Hi ha "lletraferits" genials, com en Tolstoi (en general gran part de la generació del s XIX Russa) o el gran Stefen Zweig, per posar uns (de tants i tants) exemples.

Sembla un relat del "més enllà" on les persones, un cop mortes, passen per un hospital espiritual abans d'entrar al Jardí de l'Edèn.
Potser també després d'intentar suicidar-se infructuosament, tot i que viu, va quedar "mort en vida" i tancat en un psiquiàtric.
Ho deixes molt ben obert (a la imaginació de cadascú).

La potencial influència de la casa en la gestació? Qui sap. Somriure arrencat. D'això es tracta.

Descrius amenament la indefugible mort que ens acompanya des del precís moment que arribem a aquest món. A més, vas mantenint molt bé el suspens sobre tan sinistre personatge.
Curt i intens. Bon relat (dels que m'agraden)

Trist. Viure amb uns records que, llevat ens poden facilitar el dia a dia no poden amagar "el llot" permanent que ens deixa la pèrdua. Ho lamento.
Potser no tornaras a obrir la porta tancada, potser si. Tampoc serà cap traició, serà només seguir caminant endavant.

Llevat tot, Bon Any nou Atlantis!

Dur i crític. Però real. Mereix una reflexió.

Bona manera de descriure un dels grans dilemes de la humanitat.
Es com si tot s'hagués fet per nosaltres, per cadascun de nosaltres o, encara més, només per tu (com si tota la resta fóssim un decorat).
Un bri efímer de felicitat arribat d'enlloc i amb destinació "qui sap" . Un regal.
Queda, això si, la incògnita de saber qui va ser "l'algú" que va engendrar tot això. Això no ho has dit.
No sé si li volies donar algun toc de trascendència, però t'ha quedat un relat molt pragmatic (i bo).
Gràcies

Sublim, com sempre.

Sovint no es veu el problema i... massa sovint, no es vol veure. No sé què és pitjor (bé, si que ho sé i és ben trist)
Un relat que, lamentablement esdevé una realitat cada cop més.
I massa temps ja sense bones eines contra el bullying, reflex d'una societat cada cop més egoista ("que cadascú aguanti els seus problemes que jo ja en tinc prou...") i acomodada ("fins ara no hem anat tant malament") o fugidora de conflictes ("a mi no em paguen per això" o "aquesta no és la meva feina").
I unes plataformes digitals que poden ser terribles en mans de joves malcriats, psicòpates o amb greus problemes estructurals (uns que també s'amaguen o els amaguem massa sovint).
Bon relat.

Aquests records... a vegades benvinguts i a vegades no tant.
M'ha semblat ser-hi. I passar calor també.
M'ha agradat.

Com si estigués mirant un quadre de Van Gogh.

Molt ben descrit Rosa Gubau

I tanmateix, com bé dius, aquest silenci interior el podem obtindre rodejats de soroll. Tot és qüestió de pràctica.
I quan ja tenim el silenci, cal posar la ment en blanc.
I quan més ho practiquem, més a prop estem de saber-ho tot. Si és que alguns no ho sabem ja...

Si tinguessim sempre present la reflexió final, no deixariem mai d'estar amb aquells que, biologicament, ens han de deixar abans que nosaltres. I això tampoc pot ser...

La desconfiança de les mares (o d'algunes mares).
Un pensament legítim. Sovint errat i d'altres... ai... quanta raó tenen algunes mares.

....confiaràs i respectaràs.
(així ho deixem en dotze, ja que el següent faria de mal dir)