La minyona.

-Bona dia, senyora Paquita, desperti, avui ve el seu fill!.
Com cada matí he obert els porticons. A la nit, ja s’ha fet costum, m’he hagut de llevar uns quants cops, quan crida que sembla que la matin i està dormida, però no vull que els veïns pensin que no està cuidada. He tret la barana del llit, i abans de posar-li el bolquer net, l’he rentat i amorosit tot el cos amb la crema. Avui l’he abillat amb el viso i un vestit i unes mitges curtes, tindrà visita. Fins i tot una punteta de coloret i una gota de perfum.
Amb l’esmorzar s’ha pres les gotes que li va receptar el metge. Ha esmorzat bé, o tenia gana o li venia de gust, però no ha deixat ni una cullerada del puré ni de la gelatina. Què bé que m’ha anat el consell de la infermera que la controla cada setmana, canviar els brous i les sopes, que la ennuegaven, per aliments una mica més sòlids. Es veu que ja ho fan, això d’ennuegar-se, perden reflexos de deglució.
La infermera ja m’ha dit que això anirà a pitjor. De moment encara la puc mantenir dreta per portar-la al butacó, vigilant que no caigui de costat, o asseure-la a la banqueta per dutxar-la. Però sé que aviat l’hauré de transportar a pes (per sort o desgràcia cada dia pesa menys, és pell i ossos). Afortunadament no s’ha nafrat, toquem fusta.
Vint anys porto en aquesta casa, vint anys aguantant les seves imposicions. Quan estava bé era una tirana, tot li feia malament, sempre amb el retret als llavis: -“Maria, vostè creu que això està ben planxat?”; -“Maria, hi ha pols al caire de les portes”; -“Però què coi m’ha portat del mercat, és que no sap comprar, es pensa que a mi em regalen els diners?”-. I pobre de mi que portés tacat o arrugat l’uniforme o la còfia, allò si que era un apocalipsi.
Avui és dissabte, vindrà el fill, amb l’estirada de la seva dona, un altre sac d’ossos vestida amb el darrer modelet, cada setmana una bossa diferent. Sort que el senyoret em pagarà la setmanada i podré gaudir de festa des del migdia -no sense deixar preparats els àpats de la senyora- fins a mitja tarda de demà. Entretant, l’afalagaran -què maca estàs, mare- i amb la cadira de rodes la pujaran al tot terreny i la duran a veure esglésies o paratges i a menjar a qualsevol restaurant, on no tastarà res perquè s’entestaran en demanar-li un menú que no podrà empassar per moltes cullerades que li ofereixin amb aquella cara de fingida deferència.
Què hipòcrites, fa falta barra per presumir de bon fill un sol dia a la setmana. No se la emportaran a casa seva, aquella de sis cambres de Sant Cugat, no!. Amb un dia a la setmana ja han complert, i amb una certa prevenció. No es pot dir que siguin destres en les cures, i això que han tingut fills. Quan torno el diumenge acostumo a trobar-me-la amb el bolquer sense canviar d’hores -diguem-ne que li canvien al llevar-la i prou-, sense rentar i encara amb la camisa. I sé perfectament que la primmirada de la nora ni s’hi acosta.
Mira’ls, ja han arribat. Encara em sorprèn l’espurna que s’instal•la a les seves pupil•les quan els veu. Habitualment té els ulls inexpressius, la cara balba, amb aquell fil de baba regalimant de la comissura... L’acaronen, l’amanyaguen, l’agafen de les mans i fan com si ballessin... Els sento riure, fins i tot ella riu, sembla revifada...
Rieu, rieu, ja riuré jo la darrera, quan em quedi amb la casa, ja està fet el testament. Se’n recorda, senyoret, del Lluís, el fill del jardiner, aquell al que estomacava, que escarnia davant dels seus companys, que batejava amb malnoms ofensius?. Doncs va estudiar i va fer oposicions, i ara és notari, i ja fa uns mesos, quan la senyora encara estava mig present, li va dur un document -“Signi, senyora Paquita, és un document que demana el banc”-, i ara tinc un testament pel que em cedeix la casa en agraïment a la meva dedicació a cuidar-la.
No n’hauríeu fet res d’aquesta casa, tenint les de Palamós i la Cerdanya. Deixar que s’esfondrés, això faríeu. I jo m’he empassat massa fel i ja em toca una alegria. No patiu, tindreu la mare més ben cuidada del món, els veïns podran testimoniar la meva abnegació. A ningú no sorprendrà que, a darrera hora, la dona s’hagués reblanit.