La casa buida

Un relat de: peres

Hi ha una cosa que fa més mal que el fet que ja no tinguis pares. És trobar-te la casa buida. A ells ja els tocava, ja eren grans, ja s'havien merescut un descans que espero que serà etern. La casa era de lloguer, però la llei ens concedia un temps de coll perquè poguéssim situar-nos i fer-nos una idea del que convenia conservar, el que calia llençar i el que hauríem de discutir entre tots per veure què.

«Volem -deia un periodista fa quinze dies en un diari espanyol que es publica a Barcelona-, volem que hi hagi un fil que uneixi el passat amb el present. Busquem els ecos i els fantasmes, somiegem amb el fet d'estar en un escenari on van estar-se uns altres, bevent i menjant coses semblants, travessant els buits que permeten entrellucar el temps no viscut. En saber que hi ha memòria en un espai, assagem el joc de connectar-la amb l'instant que vivim.» (Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia, 30 nov. 05). La veritat és que sobta positivament trobar en un diari un fragment pur com aquest, enmig de tantes bajanades i obvietats, envoltat, pobre, pels interessos foscos i transparents que corren per totes aquestes publicacions que en diuen de masses. Aquest home, però, ha expressat exactament el sentiment, el desig, l'emoció, el calfred que tots hem experimentat alguna vegada, quan hem visitat la morada d'un difunt proper o bé un lloc que havíem conegut sempre ple de vida i ara ens el trobem inanimat.

També ens pot passar una cosa similar en indrets no coneguts prèviament, però on tot el que hi ha parla de vida, de la vida que ja no hi és. Us heu endinsat mai en un casalot vell, abandonat, però amb els records intactes dels antics estadants? Us heu introduït, ni que sigui amb la imaginació, en la tomba monumental tot just descoberta que han mostrat en aquell documental de la tele? Heu vist per dins un vaixell abandonat, amb tots els aparells i els estris personals dels antics tripulants? Heu entrat mai en l'habitació prohibida de casa els avis on fa decennis que no s'hi ficava ningú? Heu vist la pel·lícula "Innisfree" -després de veure, és clar, "The quiet man", de Ford-, o "Tren de sombras", totes dues de Guerin? Heu sentit esgarrifances profundes, medul·lars, en pensar que allà mateix, fa molts o pocs anys, hi havia una gent que feia i deia i reia i estimava i plorava… i de sobte uns pocapenes els han vingut a destorbar els somnis? No us heu sentit llavors com iconoclastes que trepitjàveu maldestrament un terra sagrat?

Ara, si no sou iconoclastes, si el terra que trepitgeu és vostre, dels vostres pares, si és el mateix terra on vau néixer i us van pujar a collibè i vau mamar i us van rentar caques i pipís cada dia i us vau barallar amb els germans i vau xisclar i riure i córrer i plorar a raig fet i una vegada us van tòrcer el braç..., ara que hi heu anat per última vegada perquè els pares són morts i a la casa hi anirà a viure una altra gent, no us estremiu, també? No oloreu pertot, no mireu cada racó, no us agrada seure per darrera vegada a la butaqueta del cap de casa, no us fa un salt el cor quan veieu un altre cop les llibretes de passar comptes i els apunts d'anglès del pare -el parlava de manera molt divertida, com també el castellà, quan s'hi sentia obligat- o el llibre de capçalera que la mare tenia a la tauleta de nit? No repasseu amb la vista els llocs on hi havia els gerros on ella posava, fins que es pansien, les flors que el pare li regalava, o les que ella mateixa collia o comprava quan anava a passeig, o les que li havien ofert un fill o una jove, una filla, un gendre, una germana o una neboda, un nét o una néta que volien felicitar-li el sant o demanar-li disculpes o senzillament fer-li saber que l'estimaven?

Hi ha una cosa que t'afecta més que el fet que ja no tinguis pares, que és trobar-te la casa buida. No és que faci més mal que la mort. És que et fa recordar que tot això que tens tan viu, que recordes tan bé, que és tan punyent, tot allò és passat.

Comentaris

  • gypsy | 20-03-2009

    La casa buida i un espai buit dins nostre, insubstituïble, arrencat en un sotrac. Cap record pot omplir una absència. El record és un món paral·lel, però la realitat és crua com la mort, com la vida mateixa.
    Objectes de éssers estimats que no tornaran, fetitxes insubornables plens de sentits que mai ningú podrà copsar.
    Sí, la casa buida, la roba buida, es sabates, el bitlleter, l'escuma d'afaitar, els estris atònits abandonats sense avisar.

