HAIKUS

...i trepitjant-la fort, xicona!

Que aquest haikú nostre, amb tots els avantatges que li podem donar a occcident, no és l'haikú PRIMITIU, de natura i poca cosa més. Cal innovar, investigar, donar-li noves CARNS... Potser d'aquell primer només ens quede la mètrica... I què?

Bons, amiga, bons!

Amb aquest poema em quede bocabadat, són expressions insòlites. Té molta qualitat. Es impressionant. M'ha agradat llegir-lo. Besos: Rafael Molero Cruz

Quin triaràs no importa/ tu ets l'estrella.

Per a mi aquest haiku ho dit tot: la determinació de continuar essent un mateix sense importar el camí emprat. Escollir un mateix el seu destí, sense deixar-se emportar per les circumstàncies de la vida. Paraules clau: escollir, ser lliure, volar, deixar-se emportat per la voluntat de viure com hom vol, sense restriccions, sense enyorances, sense retrets.

Sentir-se protagonista de la gran pel·lícula que és la vida, pas a pas, dia a dia. Ser la mestressa del propi destí, desafiar els prejudicis, els convencionalismes, les frases fetes, allò que és correcte. No fer cas de les normes restrictives que asfixien l'amor i les il·lusions. Obrir les ales de la llibertat i llençar-se a volar amb el cor lleuger i l'esperit alat.

No deixis mai de ser l'estrella del teu propi univers, Núria estimada.

aquests haikús que plasmen amb netedat una imatge que el títol dona nom.
Tots m’han agradat però els que més Supervivència i Magnànim Sol.

El teu llenguatge és molt líric. Et veig poc pel fòrum, molta feina?

Una abraçada

Haikús fantàstics, companya Núria, captes el sentit de la imatge i la dotes de molta bellesa. Per això et dic que ja estàs tardant en tornar a participar en un Nipo, t'hi trobo a faltar.
Per cert, has donat una ullada al RPV i al Melorepte?
Una abraçada,
Anaïs

Aquestes petites filigranes, tan senzilles i alhora tan delicades, tan difícils d’encaixar... Sempre m’han agradat els teus haikús dels Niporeptes, i recordo especialment el del llamp sobre la Seu Vella que va proposar en deòmises. M’agrada que els hagis publicat.
Una abraçada.

són uns haikus notables. En el sentit que fan sentir molt en un segon de lectura. Alhora, implacablement bells. M'encisen. No puc fer-te cap comentari crític: per mi, són petites joies perfectes. Una abraçada,

a

L'haiku com a símbol de concreció poètica. És aquella escultura que el martell va polint lentament, precisa. Els he rellegit un parell de cops i m'han quedat les imatges ben fixades. Et felicito per escriure un gènere tan difícil. Una forta abraçada Núria.

Aleix

i perfectes , especialment els quatre primers.
Petonets