no acabaves de regalar mai i, a més a més, com et comentava, tot d'una et feies fonedissa giravoltant com una baldufa entre la multitud.

Per algun motiu, l'Eva va suggerir que jo l'acompanyés en la visita a la vostra ciutat. No hi vaig posar pas cap inconvenient, ans al contrari, vaig trobar molt escaient poder escapolir-me de l'embat rutinari.

Encara tinc la fotografia de tots tres que ens vam fer al Balcó del Mediterrani. Jo al bell mig agafant-vos per la cintura. Com un nexe d'unió.
Darrere hi vaig apuntar, més endavant, el nostres noms, la data i el teu número de telèfon que aquell mateix dia em vas dir confidencialment.

Sophie, realment, durant tot el temps que vam estar veient-nos... realment, m'estimaves a mi? ja ho sé que és agosarat preguntar-t'ho, però com que tinc la certesa que serà la darrera carta, voldria que algun dia m'ho aclarissis.

Ja et deia, en una altra missiva, que l'Eva havia canviat de Centre, i de ciutat...
No ens va dir res, vam tornar al setembre i ja tenien contractada una altra professora. D'aleshores ençà, t'he buscat però ningú m'ha donat cap resposta consistent. Ningú del bloc de pisos sabia on havies anat a viure. És com si se t'hagués endut el vent i amb ell tot el meu amor que jo et lliurava des de la pregonesa del meu cor. Et vas avenir a convertir-te en el que donava sentit a la meva vida.

I ja ho veus (si és que llegeixes aquesta carta) t'he seguit escrivint.
En aquesta però, ja ho veus (tant de bo sigui així), ja no t'he escrit cap poema perquè tots serien d'enyorança i a tu aquests no t'escauen. T'escau el vent; el vent que fa a Tarragona... oi? oi, que encara en fa? Sophie?...

"El silenci és el camí cap a la veritat" ... ¹ vols dir Sophie?


A reveure . T'estima,

El teu príncep, Enric.






¹ Marcel Marceau