    Voldria plorar però no ploro, perquè si algú que estimava em veiés em retrauria la meva feblesa.

  • El teu relat fa reflexionar...[Ofensiu]
    Romy Ros | 19-03-2009

    i sentir que tot és passatger i efímer, però que sempre, la bellesa subsisteix en el record!

  • És un blues.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 01-01-2006 | Valoració: 10

    La primera vegada que l'he llegit, no l'he sabut valorar prou. La segona vegada que l'he llegit se m'han posat els pèls de punta, perquè l'he "sentit". És un blues, i ho he sentit tot. Tan terrible com ho has descrit. M'he posat una cançó d'en Willy Nelson de fons, m'he imaginat els meus pares i la casa dels meus pares... És dolorosament perfecte. Felicitats.

  • Tens molta raó[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 31-12-2005 | Valoració: 10

    Tens raó en això que dius. La vida és sempre les coses que tenim a l'abast, els hàbits que anem adquirint a mesura que passa el temps, el lloc que ocupen els ésser estimats. Quan ells falten tot queda sense vida.
    Una abraçada i un bon any.

  • Ho has dit tot...[Ofensiu]
    Brida | 20-12-2005

    Ho has dit tot, i ho has dit molt bé.

    El meu avi va morir aquesta primavera, i jo no he tornat a entrar a casa seva. Em fa cosa. I com que la casa no és de lloguer, sembla que ningú no té pressa per desmuntar res i tots anem ajornant el dia de tornar-hi a entrar. I suposo que mentrestant tot es va omplint de pols.

    Hi ha una frase del pròleg de Mirall Trencat en què l'autora diu, més o menys (ho dic de memòria), que volia fer sentir la vida que hi havia hagut en tot el que ha viscut intensament i s'acaba. Crec que en el teu relat, tu ho has aconseguit molt bé, això.

    Vinga, bon Nadal!

    Brida

  • També[Ofensiu]
    Lavínia | 20-12-2005 | Valoració: 10

    vaig tenir l'ocasió de llegir aquest article, Peres, com també escolto F. M. Àlvaro sempre que puc a la tertúlia El Matí de Catalunya Ràdio. És un home lúcid.

    El tema simbolitza la solitud més dessoladora: la casa buida i plena de records VIUS que poden dur a qui els pateix a la tristor absoluta.

    Un petó, Peres. No cal dir que m'ha agradat el teu relat.

    Lavínia

  • Enyorança[Ofensiu]
    kukisu | 19-12-2005

    Un tema punyent, sobretot quan et veus obligat a desfer la casa que estimes, a treure'n tots els objectes estimats, que no tenen un altre lloc tan adient. La casa esdevé protagonista de la història viscuda, dels sentiments i esdeveniments bons i dolents, és com si respirés un aire d'ahir, irrecuperable. Voldries trobar-hi els afectes perduts que semblen viure en cada racó.
    Moltes gràcies, peres, per aquest relat preciós.

  • Hola peres![Ofensiu]
    ROSASP | 17-12-2005

    Des de molt petita m'ha semblat sentir el batecs dormits de tot el que resta inanimat i al seu temps va tenir vida.
    M'ha passat als llocs coneguts i als que no vaig arribar a conèixer en un altre temps.
    Alguns m'han donat una estranya calma, d'altres neguit i molts tristesa. Sembla com si les pedres quedessin amarades de totes les vivències i un lleu xiuxiueig ens deixes escoltar els seus sospirs.
    Potser només són sensacions d'una mirada que vibra amb coses imperceptibles. Però t'asseguro que aquest relat l'he sentit molt proper i m'ha arribat molt endins.
    Aquesta casa buida ens mostra la més crua i dolorosa veritat, la realitat de no poder recuperar físicament els instants ja viscuts.
    Un contrast abismal amb la força del records, que semblen poder acaronar cada objecte, cada racó, cada paraula.
    Tot allò que ha quedat viu encara dins nostre i gairebé es fa palpable amb els ulls tancats.
    Sensacions i sentiments que semblen haver deixat l'empremta en el silenci de les parets ara nues.
    M'ha semblat un relat molt sensible i profund, sacseja amb força sense arribar a resultar desesperat o dramàtic. La casa buida forma part del cicle de la vida i de la pròpia naturalesa humana.

    Felicitats i una abraçada!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

119121 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com